Imatge: Quadre ‘El teléfono’ d’Isabel Quintanilla.
Vint d’agost. Tot pesa. L’ambient sembla que en qualsevol moment col·lapsarà. Escric col·lapse i pens en un dels llibres que vaig llegint aquest estiu: Imaginar la fi, d’Eudald Espluga. Com diu ell, el lèxic apocalíptic ara forma part del dia a dia. Sigui com sigui, vaig a ca ma mare a cercar refugi, conversa. També algú que em faci el dinar, no m’amag. Ella apura les seves vacances i jo desitj que acabin les meves. Soc aquesta persona insuportable.
Ha estat l’estiu de la memòria, de pensar en com construïm la realitat, en si de veritat importa la veritat. Això ho sé jo, que he llegit Barnes, Kallifatides, Luiselli. Ma mare, en teoria, no en sap res. Potser ho dedueix per alguna publicació a Instagram. Igualment, com si hagués esperat el moment just per contar-m’ho, em diu alguna cosa com: sí, na Montse, la catalana que va venir i resulta que era família nostra. No sé qui és na Montse, quan va venir, per què és família. Deman detalls i se m’expliquen. Escolt embadalida, com si tot fos un conjur. El pensament màgic es va instal·lant dins el meu cervell espès de finals d’estiu.
La història no té misteri: una persona que no ho sabíem i que és família. Té els nostres noms incrustats a l’arbre genealògic. Ma mare, mon pare, el meu germà, els germans de ma mare, els meus cosins, jo. Som allà, com també els meus padrins i repadrins. Penjam de les branques devora gent que no conec, la majoria catalans. També hi ha dues fotografies de principis dels vuitanta a Son Sant Martí, on feia feina el meu padrí. Hi apareixen ma mare, els seus germans, els seus pares i tot de cares estranyes. Te’n recordes? Li deman pensant que és quasi impossible. Si no recordava qui era na Montse, no sabrà quin dia es van fer les fotos. Però sí, diu que i tant. També recorda el guateque de després. Com és possible?
Tornem-hi. Arriba una senyora l’any 2026 que no coneixes. Et diu el teu nom i llinatges, qui és ella i s’obre un canal al teu cervell. Vas més de quaranta anys enrere i recordes. Això va fer ma mare a principis d’estiu. He demanat si alguna vegada havia tornat a pensar en els catalans, com m’ha explicat que s’hi referien. Diu que no, que se n’havia oblidat per complet. Fins que un dia, un nom, un llinatge: el nostre. Si ma mare no hagués estat al seu despatx, ens hauríem perdut aquesta part de la història. No hi havia de ser, aquell dia de juliol. Tenia lliure. Així i tot hi era. Sense saber-ho, preparada per fer memòria.
Dins el cotxe, tornant a casa, intent trobar noms i cares de persones que fa anys que no record. Un company de la primària, una professora del conservatori, una dependenta del súper, l’home que ens vigilava al local del boti-boti. Per desgràcia, les cares han fuit. Em queden només alguns gestos concrets. Com es furgava els mocs amb el dit, la manera d’estirar-se els cabells amb la cua, el guant metàl·lic per tallar la carn, les dents corcades. Teclejant aquest article ho veig: tots som gestos dins la vida d’algú altre.
