Du la música dins ella. La melodia. L’harmonia. I cada nota. Clara Peya cerca sempre de veus precioses, cristal·lines, vellutades, per expressar les paraules de la seva música. Aquesta vegada, divendres, en el marc de les jornades de reflexió sobre creació musical ho feia de la mà de la veu elèctrica i delicadíssima de la guitarra de Santi Careta. Al cap i a la fi, però, i just d’haver-ne sentit la primera peça, hom comprèn sense més matisos que la vertadera veu melòdica d’aquestes trobades no és la de les companyes cantants, ni tan sols la del gran Santi Careta en el cas de divendres, sinó l’enorme talent creatiu d’aquesta dona de Palafrugell que, encara sense haver arribat a la quarantena, ja carrega a les espatles tretze discs.
Generosa i participativa, implicada i compromesa, Clara Peya ha col·laborat al llarg de la seva carrera amb Judith Nedderman, Ferran Savall, Anna Ferré, Albert Pla, Ferran Palau, Sílvia Pérez Cruz, Alba Flores, Alessio Arena o Celeste Alías. Ara fa gira amb un excepcional Santi Careta, capaç de fer tremolar les cordes de la seva guitarra com tremolen les flors morades d’una buguenvíl·lia un dia de brisa lleu. Amb la vergonya per Palestina a l’horitzó, amb la força de l’art i de la música com a eina de compromís i de lluita, de resposta i de proposta, Peya i Careta tremparen el silenci dins Can Lliro amb els ingredients d’una música que feia balancejar els caps dins una quietud tan corprenedora com receptiva. Manacor, més enllà de cotilles i etiquetes, més enllà també de l’oficialitat, es mostrava una altra vegada com un espai de talent i de coratge cultural.
Careta i Peya, Clara i Santi es miren, somriuen, saben que s’estimen els seus dits com ho fan les branques dels ametlers extingint-se enmig d’una mar d’algues i escates. A estones ens sembla sentir la nota més prima, més minimalista, intimíssima i frondosa alhora. En canvi, en d’altres instants pareix que floreix l’exhuberància delicada de Mozart, i floreixen també somriures entre el públic. Era, en qualque moment, com si la gent, enmig d’aquelles notes humils i riques de cotó i de seda, tornàs guapa.
De sobte, la sorpresa. Alícia Olivares, pont de tantes coses, riu per a tantes persones, puja a l’escenari i la seva veu d’aparença fràgil i sonoritat poderosa s’alça en forma de glosa mentre lluen els ulls de la bellesa entre la gent. “I que no ens sentiguem soles, compartint la soledat, amb qui tenim al costat, i amb paraules agomboles”, ens diu Olivares mentre es gira cap a la pianista i cap al guitarrista: “Gracies per compartir l’art, i embellir aquesta vida”.
Després la veu desimbolta i fresca de Meritxell Nedderman i el seu piano, i l’electrònica del seu teclat, i l’autotune completaran una vetlada d’una qualitat musical i artística com poques se n’han vistes els darrers anys per aquest redol. “Vull estimar-te estimant-te tal com ets”, canta gairebé a ritme d’himne mentre es reivindica dient que “no vull creure en mentides, que és tot el que tinc”. La vetlada i les jornades Rec Reg es clouran amb la música de DJ Clodette, el darrer camí abans d’acabar després d’haver passat per la projecció de Sisters with Transistors i el cinefòrum posterior a càrrec de 39 Escalons; i la xerrada tan il·lustrativa de divendres dematí entre Clara Peya i Meritxell Neddermann per explicar-nos com s’arriba “de la primera idea al so final”.
´Que Joana Gomila i Laia Vallès hagin triat Manacor per convertir un vell galliner tapat d’uralita en un espai de creació i efervescència cultural i reflexiva com el de Suralita és un fenomen les conseqüències del qual no podem percebre en tota la seva dimensió si no prenem una mica de distància per poder-la copsar en tota la seva perspectiva i amb cadascuna de les seves arestes. Viure és pensar i compartir el pensament. Viure és crear i compartir la creació. Això, tot plegat, és viure, indefectiblement, més humanament. Gràcies.
