“Aquella nina va anar a veure un grup de jovenells el 1981 que hi representaven ‘Gimnèsies i Pitiüses’, un text de Guillem d’Efak amb música d’Antoni Parera Fons. Eren els Capsigranys. I aquí va començar tot”. Rosa Sunyer, radiant, emocionada i emocionant parlava així dels seus inicis en el món del teatre a Manacor en el pregó de les Fires i Festes d’enguany. Va ser un pregó breu, intens, en el qual hi hagué temps per a tot. Per a la memòria, per a la nostàlgia, per a l’orgull i per a la reivindicació. Per la solidaritat, també, i per compartir, per part de la pregonera, l’honor de donar el sus a les festes amb les persones que l’han acompanyada durant aquestes quatre dècades de teatre i de Mostra de Teatre Escolar. Francesca Pocoví, Llorenç Gelabert, Montse Miquel, Tomeu Amengual.
“La meva vida i el teatre han anat plegats”, va dir. “Ha estat la meva manera de viure, de guanyar-me la vida”, deia mentre havia de recordar una vegada més com és de feixuc per al sector artístic haver de justificar la seva professió: “I tu de què fas feina?” “Jo? Al teatre, a la Mostra…”. “Sí, sí, però de què?”
Sunyer, que havia estat magníficament i bellament presentada per la gran Carme González, va remarcar, sobretot, el paper cabdal de la Mostra de Teatre Escolar per entendre com és el Manacor d’avui. “Si el teatre ha arribat fins a on és avui és gràcies a la Mostra. Molta gent que potser mai no havia anat a veure teatre, hi va entrar per primera vegada”. D’aquella llavor en nasqueren nombrosos grups. “Teatre de menta, Tau Teatre, Neorural, Aranyes Teatre, Teatre de la Vila…, i molts d’alumnes de la Mostra han fet del teatre la seva professió. El públic de Manacor és crític, sap triar què vol veure. I hem passat d’haver esbucat el Teatre Principal a tenir quatre sales i un auditori i també d’espais privats que han aposstat per la cultura i aixecar cada dia el teló”.
Va fer, Rosa Sunyer, una comparança valenta, tendra, molt manacorina: “Un temps moltes famílies feien feina a les Perles. Ara passa una mica el mateix amb el teatre. Qui més qui menys té una padrina, una mare, una tia, un nebot, una filla, un cosí, que han fet teatre”. Però alertà: “Esperem que no se’n duguin la fàbrica a fora, com va passar amb les perles”.
Va ser aquí on Sunyer va voler recordar la tasca feta per Tomeu Amengual i el seu equip al teatre de Manacor. No pogué acabar, perquè el públic interrompé el parlament amb un aplaudiment coral i llarg.
“No el podem deixar caure. Hem de reivindicar la cultura i la nostra llengua. S’han complit ara quaranta anys de la Llei de normalització lingüística, una llei perquè es pogués viure amb normalitat en la nostra llengua, parlant-la, ensenyant-la, estimant-la i donant-li espai dins els carrers, dins les escoles”. A Rosa Sunyer se li omplia la veu d’una gravetat emocionada i el públic, amb la sensibilitat a flor de pell després del cant de la Balanguera, tornava a interrompre-la amb mamballetes. “I dins els teatre”, acabava dient.
“No és només per jo tota sola, que som aquí. Amb jo, hi ha un caramull de noms: Pep López, Tomeu Amengual, Xisca Pocoví, Catalina Sureda, i els enyoradíssims Joan Aguiló i Catalina Riera. Qualsevol de tots aquests noms podria ser aquí on som jo”.
Rosa Sunyer havia començat, però, evocant de forma teatralitzada la seva infantesa de nina a la barriada de Fartàritx i la fascinació infantil que transportam a la categoria de mite amb el pas dels anys. Començà a Fartàritx i va acabar a Fartàritx, que descrigué com un “arraval més enllà del torrent, amb els molins d’en Roca o d’en Cotà, amb la plaça de la Concòrdia, o les processons de Pasqua. “Fartàritx ha canviat. Avui hi ha cares noves i històries diferents. Però no ha perdut l’essència de barriada”, deia mentre recordava que tenia a un costat una família xinesa, a l’altre una de marroquina, i na Joana Maria de Ses Delícies i n’Àngela Pastureta. I amb tots feim això: compartir carrer”.
Li quedaven només, les darreres paraules, a Rosa Sunyer, per recuperar la funció principal que tenia, que era la de pregonera, la de donar el sus a les festes, tot recordant que les Fires i Festes són això, “saludar, retrobar-se, ballar una mateixa, pujar als cotxets, anar a Fira, anar a Na Camel·la per veure les carrosses”…
Es cuidà de cloure l’acte, ja fosquejant, el batle de Manacor, Miquel Oliver, que havia segut a la bancalada d’autoritats, formada en un oval, gairebé un semicercle, on per primera vegada no hi havia tot el consistori en ple. Hi faltaven els dos regidors de Vox, que feien voltes per Manacor ben mudats amb els calçons amb pinces per no haver d’acudir a una festa que sabien que serviria per reivindicar la llengua del seu poble.
“Defensam que la cultura és un servei essencial”
El batle, encetà saludant “Margalida Cortès, filla predilecta de Manacor”, que estava asseguta entre el públic. Mamballetes sentides. Oliver justificà la tria de la pregonera com una forma de “retre homenatge a totes les persones que hi han posat el seu granet d’arena. Fer una obra de teatre a cada escola l’any 1986 era una animalada. Però de vegades, ja se sap, les llavors germinen en els llocs més inesperats”, deia mentre incidia en el fet que “al poble que havia esbucat el seu Teatre Principal per dedicar-lo al déu cotxe avui és conegut arreu pel seu teatre i és referent far i guia als Països Catalans”.
Tengué, també, el batle, paraules d’agraïment per a Tomeu Amengual, que, com Rosa Sunyer farà d’aquí a poc, enguany també s’ha jubilat”. I li agraí especialment la forma “impecable, apassionada i rigorosa amb què a educat Manacor com a públic del teatre. I per això quan anam a un altre poble al teatre ens empegueïm de veure que a qualcú li sona el mòbil, arriba tard, xerra o menja un xiclet. Ara, des de l’Ajuntament, ja pensam en el reconeixement que es mereix”.
Finalment, Oliver remarcà el paper d’”agent normalitzador incontestable de la Mostra de Teatre Escola, amb el català (‘coma’, enfasitzà), propi de les Illes Balears. ha transofrmat la forma de viure i entendre la cultura d’un poble. Perquè la Mostra, insistí, “reforça l’autoestima cultural i fa comunitat i això, en el temps que correm, és immens”
Miquel Oliver acabava citant, sense anomenar-lo, l’incipient Comando Mundana, el col·lectiu que ha aparegut per protestar contra les bases de la pròxima Nit de l’Art, que aquests dies ha dit: “A Manacor hauria de ser igual de rendible ser artista que ser tennista”. “I hi estic absolutament d’acord”, afirmà Oliver després dels aplaudiments que havia generat la sentència.
La frase serví al batle per encara el rush final. El teatre, digué, garanteix “el dret de la gent a emocionar-se, a pensar, crear i imaginar, i fer-ho en la seva pròpia llengua. Encara hi ha qui considera que la cultura és purament ornamental. Defensam que és un servei públic essencial. Sense cultura no hi ha esperit crític, cohesió social, identitat compartida, ni democràcia forta”.
Oliver tancà el parlament tornant a la Balanguera, que havia servit per obrir una vetlada reblida d’èpica i emoció: “Per ser un poble que continua teixint-se a si mateix, amb totes les veus, totes les mans i tots els accents”.
Un preludi diferent
Ja se sap que el dia del pregó els Cossiers han sortit de ca la dama a les cinc de l’horabaixa, com va passar també ahir. Aquesta vegada, però, hi havia dues novetats. La ubicació, a la mateixa plaça del Convent, per molt de les obres de rehabilitació que es fan al claustre; i l’espera per un esdeveniment excepcional enguany: el cant col·lectiu de la Balanguera, simultani, a més, a tots els pobles i places de Mallorca. La colla castellera dels Al·lots de Llevant, aixecaren un pilar de quatre, i quan l’enxaneta va haver fet l’aleta, es tragué de la faixa la senyera de Mallorca i l’estengué davant el públic, com mostrant-la amb les dues mans, davant un “oooh” emocionat del públic. Al so generós de les gralles, l’infant deixà caure la senyera que, enduita per la brisa lleugera volà fins a fusionar-se simbòlicament amb el seu poble.
Tot seguit, desfilaren les cantaires de Canticor, la coral de la segona edat, que pujaren a la tarima habilitada davant el portal del Convent. A la balconada de l’Ajuntament nou, sortien també les cantaires d’Ars Antiqua. Bàrbara Duran al piano donava les notes d’entrada i el cant solemne, reposat, melodiós, de la Balanguera, omplí la plaça. El públic cantava a cor i de cor. Margalida Cortès, filla il·lustre, en un discret segon terme; Gabriel Barceló, a punt de fer els noranta, cantava orgullós darrere les seves renetes. Toni Gomila a una banda, Francesca Pocoví a l’altra, cantaven també. No hi hauria hagut una millor manera d’encetar la festa.
