Justí Soriano Caldentey (Portocristo. 1993), mallorquí d’origen francoalgerià és graduat en Relacions Internacionals per la UOC i ara acaba el grau d'Humanitats a la mateixa universitat, on també és membre de la Unitat d'Igualtat i Diversitat. He cursat un postgrau en Neurocomunicació i Oratòria a la Universitat de Manresa, i actualment estudia el màster en Filosofia per als Reptes Contemporanis (UOC) i el de Filosofies de la Cura (UAB-UdG). És delegat de joventut de Creu Roja Illes Balears i director de Joventut i Infància a Creu Roja Manacor. És membre fundador i Vicepresident de la nova associació rural LGTBIQ+ "Orgull de Poble". Precisament amb aquesta associació han organitzat un acte a Can Lliro el pròxim 14 de desembre a les 11h i que comptarà amb la participació de Miquel Ensenyat, Jeroni Obrador, Natàlia Fariñas i Albert Iglesias.
Organitzau un acte que vol fer visible el col·lectiu LGTBIQ+ a Can Lliro. Qui sou?
Som Orgull de Poble, i organitzam l’enregistrament d’aquest podcast que es fa a les Illes Balears i que s’emet internacionalment, sobre qüestions LGTBIQ+, i que es diu “A quién le importa”. Orgull de Poble és una associació que va néixer a Sant Llorenç i abastam tot el Llevant i el Migjorn de l’illa. Vàrem néixer el mes de juny i ja férem una celebració a Sant Llorenç, que va anar molt bé, i a més amb un govern del PP.
Sou la primera associació d’aquestes característiques que neix a la Part Forana?
Hi ha Ben Amics, que està molt centralitzat a Palma, amb la qual no tenim exactament el mateix enfocament, i l’associació ÚNIC a Inca a un entorn un poquet més rural.
Precisament l’acte de dissabte que ve a Can Lliro aborda la presència i la visibilitat de les persones del col·lectiu LGTBIQ+ a la Part Forana i a entorns més rurals. Hi ha un èxode cap a les ciutats? I què s’hi cerca? L’anonimat? O la trobada amb altres persones d’orientacions afins?
Sí. En entorns més tancats la falta d’anonimat de vegades pot ser positiva, tot i que també hi ha un costat negatiu, amb allò que coneixem com el “marieta de poble”. L’altre tema és l’oferta cultural que hi pot haver a les ciutats, a Palma hi ha el Bar Flexas, per exemple, o Can Cuir, que és un espai LGTBIQ+. A Barcelona i a Madrid hi ha molts de llocs de trobada, mentre que als pobles hi ha molta tendència a quedar dins l’armari o a fugir. De gent que ho demostri, n’hi ha poca. Falta molta sensibilització a l’entorn rural. Com que hi ha aquest èxode, et trobes molt tot sol. Jo he estat investigant en xarxes socials, i entre un seixanta i un vuitanta per cent de les persones que viuen a pobles i que es troben a aplicacions de cites no tenen foto de la seva cara al perfil. I encara hi ha una invisibilitat afegida amb la comunitat musulmana, que ni tan sols entra a l’aplicació. Hem de pensar que entre un set i un deu per cent de la població és LGTBIQ+, i segons les darreres enquestes encara ha pujat. Als pobles no tenim referents del col·lectiu. Hi ha Jaume Canet, a Felanitx, Jeroni Obrador a Santanyí, o Miquel Ensenyat, a Esporles, que també va ser un referent.
Més que per un rebuig frontal a la qüestió, el cert és que en entorns més tancats hi ha un immobilisme més gros, un control social més intens, una pressió familiar que es resisteix als canvis.
Això és un factor, i m’agradaria fer èmfasi que la societat occidental ha agafat una dinàmica d’individualisme molt potent, pots sortir del comunitarisme, perquè quan es tracta d’un grup oprimit, l’opressió és doble. El comunitarisme també és positiu, els veïns s’ajuden entre ells, quan a qualcú li falta qualque cosa, però alhora quan el grup et considera un desviat o un indesitjable, pots ser molt rebutjat… Fins i tot hi ha una ideologia que creu que es vol extingir la humanitat segons diuen algunes teories de la conspiració que circulen per internet. Volem fer visible que als pobles també existim i que som persones normals, no lligadfs als estereotips que es donen a les persones homosexuals, com ara vinculacions amb el consum de drogues, la promiscuitat, l’efeminament…
Tot això mentre el Senat espanyol ha cedit un espai per fer una mena de congrés entre gent que creu que l’homosexualitat és una malaltia.
Hem entrat a un moment en què la postveritat i els discursos d’odi han agafat molta de força, sobretot a través de grups d’interès i lobis, formalitzats a través de partits polítics, es crea una propagació d’informació falsa i de fal·làcies que creen una confusió a la gent sobre el que és la veritat. A Àustria, Suècia, o recentment els Estats Units, es fan amb el poder de l’aparell institucional forces polítiques que directament van en contra de la declaració dels drets humans i es posen en qüestió els pricipis ètics i morals, i fins i tot el coneixement científic. Considerar l’homosexualitat una malaltia o creure que s’ha d’exterminar gent per la seva condició ètnica o religiosa són símptomes que tenim un gran problema de valors. És gent que s’aprofita de la por per projectar la ràbia cap a les minories. Hitler o Franco ja ho varen dur a la pràctica, per això hem d’aprendre de la història i les associacions hem de fer memòria històrica perquè no es repetesquin segons quins episodis indesitjables.
Als Estats Units la reivindicació dels drets i el reconeixement individual de les persones sembla haver ocupat tot l’espai de les reivindicacions progressistes, justament perquè no hi havia una tradició obrerista. I sembla que a Europa anam pel mateix camí. L’esquerra centra el seu posicionament en el reconeixement de les especificitats de col·lectius i les persones mentre abandona l’obrerisme i relaxa les posicions contràries al capitalisme i els seus efectes devastadors.
Sí, això és un debat que han mantengut Judith Butler i Nancy Fraser i que encara no està tancat. Quan les polítiques de reconeixement es duen a l’extrem poden crear un efecte de fragmentació, per dir-ho de qualque manera. El progressisme a Europa no s’ha d’oblidar de les questions de redistribució. Està molt bé parlar de temes identitaris, que han destar relacionats amb temes estructurals, relació en termes identitaris i recursos, persones racialitzades o dones, transexuals o homosexuals, però cal recordar que també pateixen conseqüències econòmiques a causa de les seves identitats. L’esquerra s’ha aferrat molt a les polítiques d’identitat i oblida les polítiques de redistribució, i com s’interrelacionen entre sí, perquè realment existeix una relació, no s’ha de veure com una competició. Sobre el tema de la fragmentació, és positiu que existeixin totes aquestes sigles si no es converteixen en dogmes o en estereotips, perquè si no cauríem dins la mateixa trampa del patriarcat o l’hegemonia heteropatriarcal, acabaríem reproduint nous sistemes d’opressió.
Precisament el feminisme s’ha dividit els darrers anys entorn de la relació que ha de mantenir amb el col·lectiu LGTBIQ+ i les seves reivindicacions.
Sí, especialment per les darreres sigles, que són la Q i el +, i també amb la T, que és la transexual. És un debat bastant profund, i nosaltres ens posicionam a favor de la inclusió i que es respectin les persones transexuals. A títol personal crec que a l’hora de crear polítiques públiques s’ha de ser molt prudent amb els marcs polítics que es creen, perquè se’ns pot girar en contra, com ha passat amb qualque llei que s’ha aprovat els darrers anys. Igual que amb el Renaixament nasqué una institució molt reaccionària com va ser la Inquisició, podria passar el mateix ara. I també hem de ser conscients que ens podem equivocar i que no tenim la veritat absoluta.
Fins a quin punt és sa per a la societat que hi hagi d’haver associacions que agrupin persones per la seva orientació sexual?
Totes les associacions reivindicatives neixen per un símptoma que és una opressió. I li volem donar un poc la volta a aquesta discriminació, no sols amb una festivitat, sinó amb la generació d’espais crítics on es deconstruesqui la sexualitat, i no tancats a membres del col·lectiu, perquè no mantendrem una dinàmica sectària. Es tracta de crear espais reflexius per abordar com poden sortir noves dinàmiques relacionals, sexuals, polítiques, filosòfiques, per millorar la convivència dins la societat, i que en un futur no hagin de ser reivindicatives, sinó llocs de trobada. En el nostre cas estarà totalment vinculada a la reflexió, a la crítica i a allò festiu, sinó també clubs de lectura, seminaris, espais de trobada per a temes més íntims, formacions de cara als pares.
Entre la joventut més primerenca sembla que s’ha perdut la por a mostrar-se en públic, sobretot les al·lotes, que es mostren més lliurement.
M’agradaria tenir una visió optimista. L’homosexualitat femenina històricament ha estat més acceptada, de fet, als codis penals de molts de països no està penalitzada. També s’ha presentat com a fetitx de l’home. Un símptoma clar: a les pàgines pornogràfiques hi poden aparèixer vídeos lèsbics, en canvi no n’hi ha de gais. En canvi, l’homosexualitat masculina s’ha relacionat amb la feminitat des d’un punt de vista negatiu: un home efeminat, a més de ser-ho, no es reprodueix.
Alhora, però, es mostra més descarnada l’homofòbia o la transfòbia. Les postures s’han polaritzat.
Hi estic totalment d’acord. Els algorismes duen a la radicalització. Hi ha una correlació i una causalitat entre el naixement e X, TikTok i Youtube i la victòria de Donald Trump el 2016. Amb la bombolla de filtre i la cambra d’eco, l’algorisme reafirma la teva pròpia ideologia. Si poses un comentari homòfob t’apareixerà un vídeo d’una persona amb pensaments ultraconservadors. Tot això fa que la gent es retroalimenti en la seva ideologia i que la faci tornar més extrema. És així que s’han disparat les teories de la conspiració els darrers anys. Chemtrails, vídeos sobre ovnis, antivacunes, i teories surrealistes com negar l’holocaust. El jovent és més vulnerable i les xarxes poden arribar a ser destructives per a ells.
Quines són les necessitats del col·lectiu LGTBIQ+ a un lloc com Manacor?
Les necessitats aquí són diferents, necessitam veure que hi ha referents, que no estan sols, que poden acudir a altres persones per sentir-se en comunitat. La gent major en soledat, els viudos… igual que passa amb la gent major heterosexual, però per a les persones homosexuals és més dificil trobar comunitats per parlar dels seus sentiments i la seva experiència. Hem de reivindicar espais culturals, ja sigui mitjançant les activitats, o disposant de recursos tan senzills com poder anar a la biblioteca, i que hi hagi una representació del col·lectiu, organitzar trobades i grups de suport. Abordar els problemes de salut mental, provocats per la discriminació constant, l’aïllament social, etc.
Què demanau que faci a l’Ajuntament?
Independentment del seu signe polític, que no se’ns instrumentalitzi mai, que hi hagi una escolta activa cap a les necessitats que tenim, un intercanvi d’opinions, trobades amb gent del col·lectiu per veure què necessita, i que no ens h’haguem d’anar, com jo mateix que me’n vaig anar de Portocristo. En definitiva que no sigui només una acció simbòlica o per fer-se una fotografia, sinó que hi hagi una retroalimentació real.
Quines seran les vostres prioritats com a associació?
Abordar temes tabú com els problermes de salut mental o certes dinàmiques tòxiques de dins la comunitat com el chemsex o el perill de transmissió de malalties de transmissió sexual. Ens volem tractar amb altres associacions com la nostra des d’una perspectiva de cooperativitat, i no de competició. Hem oferit la mà a totes aquestes associacions, es tracta d’unir-nos dins la diversitat per afavorir una millor convivència.
