El dissabte 14 de setembre l’antropòleg Josep Martí va impartir una conferència dins el IV Cicle d’Orgue d’avui, on presentava i analitzava l’obra de la compositora i organista Izumi Kando, que interpretà part de la seva obra pròpia obra a l’orgue del Convent.
Martí, però, no era la primera vegada que venia a treballar a Manacor. Doctorat l’any 1985 a la Philipps-Universität de Marburg (Alemanya), treballa des de 1989 com a antropòleg a la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques on dirigeix projectes d’investigació de la seva especialitat. Al llarg de la seva carrera professional, els principals temes d’investigació s’han centrat en els àmbits de les noves significacions socials del patrimoni cultural intangible, identitats col·lectives i cultura, antropologia de la música, antropologia del cos i, més recentment, posthumanisme. Ha duit a terme treballs de camp en diferents països europeus, al Japó i a Guinea Equatorial. És professor convidat habitual a la UOC i a la UB, tot i que a l’actualitat és el president de l’Institut Català d’Antropologia.
No és la primera vegada que vens a Manacor per qüestions de treball. Segons contes també segons tens publicat un treball sobre el ritual curatiu del vimer de s’Hort des Correu (per Sant Joan). Per què vas venir llavors, i què recordes de l’entorn manacorí d’aquella visita?
De fet, va ser uns dels primers treballs de camp que vaig realitzar, quan encara era becari del CSIC i tot just havia tornat al país després d’estar diversos anys a l’estranger. Si no recordo malament va ser al 1988 i arran d’aquest treball, poc després vaig publicar un article a la revista acadèmica Estudis Baleàrics. Aleshores estava molt interessat en el món de la medicina popular, em devia d’haver assabentat per casualitat de l’interessant cas manacorí i no vaig dubtar a presentar-me a la data indicada a s’Hort d’es Correu. Com pots comprendre recordo molt poc d’aquell viatge però sí que no he pogut oblidar la gran amabilitat amb la qual en Jaume Sureda i en Rafael Ferrer tingueren amb mi i l’ajut que em prestaren. En Jaume Sureda no em va posar cap impediment ni per assistir presencialment a tot el ritual ni a fer fotos. Els antropòlegs no ho tenim sempre fàcil en aquest sentit. A més, Mallorca sempre havia estat en el meu punt de mira i ja coneixia una mica l’illa arran de viatges anteriors tot i que no havia estat mai a Manacor. Posteriorment, encara vaig dur a terme alguna recerca més, especialment, sobre l’àmbit dels foguerons.
Ets un referent en antropologia al nostre país, però també en etnomusicologia. Tots hem citat bona part dels teus treballs. Un dels teus camps d’estudi ha estat sobre el concepte l’etnicitat; avui dia també anomenem molt la “identitat”. Com veus la realitat social de Mallorca avui? Tenen cabuda conceptes com “identitat pròpia” o una “etnicitat” mallorquina en una societat tan canviant i multicultural?
La idea d’”etnicitat” és sempre molt relativa i contextual i no s’ha de confondre amb la seva plasmació en el registre polític que fa que parlem de nacionalismes o regionalismes. L’etnicitat té a veure amb la consciència de pertànyer a un col·lectiu determinat, en el nostre cas el mallorquí, i a diferència dels nacionalismes hom pot albergar a un mateix temps sentiments etnicitaris en relació a diferents col·lectius: la comarca, el país, la nació, l’estat… vaja, els típics cercles concèntrics. En tot cas, a la identitat mallorquina, talment com a la catalana, la llengua hi té un paper primordial, i en aquest sentit, jo la veig molt forta, malgrat les polítiques en contra que malauradament duen a terme a l’illa algunes forces polítiques de caire espanyolista. Viure en una societat pluricultural pot ser que faciliti els processos d’intercanvi cultural però no vol dir ni de bon tros que hagi de minvar el sentiment etnicitari, ans al contrari, es pot veure incrementat per raons de contrast.
Tens un treball de referència, “Sons i revolta a l’escenari polític català” on descrius el paisatge sonor que acompanyà aquells esdeveniments del 2017 al 2019. Com veus ara, passat el temps, aquest escenari polític? Què queda, dels elements i situacions citats en el teu treball?
Aquells moments van ser molt importants per a una bona part de la societat catalana i tingueren un fort impacte emocional. Des del punt de vista musical, la desfeta d’aquell intent secessionista ha donat peu a una nova escena, en la qual s’ha diluït el discurs reivindicatiu en la música popular catalana, que la caracteritzava a l’anterior dècada, i que òbviament està relacionat amb el sentiment de “desencant” del “postprocés”. Les pràctiques musicals, especialment les de caire popular, estan sempre íntimament relacionades amb els contextos socials i polítics, i s’influencien o cogeneren mútuament. Si a més tenim en compte la realitat dels partits polítics catalans que després de la unió que van mostrar en els anys previs a l’1 d’octubre s’han decantat per opcions de caire mes partidista que no de país, o d’una modesta Realpolitik que contrasta amb l’agosarament mostrat en aquells anys, el resultat és el desencant de bona part del país. I la música així ho reflecteix. Això no vol dir ni molt menys que aquells catalans que van votar per la independència hagin oblidat el seu somni. Quan es donin les condicions apropiades tornaran a sortir al carrer, perquè la reacció de l’estat espanyol, a hores d’ara no ha estat precisament la de voler solucionar el problema català. Mentre hi hagi “qüestió catalana” hi haurà reivindicació i secessionisme.
Finalment, les teves investigacions se centren ara en el denominat post-humanisme. Com has anat de l’estudi dels escenaris sonors i corporals d’expressió cultural al posthumanisme?
El posthumanisme constitueix una crítica radical a l’humanisme i una nova manera d’entendre l’ésser humà que obre noves perspectives per a la recerca de les ciències humanes i socials. Els aspectes més importants que el caracteritzen són el postantropocentrisme i el fet de conceptualitzar l’ésser humà no com un agent autònom, sinó situat en un imbricat sistema de relacions. I atès que la música constitueix una activitat important i ben humana, resulta perfectament lògic que una persona interessada en la música des d’aspectes principalment conceptuals -una de les meves principals línies de recerca ha estat l’Antropologia de la Música-, es deixi seduir per aquests nous enfocaments sobre l’ésser humà i de retruc de les seves produccions culturals.
El posthumanisme forma part de les anomenades ontologies relacionals que bàsicament ens diuen que being is relating. En aquest sentit, allò important no és escoltar Beethoven sinó com em relaciono jo amb Beethoven en un moment determinat. El que és important no és l’essència de la música que escoltem sinó la manera com interactuem amb ella en un moment donat. Les aportacions d’aquests nous corrents teòrics basats en la filosofia posthumanista a la musicologia són dignes de ser tingudes en compte ja que: ens ajuden a entendre la música com una cosa que succeeix en un moment determinat i en què intervenen diferents elements, molts més dels que en un primer moment podríem pensar; ens ajuden a desprendre’ns de visions fortament territorialitzades i per tant a entendre la música de manera diferent. Ens ajuden a escapar de jerarquies categorials; més enllà de l’esfera representacional ens conviden a explorar àmbits com el dels afectes (en el sentit del filòsof Baruch Spinoza); les teories no representacionals donen una gran rellevància al cos. Amb això es convida la musicologia a donar la deguda importància al cos com a locus de cultura i per tant també de música.
I, ja per acabar, en què estàs treballant ara mateix?
Allò que m’interessa des de fa uns anys és l’aplicació de la teoria posthumanista als interessos antropològics de la realitat empírica, ja sigui el propi de la música com el d’altres àmbits d’interès al llarg del meu itinerari professional. Ara estic treballant el tema de les atmosferes (importants també per a la música) i un altre de molt diferent que és l’ocupacionisme, que es pot entendre com a patologia social, i que bàsicament rau en el fet de menystenir o sobrevalorar un individu pel treball que efectua. El posthumanisme, conscient de què theory making is world making (Karen Barad), atorga importància a les diferents maneres de com els humans som contínuament produïts, mitjançant forces materials, règims discursius i agències no humanes i per tant, de la mateixa manera que es preocupa per les problemàtiques pròpies del sexisme, el racisme, l’edatisme o el capacitisme, també ho ha de fer amb l’ocupacionisme.
Volem fer constar el nostre agraïment a Josep Martí per la seva gentilesa; tant per la seva participació en el Festival Internacional IV Cicle d’Orgue d’Avui com en la realització d’aquesta entrevista. Solament cal dir que la seva dissertació sobre l’obra de Izumi Kando va ser un vertader plaer per a tots els assistents, i un mirall on com es pot comentar, de manera profunda i interessant, la música contemporània.
