Fa 30 anys, ja, de la mort de Guillem d’Efak. Guillem Fullana Hada d’Efak o Guillem ‘Cremat’. Compositor, cantant, actor, escriptor i poeta, artista total, amb la sempre pura vocació d’aprendre, el negret de Guinea // Com una monea // aglapida a jaç, segueix ben viu en la memòria de totes aquelles persones que l’estimaren, que el seguiren i l’admiraren.
Com deien els Xítxeros amb Empenta en el manifest que escrivien per mor del 20 anys 20 dies – tota una sèrie d’actes organitzats ara fa una dècada per commemorar els 20 anys de la mort de l’artista – “recordar Guillem d’Efak és anar a contracorrent. Parlar de Guillem d’Efak és subversiu i recitar Guillem d’Efak és un acte de protesta”.
Així és i ho continua essent. Nascut a la Guinea Equatorial -amb el misteri de si fou l’any 29 o l’any 30 – va arribar a Manacor, al barri del Barracar, de ben petit, dos anyets després. Fill de guàrdia colonial retirat, conten els rumors que fou segrestat, que el va dur cap a Manacor amagat dins d’una maleta. Qui va surar i pujar aquell infant, però, fou la seva tia, na Margalida Cremada.
Aquella dona, aquell poble i aquell entorn, segurament foren el germen que forjà aquella capacitat lingüística, aquell domini lèxic, aquella mitologia i aquella fantasia present en tota l’obra de l’autor. Diversos títols umplen el seu llegat narratiu i poètic: des de La ponentada gran a El regne enmig del mar passant per Madona i l’arbre, que rep el Premi Carles Riba l’any 1969 o d’altres més tardans com Poeta en bicicleta.
També, però, hi ha en ell i en la seva música el jazz, el swing, la negritud que sempre el precedia. D’Efak va començar amb l’Orquestra Guinea, de ben petit i aviat va cantar en català per Palma. Cap als anys 60 va veure clar que la cançó catalana era on havia de dedicar els esforços.
Fundà La Cucafera i la Cova del Drac i enregistrà 8 discos entre els anys 1965 i 1968. Mítiques cançons pròpies, com La balada de Jordi Roca, o Dissabte, les reformulacions al català de cançons mítiques com Febre o totes les infantils recopilades a l’àlbum El Dimoni Cucarell.
Després d’anys de gestió cultural i èxits musicals, Guillem d’Efak torna definitivament a Mallorca el 1980. Al voltant d’aquells anys és el recordadíssim concert a la Sala Imperial de Manacor juntament amb els Amigos. Gimnèsies i Pitiüses, mordales d’un mateix cranc…
Llavors, s’estableix a Palma i fa feina de temporada, com a guia turístic. A partir de llavors, es dedica de ple a la literatura. Ens deixava tal dia com avui, de l’any 95. Ara, ja fa 30 anys.
I és ver que va rebre la Medalla d’Or de les Illes Balears, l’any 2011. És ver també, que Manacor el va fer fill il·lustre. Fou això després de la reivindicació popular després de la ja anomenada iniciativa dels Xítxeros amb Empenta. Pocs reconeixements més ha tengut el poeta, el músic, l’escriptor per part de les institucions. També és estrany que el llegat i l’obra de Guillem d’Efak, que connecta tant amb el nostre dia a dia i la nostra contemporaneïtat, no es revisiti, no es revisi i no es reivindiqui molt més des del sector cultural dels Països Catalans.
30 anys fa d’una buidor que d’Efak emplena amb la seva veu profunda i vellutada, amb himnes consolidats, amb paraules precises i encertades, amb poemes directes i punyents, amb gloses recuperades. Guillem d’Efak emplena Manacor fins i tot amb l’himne de l’equip que tots segurament coneixeu.
Ens emplena el seu llegat, ple de fantasies i sentim encara llegendes i misteris divertits que envolten la seva vida. La història, segurament molts la coneixeu: son pare, Toni Fullana ‘Cremat’, que segurament deixà qualque altre fill a la Guinea, va reconèixer en aquell al·lot les taques, sobretot la del front, que caracteritzaven la família i que els donaven el malnom.
La gran taca al front l’antecedia, però segons contava ell mateix, no era d’herència paterna sinó d’un dia en què la seva mare cuinava sopa d’elefant i el va esquitxar. També contava que el seu nom, D’Efak, venia de la tribu de “fank”.
Qui sap? Si ho voleu creure, ho creureu. I si no, potser qualque dia, ho arribarem a aclarir.
Siau qui sou, mallorquins!
