Imatge: Córrer s’ensortilla. Llicenciable per Creative Commons
Sí, volia aprofitar aquest espai que em cediu a una revista d’arrel manacorina per desitjar-vos bones festes. Bones festes de Sant Joan, clar. Sent que ningú se’n preocupa, de fer-vos arribar aquesta felicitació, i ja és ben hora que, com a menorquins, reconeguem els vostres mèrits i el vostre rol actiu dins una festa que, com totes, s’ha de transformar per sobreviure i adaptar-se als canvis dels nous temps. Així que, mallorquins i mallorquines, “en es Pla hi falta gent”.
Soc aquí per dir-vos que em dol que se us tracti com a invasors, com a molèstia, quan sou vosaltres qui heu aconseguit rescatar tants de moments de la festa que corrien el risc d’enrocar-se excessivament en la tradició més casposa. Per exemple, heu donat nova vida a les ballades populars dels festers, sempre tan solemnes i estirades. Ara les heu omplert de ball de bot, que sempre és més àgil, alegre i molt més gustós de veure que no pas el nostre somort fandango.
També heu estat capaços de dinamitar aquell avorrit costum tan ciutadellenc, nascut del gest amorós de tirar avellanes amb afecte a qualcú que t’agradés. Com és natural, aquesta deferència gentil us va semblar massa dòcil, massa pròpia d’uns temps en què l’amor romàntic tenia sentit. Us heu apoderat intel·ligentment d’aquest moment per convertir-lo en una batalla campal que consisteix a practicar pseudoviolacions espontànies i enterrar les dones dins un sac ple de pols, sunya i avellanes, clar. Oh! Que en teniu, de bones idees!
I, clar, és ben bé que la cultura de la violació no pot faltar en una neofesta —d’açò que en sou experts— per a adolescents. És justament allò que venen a cercar tots aquests menors alliberats després de la selectivitat. Hienes famolenques que saben que el que passa a Sant Joan es queda a Sant Joan. Gràcies a aquest escamot de soldats, heu aconseguit uniformar la festa amb camisetes de souvenir —de temàtica santjoanera— i capells de palla. Un dresscode clarament importat de l’illa major i amb el qual heu millorat l’estètica general de la festa, ara més homogènia, com ha de ser. A aquests al·lotets jo només els recomanaria que, abans de venir, aprenguin a anomenar allò que beuen: és “gin amb llimonada” en tost de pomada, això de pomada és l’únic que realment els delata com a forasters i el que volem és que s’integrin.
Una altra pràctica que heu fet bé d’incorporar és agafar-vos a una interpretació literal de l’hospitalitat. Si els ciutadellencs obren les cases de bat a bat, només pot ser perquè hi entreu a pixar fora demanar permís, n’expropieu tota la menjua i, per descomptat, us infleu a ginets fins a caure desmaiats al llit de qualcú que no coneixeu. I és que, clar, tres portes tenc a ca meva: la que està oberta per tu, l’altra per la bona gent, i la tercera per la mort etílica.
En fi, jo us he de dir que soc de tot manco tradicionalista. Soc del parer que Sant Joan no sobreviurà per la repetició exacta del protocol, sinó per la seva capacitat d’adaptar-se, d’integrar nous valors socials i mantenir el sentit per a les noves generacions.
Insistesc, sou part imprescindible de la festa. Que me’n temi jo que qualque menorquí engatat s’embulla i, per error, us acaba demanant: y tú, ¿de dónde eres?
