Roger Cosso i Jornet
La Força Armada Nacional Bolivariana acaba de confirmar la vicepresidenta Delcy Rodríguez com “Encarregada” per assumir les funcions de presidenta de la República. Les forces armades segueixen fidels al projecte, no hi ha cap canvi significatiu als òrgans de govern, no hi ha aldarulls, les úniques mobilitzacions i manifestacions que hi ha a Veneçuela són de suport al president segrestat i de rebuig a l’agressió ianqui.
I ara què?
L’agressió dels EUA no significa fortalesa, han demostrat que poden atacar, això mai no s’ha dubtat; però des d’una perspectiva estratègica mostren una absència de projecte coherent. Capturar o eliminar un cap d’estat no vol dir controlar un país, i d’això en tenim molts d’exemples darrerament. Ja han deixat clar que no compten amb la Corina i en Guaidó és un record fracassat del passat. No tenen garantida l’obediència de les forces armades (Ministerio del poder popular para la defensa), no tenen mecanismes per assegurar una continuïtat administrativa ni una estabilitat a les ciutats. Sense ocupació, sense administració directa i sense legitimitat interna el resultat mai no seria ordre i per tant el control geoestratègic de la zona i dels recursos que cerquen, sinó un buit de poder o, en el pitjor dels casos, fragmentació social i enfrontaments sagnants.
Veneçuela però, no és un estat col·lapsat ni un territori ingovernable. Té unes forces armades cohesionades, unes estructures institucionals que funcionen i una identitat nacional forjada en la resistència a la intervenció externa i és ben sabut que una agressió externa tendeix a enfortir la cohesió interna i més la d’una societat organitzada en fortes estructures populars i en milícies. L’impacte regional és igualment preocupant, sobretot per a dos països amb projectes emancipadors com Cuba i Nicaragua, i fins i tot Colòmbia, però també per tota Amèrica Llatina, que perceben aquest acte no com un fet excepcional, sinó com un precedent.
Quan una potència actua sense restriccions de cap tipus, no crea cooperació, genera desconfiança i cerca d’aliances alternatives. Però tot i els seus intents de recuperar la doctrina Monroe (Amèrica tota pels americans- EUA) és evident que amb actes com aquest, els EUA empenyen els països de la regió a allunyar-se de la seva esfera d’influència. El procés, però, es trobava en marxa. Xina i Rússia ja fa molts anys que treballen a la regió construint sistemes paral·lels en finances, energies i desenvolupament (el projecte del canal de Nicaragua com alternativa al de Panamà n’és un exemple).
El nostre discurs moral com a ciutadania d’un primer món benestant (narcotràfic, “democràcia”, drets humans, …) no altera aquesta realitat. Des d’un punt de vista estratègic aquestes justificacions no són rellevants si no estan suportades per procediments legals i resultats sostenibles. En termes pràctics, Veneçuela en sortirà, crec-espero-desitjo, no com un Estat derrotat, sinó reafirmat en la seva sobirania i amb més ganes que mai d’aprofundir en aliances no occidentals. D’altra banda els EUA pagaran el preu: pèrdua de credibilitat, més aïllament diplomàtic i un altre front obert.
Sí a la sobirania dels pobles.
