Marçala acaba un camí d'anys. Demà s'estrena el muntatge que durant tant de temps ha gestat l'actriu Bàrbara Nicolau. D'aquesta gestació i de les expectatives de l'estrena, en parlam en aquesta entrevista.
La gestació de Marçala ha estat llarga. I demà és el part… l’estrena del muntatge. Feia més d’un any que hi feies feina?
Molt més! Des que vaig conèixer la història a través del llibre d’Antoni Tugores Víctimes invisibles, ja vaig pensar que en volia fer qualque cosa, també perquè tenia tots els ingredients per fer-ne una bona història. A més, feia el curs de dramatúrgia amb Jaume Miró i aquest ja era el meu projecte. Ha estat molt un degoteig, d’anar fent entrevistes, d’enfrontar-me a mi mateixa, de fer uan dramatúrgia pròpia d’un tema que m’importa i que em toca molt. Fa molt de temps que hi faig feina i per a mi és com tota una catarsi. També durant tot aquest temps, han mort quatre dels entrevistats per fer l’obra, Pilar Marçala, Cristòfol Pastor, Pífol, Jaume Santandreu i Joana Oliver, de l’Estanc del Tren. També quan va començar tot això, no tenia cap fill, i ara en tenc dos.
Com ho fa una actriu per agafar la distància necessària quan encara un projecte tan personal?
Pens que he tardat tant a fer-la per això mateix que comentes. És una obra incòmoda per a mi, però que jo tenia la necessitat de fer i que crec que acabarà tot aquest cicle una vegada que es regali al públic i que surti a la llum. Hi ha molts de moments en què hi ha un gruix important de narrador més que encarnar Antònia Marçala. Però bé, tot arriba en el moment just que ha d’arribar i crec que precisament l’obra arriba en el moment en què puc agafar aquest distanciament i aquesta solidesa.
L’obra ha estat possible gràcies a un procés de micromecenatge. Era la primera vegada què en feies un? Com t’hi has sentit?
Sí, era la primera vegada, ho vàrem valorar perquè Antònia i la seva història és història de Mallorca i de Manacor i era una manera de fer-ne partícip el públic. N’estic molt contenta, ha estat molt guapo, de fet, a banda de la funció d’estrena en feim una altra d’especial només per a mecenes. Ha estat una molt bona experiència, m’ha agradat molt sentir que no només ets tu que empenys el projecte, i això també implica responsabilitat envers totes aquestes persones que hi han col·laborat.
Coneixerem detalls de la vida d’Antònia Marçala que no eren al llibre d’Antoni Tugores o que no fossin públics fins ara?
Hi ha tantes Antònies com persones la varen conèixer. Jo la vaig conèixer, també, i per això és un monòleg i no he volgut fer una obra coral. Volia tenir present aquest vincle entre ella i jo. Ella venia cada diumenge a fer el cafetet… Era una persona que havia conegut, i per això em va colpir tant la seva història. No perseguesc una veritat històrica, sinó esdevenir un altaveu del relat popular i d’allò que m’han dit sobre ella. Però potser sí que hi haurà novetats sobre ella, perquè la gent amb qui n’he parlat tenia la seva opinió sobre Antònia Marçala, i la seva història també hi sortirà.
Abans de llegir el llibre d’Antoni Tugores, tu no en tenies cap notícia, de la història d’Antònia Marçala?
Aquesta va ser la primera notícia. Em varen dir que Tugores havia fet aquest llibre i que hi sortia la tia Antònia. Ho vàrem comentar, però jo, abans d’això, no en sabia res. I això és un fet habitual a Mallorca, i més si té a veure amb la guerra civil i la postguerra. A totes les famílies hi ha secrets, i hi ha silencis, que venen per protegir-nos, amb la voluntat d’evitar-nos patiment… però els secrets volen ser coneguts i tenen data de caducitat. A Mallorca som molt hereus d’aquests silencis.
Neix el muntatge gairebé coincidint en el temps ambg el naixement del teu segon fill.
Quan la vaig començar no tenia cap fill… i ara hi veig trossos que vaig escriure fa molt de temps, i que perventura ara no escriuria. És una obra que toca les arrels i la memòria, i tant l’una com l’altra no tenen només a veure amb el passat, que és tota aquesta història d’Antònia Marçala, sinó també amb el present i amb el futur. El present és ara, que som amb en Magí el meu segon fill al teatre, i el futur també són ells, aquesta obra també la faig per ells. Maternar i crear és complicat, però a la vegada és molt sa, molt intens i molt guapo poder viure aquest procés amb ells.
