14F a Catalunya: unes eleccions marcades, una vegada més, pels tribunals

Són nombroses les incògnites davant les eleccions del 14F, una contesa electoral imposada, una vegada més, per obra i gràcia dels tribunals. Aquesta vegada el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estat qui ha “penjat la llufa” a la separació de poders en fixar que es fessin en la data del mes de febrer i no el maig, com establia la Generalitat. Va cridar l’atenció que, en ple pic de la tercera onada de la pandèmia i, ai las, amb la recent elecció de Salvador Illa com a presidenciable del PSC, els membres de la judicatura adduïssin “l’interès general” com un dels motius per a avançar els comicis.
La convocatòria electoral arriba després de la inhabilitació del president Torra, també a mans dels tribunals, i la impossibilitat d’investir un nou president, per les grans desavinences entre els dos grans partits independentistes Junts per Catalunya i Esquerra Republicana.
Des de fa un temps hem assistit incrèduls a una guerra oberta entre aquests dos socis de Govern amb dues estratègies i dos reclams electorals ben diferents: per una banda, l’aposta abrandada dels exconvergents per la via ràpida i una nova declaració unilateral d’independència; i el pas més pausat i amb voluntat d’una majoria més gran de la “via ampla” del partit republicà. Una proposta que la candidata de Junts per Catalunya arribà a considerar, en un dels actes de campanya, com a “via morta”.
Un dels aspectes més emotius de la campanya ha estat la presència dels presos polítics en els actes dels seus partits. Se’ls ha vist forts, convençuts dels seus fets, valents i sobretot molt agraïts a tants suports i mostres d’escalf rebuts al llarg de tot aquest temps. Pendents, ells també, dels maleïts tribunals i molt conscients que tan bon punt la judicatura espanyola els pugui tornar a tancar a la garjola ho farà, mai prou assedegada de venjança.
No podem perdre la perspectiva d’on venim i de les circumstàncies de les darreres eleccions del desembre de 2017, marcades a sang i foc pel 155, l’empresonament dels encausats i la marxa a l’exili de tants altres. En aquell escenari de gran polarització, la victòria de Ciudadanos va posar de manifest l’operació que l’estat havia posat en marxa per a trinxar definitivament les forces independentistes. Però la majoria sobiranista va glaçar la rialla d’Arrimadas, Rivera i Carrizosa de la nit electoral. Ara ho tornen a provar amb l'”efecte Illa”, un perfecte desconegut que arribà al Ministeri de Sanitat com a quota del PSC dins el Govern estatal, un home de partit a qui la gestió de la pandèmia ha fet que fos molt conegut.
Caldrà veure si l’extrema dreta de Vox entrarà dins el Parlament català i amb quants diputats, una formació que ha seguit escampant mentides i discursos d’odi en tots els seus actes de campanya. Us recoman que mireu l’entrevista que na Lídia Heredia va fer al candidat Ignacio Garriga a “Els matins” de TV3, en què va desmuntar totes les falsedats que l’home d’Abascal a la Generalitat volia amollar de manera impune. Als mercaders de l’odi se’ls ha de combatre amb arguments, sense fer cap passa enrere.
La nit electoral desvetllarà moltes de les incògnites que ara ens envolten: sobre si l’opció política més votada serà del camp sobiranista o constitucionalista, quina serà la primera força de l’espai independentista, com serà l’abast real de l'”operació Illa” i de la previsible patacada de Ciudadanos… Però per damunt de tot quin percentatge de gent votarà i quins possibles pactes es dibuixen a l’horitzó. Tant de bo puguem repetir allò d’Estellés: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”.