Quan jo vaig néixer, a la tardor, feia 19 anys que l’exèrcit republicà havia travessat el riu Ebre per envestir les divisions de l’exèrcit franquista que hi havia a l’altra banda, això succeïa a la Terra Alta i al Matarranya. Es tractava de la primera batalla «moderna» de la història. Eren les beceroles del que llavors passaria a la IIGM, ús massiu d’aviació sobre tropes enemigues i població civil, suport artiller fins llavors no imaginat, i atacs d’infanteria que podríem qualificar de suïcides per ambdues parts.
El pas de l’Ebre ha estat fins i tot immortalitzat en cançons, també en novel·les, poques, i gairebé no ha estat objecte d’atenció per part dels cineastes. Sorprèn això en una batalla que fou decisiva per a la caiguda del Principat, més endavant del País Valencià i Menorca, en mans dels militars traïdors al govern republicà que s’havien sublevat el juliol del 1936, un parell de dies abans de Santa Margalida.
De petit vaig conèixer gent que havia combatut en aquesta batalla. Amb el pas dels anys contaren algunes de les coses que havien vist. Record n’Estepoll, gros i brau, després d’una d’aquestes narracions, quan un jove, una mica més gran que jo, li enflocà: I vós, que éreu molt valent? Collons llargs, als valents els mataren a tots, li respongué l’amo en Pere Joan. «A los que hallaron gloria en la batalla del Ebro», figura al monument plantat enmig del riu al seu pas per Tortosa. Aquest monument és la bèstia negra de gent que el considera «feixista» i fa anys que fan fues per destruir-lo. Em sembla un error, desfer-se d’un dels pocs testimonis que hi ha sobre el que va passar en unes comarques castigades pel sol a l’estiu i el fred a l’hivern, forma part d’una voluntat inconscient de vegades, de fer com si res hagués estat. Com que ara tots som pacifistes no hem de parlar ni recordar aquests fets bèl·lics, això sent a dir.
La majoria dels mallorquins i pitiüsos que es veieren enmig d’aquell merder, foren a la banda franquista, per circumstàncies sabudes. Alguns menorquins i qualque mallorquí combateren amb l’exèrcit republicà, a la maniobra ideada per Vicent Rojo Lluch, el militar més brillant de la República, possiblement. N’he conegut bastants que figuraren al bàndol feixista, fugint de la presó a Mallorca o Eivissa, per anar «voluntaris» al front. Qualcuns em digueren que ells mai varen matar ningú, cosa mala de fer en una guerra.
Arran d’aquestes contarelles sobre l’Ebre, sempre vaig voler visitar aquells paratges de què tant havia sentit a parlar. Hi vaig anar per primer cop, a finals dels setanta del segle passat, quan el cabró del Caudillo no feia gaires mesos que l’havia dinyat.
La Terra Alta simplement em va fascinar, no tan sols pels escenaris bèl·lics, amb trossos de metralla i restes de bombes de mà ben avinents, sinó també perquè vaig descobrir uns paisatges corprenedors, una gent condreta, una gastronomia propera i estranya alhora. Gandesa, que mai vàrem poder conquerir, només el cementeri i el celler cooperatiu; Corbera, el poble devastat que es va tornar a bastir més avall de l’església vella, on hi plovia; Horta de Sant Joan, també anomenada abans Horta d’Ebre, on hi havia un Sant Salvador! i el millor Museu Picasso, sense cap original d’ell. Tothom sap que Picasso digué: tot el que sé ho he après a Horta.
La Fatarella, d’on provenia la mare d’en Josep Termes i Ardèvol, gresol del conflicte entre pagesos i faieros, estès en altres bandes del país; Batea, on no es pot viure molt del vi que fa perquè entabana aviat; Arnes, com un retorn a segles enrere. Vilalba, Bot… el Puig Cavaller, la serra de Pàndols, la serra de Cavalls.
No deman que ningú hi vagi, veig el que ens ha passat aquí, però si un hi té feines: nedar en un gorg del Canaletes, dinar a la Fontcalda, recórrer les trinxeres de Cavalls i recordar aquells joves que hi feren la pell…
