Aquest estiu he conegut a Son Serra na Magdalena, nom fictici d’una al·lota que pateix un trastorn de la conducta alimentària. Sa mare i una tieta fa anys que lloguen una casa a aquest indret del nord de Mallorca i na Magdalena hi passa unes setmanes de descans.
Us podeu imaginar el grau de “diversió” que aquesta jove de quinze anys viu amb sa mare i la tia a un lloc com Son Serra, tan diferent de la capital de província de la qual provenen i amb una oferta d’oci més aviat limitada. Per això quan ens vàrem conèixer i va saber que la nostra filla és d’una edat semblat a la seva, se li va encendre una mica la mirada.
La mare ens contava el calvari que pateix des de fa tres anys: el que va començar com una “competició” entre companyes de classe per veure qui treia més bones notes es va acabar convertint en una cursa embogida i sense sentit per veure qui tenia un pes més baix i, a la llarga, quina d’elles podia viure (o malviure) amb una ingesta menor.
L’impacte de les xarxes socials és cruel i, a més, en un doble sentit: per una banda, la imatge que el jovent rep amb la presència de cossos i siluetes gairebé perfectes, prims i bells, sense cap tara. Per l’altra, l’assetjament i l’autèntica cacera que aquests mateixos joves fan quan han decidit qui serà la víctima dels atacs, la persona damunt la qual s’acarnissaran sense pietat. I a na Magdalena li va tocar jugar aquest paper tan ingrat.
El seu cos és petit, prim com un pal, amb unes cames llargues i una silueta que sembla més aviat escarransida. Malgrat això, es veu grassa i fa tot el possible perquè el poc que menja es cremi com més aviat millor. Us pos un parell d’exemples. A la platja mai està asseguda, qualsevol excusa és bona per no donar cap opció de descans al seu cosset: caminar a la vorera de l’aigua, nedar, jugar amb les pales i la pilota, cercar pedres, bussejar…
Si arribava amb sa mare a l’indret on nosaltres jugàvem amb les pales, tot d’una deia que es volia apuntar, encara que no en tengués ni idea i enviàs la pilota a la quinta forca. La qüestió era no donar treva a un organisme que mai pot tenir aturall. La mare aprofitava aquestes estones, ella sí, per seure, fumar un cigarret i distreure’s una mica amb el mòbil… En una paraula, dedicar-se un temps, ja que n’estava ben necessitada.
Un dia vàrem demanar a na Magdalena si li feia ganes venir a Son Real caminant i ens va dir que sí, i que com més gran fos la distància millor. En la meva ingenuïtat vaig confondre les ganes de fer esport amb les opcions que el passeig oferia per a cremar més calories. Sa mare m’ho va fer veure…
He tengut qualque estona per parlar amb na Magdalena d’estudis i de lectures. Hi he vist la mirada d’una al·lota trista, un tant perduda, insegura i de qui no saps mai si te’n pots fiar del tot. M’ha plantejat moltes preguntes com a pare i com a persona del món de l’educació: de quina manera podem donar eines als joves perquè puguin viure al marge d’imposicions i modes que no tenen cap sentit? Com aconseguir que el cercle d’amistats ha de ser un espai per créixer i compartir allò que ens passa? Com fer entendre que el cos és el nostre aliat i no un enemic a qui cal combatre?
Com a societat, pares, educadors i amics tenim una feina a fer que no pot esperar més.
