“A Manacor cal qualcú amb una personalitat forta que conegui el món de l’art i ho faci bullir tot”

Margalida Galmés (Vilafranca, 1999) és graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona des del 2021. Actualment cursa el màster de professorat i és una de les cares visibles de Tant és ara com abans, el popular compte d’Instagram que recupera les paraules més nostres. A més, és articulista d’aquesta casa, i amb ella parlam de la vitalitat cultural manacorina.

Aquests dies a Manacor es presenten diversos llibres, alguns dels quals de creadors novells. Creus que ho hem de relacionar simplement amb les dates pròximes a les festes de Nadal, o hi veus una conseqüència directa d’un increment de la creativitat arran del confinament i la pandèmia?
No podria assegurar si trob que la pandèmia ha influït en un nivell molt elevat en tot això. Ara bé, és molt evident que hi ha una explosió de cultura. Pensava en música, on el moviment és molt important. S’Altra Música ja ho explica, que es pugui publicar una revista trimestral és un símptoma inequívoc que el panorama i el moviment musicals són molt actius. És cert també que per Nadal augmenten les propostes culturals o les presentacions de llibres, perquè la gent té més temps de consumir cultura. A més, la Covid ha d’haver afectat d’una manera o d’una altra. Primer perquè és un moment que tot el temps que inverteixes en socialització el pots aprofitar per pensar o reflexionar i crear contingut artístic o cultural. I també els artistes es temen que hi ha una necessitat de consumir cultura per part de l’altra gent que no és artista. Hi ha hagut més música, contes, difusió cultural a xarxes… Tant és ara com abans també n’és un exemple, perquè ha nascut en aquest temps. En general, tot plegat, ha servit per crear un teixit que sosté la possibilitat que puguin néixer noves propostes.

Més enllà del consum cultural, però, creus que el confinament podria haver generat aquest moment d’èxtasi creatiu?
Des de fa mil anys la producció artística es fa des d’un espai íntim. I això no és només un relat romàntic, sinó també realista. Necessitam temps per poder produir. A més, la sensació de canvi i d’acabar una etapa i començar-ne una altra també pot haver contribuït a aquesta pujada de la creativitat.

Quina ha de ser la relació de les institucions amb la cultura i, sobretot, la creació artística? L’Ajuntament, per exemple, ha de subvencionar edicions de llibres? Ha de pagar exposicions? O l’art més lliure és l’independent?
Hi ha d’haver una relació entre les institucions i la cultura i tota la inversió que es pugui fer cap a la creació cultural és bona i necessària. El problema principal d’això és triar. Quines coses consideres bones? I ja faig la pregunta sabent que “allò que és bo” en cultura ja és un tempa controvertit. Potser els concursos serien la millor manera de triar en què vols invertir els doblers públics culturalment parlant. El que no s’ha de fer és aturar-se perquè no saps on has d’invertir els doblers. La por de no poder arribar a tothom no ha de suposar una paràlisi per a les institucions, ans al contrari. D’altra banda, també és ver que per fer un concurs s’ha de fer bé i no a mitges tintes… Potser un comitè d’experts podria decidir quines coses val la pena produir.

L’art i la creació han de ser entesos com un servei públic, com ho és indiscutiblement l’educació, la sanitat o els serveis socials?
Hi estic totalment d’acord. S’inverteix molt poc en cultura. A Catalunya hi va haver una iniciativa per demanar una inversió d’un 2 per cent en pressupost cultural, i aquí és una cosa que ni ens podem plantejar.

Creus que Manacor té alguna cosa d’especial quant a activitat creativa? Hi ha més literats? Hi ha més artistes? Hi ha més gent de teatre? Hi ha més músics?
Hi ha més activitat i moviment cultural a Manacor, també en proporció. Hi ha moltíssim de moviment musical, tot i que és ver que d’artístic no tant. Tota aquesta efervescència pot ser deguda al fet que Manacor actua un poc com a capital. La capitalitat fa que s’unesqui més gent en aquell territori, que hi vengui gent de fora. Un exemple: el batxillerat artístic es fa a Manacor, i no hi ha enlloc més en tota la comarca que es faci. Això crea xarxa, els nous artistes es coneixen i s’animen entre ells… A les capitals sempre hi ha més cultura. A banda d’això… sí, hi ha un no sé què que fa que hi hagi tot aquest moviment.

Reben el tracte que es mereixen per part de l’Ajuntament? I aquest, els dona el suport necessari?
Sempre es pot fer millor. No es fa de la millor manera ni s’inverteix tot el que cal. Potser hi ha una falta d’organització, de centrar-se en el que fa falta realment. Segurament es continua amb el rodatge del que ja s’anava fent, i per això es deixen pel camí coses que haurien pogut ser potents. Potser a Manacor les coses passen més pel fet que els artistes pitgen perquè passin, però també és ver que hi ha una proposta o una programació cultural més important que a altres pobles. Hi ha una agenda cultural activa que tanmateix no respon a tota la producció cultural que hi ha a Manacor.

D’un temps ençà s’han posat molt de moda les residències d’art o creatives. Creus que seria una bona fórmula aplicable a Manacor? Amb artistes locals? O només forans? Com ho faries funcionar?
La idea d’una residència creativa no existeix a Manacor. I seria una bona cosa. De totes maneres, caldria que fos una proposta polivalent, un espai habilitat per a l’enregistrament musical, per a la pintura… per a tots els gèneres artistícs en general. Estaria molt bé un espai així impulsat des de l’Ajuntament que donàs oportunitats a tots els artistes que no en tenen, ja sigui per manca de recursos o per manca d’espai. A part de sales per a producció també hi hauria d’haver espais per a exposicions.

Sembla com si concebis l’espai de residència només en clau local. També funcionaria en clau externa?
I tant, també hi podria venir gent d’altres indrets de Mallorca, i també de l’àmbit internacional. Òbviament el contacte i la xarxa és una manera molt positiva de produir les teves coses i alhora veure com ho han fet els altres abans que tu.

Sembla que la creació plàstica, quant a exposicions i espais expositius, no passa per un bon moment a Manacor? Quin és el mal? Té cura?
Parlava d’aquest tema concret amb la regidora Carme Gomila. Com pot ser que una ciutat com Manacor, capital comarcal i cultural, no tengui ni una sala d’exposicions per fer art contemporani? Ella em deia que tot és molt més complicat quan ho veus des de dins la institució que com ho feim des de fora, i que el factor de capitalitat fa que de vegades determinats espais hagin de ser emprats per a uns usos que no són els que tu prioritzaries. Venim d’un temps antic en què hi havia molt més dinamisme d’arts plàstiques, més moviment, més ambient, més xarxa, més possibilitats d’exposar. Teníem la Torre de les Puntes, que ara s’ha donat a l’escola. I ens queda la sala de la Torre dels Enagistes, que no està realment habilitada per a exposicions d’art contemporani, perquè les parets de la sala on es pot exposar, són plenes de grafits i no s’hi pot intervenir.

Poca cosa més queda, idò… Pareix mentida, amb la vitalitat que havia tengut un temps Manacor…
Hi ha una sala, Calidoscopi, on férem l’exposició de Lluna de Nacre… I de galeries n’hi havia, però ja no n’hi ha. Els seixanta i setanta hi hagué el Grup Dimecres, allò va ser el començament de tot, que va pujar molt més els vuitanta i els noranta. Joan Carles Gomis va ser la persona que ho va lligar tot, que tenia tothom ullat i que sabia cap a on es movia tothom. I això va ser un factor important en aquell temps. El que fa falta és qualcú que faci aquest paper d’ajuntar-ho tot i tirar cap a una banda o cap a una altra.

Aquestes figures unipersonals solen tendir a ser controvertides i no tothom comparteix el seu criteri…
En primer lloc, si tornàs aparèixer una figura així hauria de tenir el suport de les institucions. A més, també dependria del nivell de decisió que tengués aquesta persona. Que hi ha d’haver qualcú que gestioni tot això està clar. Però aquesta persona podria estar controlada o assessorada per un comitè d’experts… El que cal és una persona o un grup de persones amb personalitat forta que ho facin bullir tot. És ver que es poden haver donat males praxis en moments puntuals, però és important que qualcú dinamitzi i gestioni tota aquesta energia creativa.