A Sebastià Sansó, in memoriam

Dimarts horabaixa va ploure a Manacor. El cel era gris, metàl·lic mentre una cortina esfilagarsada d’aigua ho cobria tot, embassiotava els carrers i els pensaments i convidava a mirar per la finestra. Arrecerat a casa, devers les quatre em va arribar un missatge al mòbil. Era de l’amic Antoni Tugores, que em comunicava el traspàs de Sebastià Sansó. Plovia i en Sebastià ens havia deixat. Rere la mala notícia comparegué una sensació primer rara, aspra i a cada instant que passava més i més feixuga. Finalment la tristor i el buit. Ens deixava l’home, el manacorí, l’historiador, l’investigador incansable, el savi. En Sebastià Sansó pare, espòs, el padrí de n’Arnau i moltes altres coses més. Totes bones. Plovia, el cel era era gris, metàl·lic i dimarts no fou un bon dia.
Sebastià Sansó es va fer a ell mateix. Curiós, inquiet i molt treballador. Empleat de banca que va trescar pels carreranys de la curiositat i el saber amb molta fermesa. Va acabar la carrera d’història i tot seguit, tanta era la seva força i coratge, inicià la tesi doctoral. I la va acabar de manera brillant. Durant molt temps va remenar arxius, va escrutar piles de documents antics (del segle XVI i d’anteriors), va cercar testimonis, feu una feina rigorosa, científica i va escriure molt. I va pensar. I va interpretar el passat amb calma i paciència per entendre els temps presents. Perquè el seu llegat intel·lectual resideix en el fet que gràcies als seus treballs històrics entenem millor els temps presents i ens coneixem una mica més a nosaltres mateixos. I en Sebastià feu tot això amb el seu tarannà embolcallat d’una humilitat i humanitat que li brostava de ben endins. Era un home que explicava coses, un bon conversador. Ens feia partícips del que tira a tira descobria del nostre passat, però alhora era una gran escoltador. En Sebastià era d’aquells homes gens gelosos del seu saber que mai no trepitjava ningú.

Va publicar llibres i nombrosos articles. En vull destacar tres, de llibres. Perquè va pouar en el passat que va moure l’economia de Manacor i d’una part de Mallorca. La industria de les perles, el seu impacte, la seva transcendència a Manacor i a fora. La potència d’aquell sector productiu que propicià tantes coses i de la qual el Manacor i la comarca d’avui en són hereves. El mateix va fer amb l’altra pilar que sustentà l’economia: la història de la fusta, dels tallers de fusta espargits arreu de la ciutat i que li han conferit una identitat que perdura. Manacor, i les persones de Manacor encara porten tatuada en la pell i la carnadura un passat de perles i de mobles. Gràcies als treballs, a tanta feina incansable (i impagable) d’en Sebastià sabem el com i el perquè. De Manacor, de la comarca i de l’Illa de Mallorca. Per això la seva producció historiogràfica ha estat molt valorada en els cercles acadèmics.

Però amb això no en va tenir prou. Fa pocs anys va treure Manacor viu, un volum d’unes quatre-centes planes. Aquell era un treball “d’història total” en la qual Sansó relacionava amb encert els aspectes polítics, els econòmics i els socials entre els segles XVI i XX. Això no és poca cosa. En Sebastià Sansó l’home, espòs, pare, padrí de n’Arnau, historiador i savi no ha estat ni mai no serà poca cosa.
Que la terra et sigui lleu estimat Sebastià.