Davant i darrere el tasser
Els cafès de dalt de N¡na Camel·la foren durant molt temps un balcó des d’on es podia contemplar (i xafardejar) la ruixada de vida que supurava una de les àgores i artèries principals de la ciutat: el passeig de na Camel·la (que, en realitat, s’hauria de dir de na Camella). Perquè cada urbs del món ha de tenir necessàriament els espais primordials pels quals les persones, i la vehemència enganxada al fet d’existir, volten, passegen i transiten.
D’exemples en trobarem a balquena: el passeig del Born de Palma, les Rambles o el passeig de Gràcia de Barcelona, el passeig marítim arran del riu Douro a Porto o, si el que volem és luxe i exuberància, les Champs-Élysées de París. Aquests han estat tradicionalment espais per al galanteig dels diumenges, on els joves es feien els topadissos per a encetar una conversa. I una mirada. Coses, aquestes, gens insignificants, que havien d’obrir la porta a quelcom més. Així, des dels cafès situats arran de l’àgora manacorina, com els cafès de S’Hípica, can Miseri, Apolo, Trípoli o Can Xispa, es podien aguaitar bocins de l’ànima d’una ciutat primordial i bellugadissa.
Can Xispa (en realitat, Bar Chispa) fou un enclavament peculiar amb un toc d’exotisme. Per moltes raons. En aquest article trescarem per la història del cafè i de la família que el va regentar.
El 1932 arribaren a Manacor José Alcaraz i Luisa Colomina Ramos. La seva intenció era passar-hi els mesos d’estiu i dedicar-se a la venda ambulant de les llepolies d’aleshores: garapinyades i torró. Aquí rau un dels elements ben curiosos, perquè eren de Xixona i havien travessat la mar gran, i també bona part de l’illa, per plantar-se a Manacor. L’objectiu era recórrer els indrets cèntrics de la ciutat amb una parada de dolços. En conseqüència, es pot dir que havien vengut per endolcir la vida dels Manacorins.
La història és una trunyella en la qual s’entrelliguen casualitats, succeïts i circumstàncies. Pensaments i decisions. Això és la història petita que sempre està enganxada a la vida. En José estava tocat de bon ànim: tenia una trentena d’anys, era de paraula fàcil, xerraire, i es bellugava pels carrers de Manacor amb el seu carret, primer amb dolços i més tard amb gelats.
Aleshores, en la memòria familiar perdura un record traspassat de generació en generació: un dia, un grup de cosidores a les quals solia anar a oferir la seva mercaderia dolça, li digueren que semblava una xispa. És a dir, una guspira, una centella de bonhomia. I d’aquella manera el batiaren per segona vegada, simbòlicament. Seria en Xispa i, quan s’establí permanentment a Manacor, de can Xispa.
Una cosa du l’altra. L’existència es nodreix de la casualitat i sovint el fet d’estar al lloc indicat en el moment més propici pot canviar la vida d’una persona. O d’una família. Així, un dia algú els oferí la possibilitat de regentar un cafè situat a dalt del passeig de na Camel·la. Una guspira de sort? Una centella d’esperança? Començar una nova vida? Havia de dir que sí o que no?
En José i na Luisa digueren que sí. Mai no es penediren d’haver-ho fet. Posar-se al capdavant d’un cafè seria una possibilitat d’arrelar en una ciutat aleshores efervescent, en ple creixement, que permetia encarar el futur amb cert optimisme. Per això enviaren a demanar el germà de na Luisa, en Federico Colomina, i també la seva dona, na Isabel García.
Tots eren de Xixona, al País Valencià. Probablement, el nom del cafè fou bo de decidir: bastà posar el sobrenom amb què els veïns manacorins havien batejat en José. El cafè seria el Bar Chispa. Can Xispa.
Un i un fan dos. Dos i dos, quatre. I quatre no era poca cosa, perquè podrien dur el cafè i, alhora, fer gelats. Perquè ells venien d’una geografia de torrons, però també de gelats i d’orxates. De dolços que s’empeltarien en una ciutat de perles i de mobles. Per això he dit que la història dels que regentaren can Xispa és una història curiosa, exòtica, estrambòtica.
L’escriptor i editor Francisco de Paula, al seu llibre España geográfica, histórica, estadística y pintoresca, del 1845, havia escrit que a Xixona “con la abundancia de su miel se fabrica el turrón de su nombre tan celebrado. Hay varios telares para lienzos y se construyen alpargatas de toda clase”. Exacte. Aquella ciutat era coneguda pels seus torrons i pels diners suculents que generava aquella indústria local. Per aquest motiu en Federico Colomina i na Isabel Garcia al setembre tornaven a Xixona per a treballar en la temporada de la fabricació dels torrons de Nadal. Acabada la temporada tornaven a Manacor.
Els dos matrimonis vivien entre dues terres. Amb el cervell i el cor dipositat a Manacor i a Xixona. Més encara quan esclatà aquella maleïda guerra civil i Manacor quedà en un bàndol i Xixona en l’altra. Foren anys difícils per a tothom. Les notícies, els rum-rums, no albiraven res bo. A Son Coletes se’n duien a matar la gent i de la península arribaven notícies que deien que els republicans, els de la zona “roja”, feien malifetes a les monges, els capellans i calaven foc les esglésies.
Però precisament en aquelles circumstàncies els dos matrimonis arrelaren a Manacor. Una de les accepcions d’aquest verb és aquella que diu que arrelar és fixar-se profundament una idea, costum o sentiment. Aquella família de Xixona arrelà a Manacor de presència, però també de sentiment. José Alcaraz i Luisa Colomina estaven al capdavant del cafè i, com solia ser habitual, vivien allà mateix, al pis de sobre. Federico i Isabel, per la seva banda, dedicats a la fabricació de gelats en una casa del carrer de Sant Cristo, vivien en casa llogada annexa al bar (edifici de la sabateria ROCCO).
Treballar, viure, estimar-se, encarar el futur. I procrear. Aquesta és la història universal de les persones a tot arreu. Els Colomina treballaven al cafè i a la gelateria. Federico s’havia convertit en un vertader expert en la matèria. Feia granissada d’ametlla, gelat de vainilla i d’avellana. Un gelater (i també un orxater) és una mena de druida dipositari d’un saber antic i alhora secret. La recepta, la poció d’aquells gelats i granissades, era secreta. S’ha de ser gelós, reservat amb aquestes coses, coses, però sabem que la llet la portaven d’una lleteria del carrer de Francesc Gomila i el gel era de la fàbrica de can Avellanet. Aquella dolçor gèlida que refrescava la gola i l’esperit es repartia amb un carret arreu de Manacor.
Un dia Isabel Garcia, la dona del Federico va saber que estava embarassada. És el que he dit: l’amor i la necessitat de perpetuar l’espècie es conjuguen inevitablement. Això era a finals del 1937, en plena guerra. Mesos després, ja a l’any següent, l’11 de juliol, un grup de soldats estava en perfecta formació ben davant al cafè. Passaven revista a la soldadesca, cosa habitual. Ja ho hem dit, era la guerra i la ciutat estava militaritzada. Aleshores algú, des de dins el cafè, va cridar ben fort: “Una nina, ha estat una nina”. Havia nascut una nina allà mateix. Na Isabel s’havia posat de part al cafè i va parir al soterrani de l’establiment. Aquella nina es va dir Isabel. Isabel Colomina García.
No és curiós, tot plegat? Néixer en plena guerra, en el soterrani d’un cafè i a poca distància una filera de soldats (amb el seu trajo i el fusell) en plena formació, com si volguessin retre un homenatge a la vida, en uns moments en els quals els homes es mataven els uns als altres en les nits sang, d’espant i de mort. Però aquell dia els astres semblava que s’haguessin confabulat per posar-se un al costat dels altres, en perfecta formació de filera, per proclamar que havia nascut una nina. Un infant entre l’olor de socarrim i la nafra d’una ciutat atupada per la guerra. Li posaren Isabel. Com la mare. Isabel Colomina Garcia. Els concos foren els padrins.
Precisament, un d’aquells soldats era Manuel Morales, que es convertiria en un dels homes forts de Manacor en el sector de les perles. Aleshores Morales cada cop que es trobava la petita Isabel l’aturava i li deia: “Yo te he visto nacer”.
Com era aquell cafè situat a dalt de na Camel·la? Era un local propietat de la família dita de can Salem. Un Cafetó humil que servia tasses o tassonets de cafè, fets amb una cafetera russa. A la part del darrere, en una cuina econòmica, feien tapes amb fetge i ronyons. També de gambes que els portaven de Palma. Això era els diumenges, dia del descans, de l’oci, de no tenir el cos i el cervell empresonat a la feina, al taller, a la fàbrica, a fora vila.
A la sortida de la missa dels diumenges al migdia, anar a Can Xispa era una opció. De fet, el cafè s’estibava a dins i a fora, on hi havia mitja dotzena de taules.
El cuiner era en José i na Luisa estava darrere el tasser. La gelera era de les que ara són de col·leccionista, és a dir, amb les portes de fusta. La resta de coses arribaren progressivament, com a la resta dels cafès manacorins: la cafetera de dos braços (concretament una Faema), els licors de can Ros, dels Taberner, els sifons d’en Bisellach, la cervesa Damm. I amb el temps, com no podia ser d’altra manera, els gelats Chispa.
Alguns elements ens permeten aventurar el fet que aquell cafè tenia bona anomenada i clientela: Un: per la cafetera. Si hi ha una cafetera de dos o de tres braços, vol dir que un cafè funciona. Que els clients alhora s’acaramullen davant el tasser perquè volen el seu cafè, el beuratge imprescindible per a deixondir-se. Segon: si té o no cambrers contractats. Al cafè de Can Xispa tenien ambdues coses: una cafetera de dos braços que gairebé mai no descansava i dos cambrers: en Miquel “Taiet”, manacorí resident barri de sa Torre, que els ajudava els caps de setmana. Al segon li deien en Miquel gran, probablement per la seva corpulència. Els llinatges d’aquells dons homes s’ha perdut en el pou del pas del temps. L’avenc en el qual es dipositen les coses oblidades.
Aquella família era exòtica per la seva procedència, pel seu art gelater, per les seves circumstàncies. També per alguns dels noms de pila dels seus components. Hi devia haver en aquell temps gaire Federicos i Luisas a Manacor? Probablement cap.
La caixa negra, com la dels avions
La petita Isabel Colomina passava bona part del temps al cafè. Els pares feien gelat al carrer de Sant Cristo i la petita, en sortir de l’escola, anava directament al cafè. Eren anys de feina feixuga. Els seus pares estaven centrats en l’obrador de gelats del carrer de Sant Cristo i ella romania hores i hores amb els concos, convertits en els segons pares. Per això podem assegurar que ella, na Bel Colomina és la caixa negra del cafè de Can Xispa. Com la caixa negra dels avions que enregistra en el seu ventre totes les coses que han succeït a l’aparell volador. Na Bel és la memòria històrica d’un temps i d’unes circumstàncies ben concretes i potents. Dinava i sopava al cafè, es rentava en un cossi a la part del darrere del cafè. També el seu germà Federico, nascut a Xixona, però que havia arribat a Manacor quan tan sols tenia tres mesos d’edat.
Na bel Colomina és una senyora elegant i extremadament amable i generosa. Si fos un rellotge, marcaria les hores exactes, precises. Ella esguarda l’empremta d’aquell cau de senzillesa i coratge. Can Xispa és, probablement, el seu paradís perdut, allà on es desenvoluparen instants amarats d’humanitat i de potència. Al cafè, la petita Isabel pellucava paraules, instants i col·lecciona records.
Records dels jocs de cartes prohibits o del casser que li feien els clients més habituals. O de les passades que feia en Solleta, un dels personatges d’aquell Manacor en blanc i negre que venia cacauets per les places i cafès. Records indispensables de quan era una nina i tenia juguera. Perquè aquella nina petita jugava i ballava dins el cafè. Quan tenia ballera es disfressava amb un mantó i ballava pels clients. Acabades les danses passava bacina i arreplegava monedes amb les quals podia comprar llepolies.
Els seus records em fan pensar en la pel·lícula Les nits blanques (Le notti bianche, 1957) de Luchino Visconti basada en la novel·la homònima de Fiódor Dostoievski. En aquell film, el director italià recreà en un entorn urbà d’atmosfera onírica, on un cafè servia de refugi i era un lloc de trobada emocional. Perquè els seus records encaixen precisament amb aquell alè que ens transporta a unes circumstàncies d’un món que ens va precedir. Com quan un grupet de soldats catalans i valencians es reunien amb al·lotes de Manacor de casa bona. Aquella mena de galanteig es feia a Can Xispa i se solien situar a un cornaló del cafè, l’indret més apartat i discret. Ells tenien petites estones de llibertat, però elles desafiaven uns convencionalismes tocats de rigidesa i estatisme. Els cafès eren lloc i cosa de mascles i gairebé era un sacrilegi que un grup de fèmines joves s’ajuntassin amb soldats. Hi ha un refrany que diu “Amor de soldat, toquen marxa i acabat”, que vol avisar de la inconsistència d’amors d’aquesta mena. Els amors amb soldats podien ser provisionals, fugissers. Aquells joves, probablement amb les hormones que els rebentaven pels quatre punts cardinals, es trobaven a Can Xispa. Aleshores, la petita Bel s’amagava al rebost i els vetllava pels foradins de la porta. Aquells joves reien, parlaven, es feien bromes, explicaven acudits. De sobre del grup, un jove i una jove s’aixecaven i se separaven uns metres dels altres. I s’abraçaven i es besaven als llavis. Allò eren besades de cinema.
Aquesta és una part potentíssima de la història de la humanitat: la dels cossos d’homes i d’homes que s’atreuen gràcies a un magnetisme superlatiu.
Per coses com aquestes deim que can Xispa era una balconada a la vida petita, que en definitiva és la vida en majúscules.
