Jaume Rigo Gomila, Jardiner (Manacor, 1923-2018) va viure quasi un segle i en va veure de tots els colors. De la guerra, dels senyors, dels animals i de les supersticions, en va poder contar moltes de coses en aquesta entrevista que li va fer Rafel Perelló.
A Sóller molts orinaven dins una gerra que allà denominaven “gerra pixotera”. Quan la gerra era plena d’orí, ho tiraven als tarongers. De fet, antigament a Sóller, quan un infant que era a escola demanava permís al mestre per anar a pixar, el mestre l’obligava a orinar devora la soca d’un taronger.
Sí. Deien que el pixum era llecor (suc vital, substanciós). I una cosa vós contaré: hi havia un home un poc brusquer* que se passejava per dins Manacor, comprava el pixum de sls cases perquè deien que era bo per a fer créixer les plantes. Duia un barralet, anava pel carrer i deia “Qui vol vendre ‘heu és’”? (*brusquer, brusquera: no en consta la definició al DCVB. Fa referència a una persona de qui es diu vulgarment que “li peguen brusques”, és a dir, que desiara duu la farandola o la curolla de posar en pràctica activitats inversemblats, curioses, sorprenents, i que en ocasions poden semblar fets eixelebrats, mancats de seny)
Per què deia “Heu és”?
Perquè li deien “l’amo, aquest barral fa com a olor de pixum!” I ell deia “heu és” (riu)…
En ocasions, els lladres eren “exhibits” públicament pels carrers de Manacor.
Sí, ho vaig veure fer. A un, perquè va robar no sé que, la guàrdia civil el va passejar pel poble amb el que havia robat perquè tothom vés que era un lladre. Ben fet! Sap que li varen posar de malnom a aquest que havia robat?
Quin malnom li posaren?
La gent li va posar “el Civil” de malnom…
Què recordau de la guerra civil a Manacor?
Se’n dugueren l’amo en Joan “Batlet”, que era l’amo d’aquesta casa (a la barriada del Barracar, Manacor), era el padrí de la meva dona, era republicà. Un dia es presenten els falangistes aquí i li diven “per ordres superiors heu de venir amb nosaltres, ens donau tot l’or i les claus”. Se’n dugueren tot el que pogueren, doblers, barbades, de tot. En “Batlet” els diu “I ara deixam una nina en el llit !” Els falangistes se’n van a ca un veïnat i li diuen “si sentiu una nina, hi anau!”. Se’n duen es matrimoni, se’ls en menen cap a la presó. Quan varen esser pes mig de sa Bassa topen el de Son Perot i en “Beió”. Diuen “a on anau?” “A la presó”.”Idò primer que prenguin un tassó d’oli de ‘ricí’ perhom!” Els duen ala farmàcia i el practicant diu “Jesús, sant Pau, pobre genteta!” Li diuen al practicant “Ara, per haver dit això, vós també prendreu un tassó de ‘risino’”, i a aquest practicant de la farmàcia, que era Macià de nom, la gent li deia en Macià “Purga” per mor del “ricí”… res, la meva padrina, al cel sia, va saber que en “Batlet” estava a la llista (la llista de les persones que havien de matar). La meva padrina ho tenia bé amb don Diego perquè havia feta feina per a ell. Don Diego aquest era el “jefe” gros de les Balears el temps del “moviment” (la guerra civil). La padrina es va posar ben enmig de la carretera de Palma. Va arribar un camió que duia uns cantons vermells i es va haver de returar. “Anau a Palma?” Diuen “Sí, pujau!” La padrina es presenta a ca don Diego i li conta la feta, diu “han de matar en Joan Batlet, està a la llista”. “Uro! Que vol dir!” “Ring, ring”, don Diego pega telefonada a en “Beió”, que era el “jefe” dels falangistes de Manacor i li diu “el- vespre aquest home ha de romandre a ca seva, vós sereu esl responsable si li passa res, entesos?”. En “Beió” quan va sentir don Diego va tornar merda. Varen haver de creure, varen anar a dir que l’amollassin. Don Damià era es “guardià” de la presó, li diu a en “Batlet”: “l’amo en Joan, anau viu, no vos n’aneu per enmig del poble, vos n’anau per la via del tren, no sigui cosa que encara n’hi hagi que us facin les busques endins!” (posar en perill a qualcú, importunar fortament una persona). Mira si va tenir coneixement! Partiren amb el matalasset, prengueren cap ala via i varen arribar a ca seva…
On vivíeu vós quan varen anunciar l’arribada de la milícia republicana a Mallorca?
Nosaltres estàvem a Son Rigo Albocàsser, que està devora Albocàsser. Quan varen sentir remor de rojos, en Mateu “Copet” ja es pensava que l’aniríen a cercar. Va fugir dins la marina del Rafal Nou. Bativadell! Els d’Albocàsser ho varen prendre malament. Don Francisco d’Albocàsser es feia molt amb el capità Jaume, era ferotge el capità Jaume! Jo venia de caçar d’abeurada, veig una guarda de falangistes que s’acosten, em criden, “al·lot, posa’t damunt aquesta paret, si veus un home ens pegues crit!” Duien la carabina així, com que anar a caçar un conill, com si ara ho veiés. En “Copet” estava amagat dins unes figueres de moro. Anaren a ca seva, miraren davall el llit i pertot, ho varen rebostejar tot, anaren a la dona i li xerraren gruixat, li varen deixar dit “si no s’entrega, més mal per ell!” Es va entregar i això va ser sa seva mort. Vaig veure que els falangistes rentaven el cotxe perquè feia sang, es veu que el mataren dins el cotxe…
Quina va ser la reacció de la gent de Manacor quan varen saber que els milicians havien desembarcat al Port de Manacor?
Quan varen dir que els rojos eren en el Port, a tots els homes d’Albocàsser els carregaren d’escopetes per anar al “frente” a matar rojos. Quan els pagesos d’aquell redol se’n temeren, s’amagaren. Em recorda que dins la possessió del Rafal Nou vaig veure homes amagats per damunt les figueres… un que es va amagar era en “Sales Retxa”, estava amagat a ca na “Culera”, el tenia amagat davall un caramull de llenya. Els falangistes li varen prendre les bísties i tot a aquest home. Els falangistes anaven a ca na “Culera”, i aquesta dona cantava i feia el beneit…
Abans heu dit que se’n menaren en Joan “Batlet” a la presó. Tenc entès que a Manacor hi havia un tal “Batlet” que tenia anomenada de bruixot.
Sí, però aquest que diu vostè que tenia s’anomenada de bruixot era el germà bessó d’en Joan “Batlet”, en Guillem “Batlet”. Anaven a veure’l per a saber coses dels “antepassats”, deien que es posava en contacte amb els morts. Agafava la mà d’aquella persona per posar-se en contacte amb els “antepassats”. Hi havia gent que hi creia, en aquestes coses…
En aquesta barriada del Barracar (Manacor) on ara som, hi tenia sa posada el “curandero” Joan “Moreió”. El visitàreu qualque vegada, vós?
Sí, era molt bon curandero. Fèiem formatge, vaig tenir una pujada de sang molt forta. Bativadell! Es veu que vaig tenir un “derrame”. En “Moreió” em diu “vos tallau els cabells ben arran, agafau un calcetí o un pedaç i l’ompliu d’argila ben amarada de vinagre i vos ho posau damunt el cap”. Em va curar… una tia meva, sa tia Petra Sunyer “Pereta”, que estava part damunt Son Figuera, desenfitava amb el mocador (forma màgica de guarir l’enfitament a una persona tot emprant un mocador).
Moltes supersticions de la cultura mallorquina están relacionades amb els animals…
Sí. Un temps deien que els sebel·lins covaven els ous amb els ulls. Hi ha una cançó antiga: vida trista, vida trista / tan trista que no heu puc dir / jo som com el sebel·lí / que cova els ous amb la vista.
Quins altres animals tenen supersticions associades?
De les òlibes també se’n parlava, deien que si sentien cantar una òliba passaria cosa dolenta. N’hi va haver dos que un vespre anaven a festejar, sentiren cantar una òliba per un garrover. Un diu “ha cantat per a jo”, i l’altre “no, és per a jo que ha cantat”. Diuen “‘demà anirem a un misser i en sabrem el net”. “Au, fet, no n’hem de xerrar pus!”, i cadascú va fer el seu cap envant. L’endemà es presenten a cal misser, “bon dia tengui”, “bon dia, que ha estat?” “Ens passa això”. El misser diu “meam, sense doblers no puc fer feina, duis cap dobler?” Es treuen els menuts i els posen dins un caixonet, i el misser, que ja la tenia pensada, diu “jo vos donaré el net de l’òliba”. Aquells dos varen demanar “Ja ho sabeu per a qui ha cantat?” Diu “sí, ha cantat per a jo”, i rup! Agafa el caixonet amb els dobbers i diu: “L’òliba del garroveri ha cantat per mi, misseri”. Els va fotre bé el misser, ja te la beuràs an aquesta! (riu)…
Vàreu veure qualque senyor de possessió que ajudàs a fer feina als pagesos?
Mai! Jesús, sant Pau! Els senyors no en fotíen ni brot. Em recorda un pic que jo era a Albocàsser, els senyors havien tretes cadires a la carrera. Tenien un tornall de dones a jornal que “encatrevaven” (entrecavaven). Si els senyors veien que una dona estirava l’esquena o tenia xerrera i s’aixecava, ja li deien “El cel no ha de mester estalons! (un estaló és un pal bifurcat per a sostenir qualque cosa. Aleshores, en aquesta frase el cos estirat d’una persona dreta es compara amb un estaló)… llavors foravila treia (donava rendiment econòmic), ara tot està abandonat, fora vila ha de mester mà de metge. Llavors la gent prenia rotetes, amb mig quartonet (887 metres quadrats) es conformaven. Nosaltres prenguerem una roteta a l’Hort dels Bessons, devora la Font de Bessauba (“Font de Bessauba”: una de tantes variants lingüístiques de l’aiguaneix “Font d’Albassalba”, situtat al terme de Manacor). Donava molta d’aigua, en Joan “Lliró” era el batle de l’aigua (Batle de l’aigua: persona que vetla per l’ús correcte i el compliment de l’horari de reg assignat a cada regant que empra l’aigua d’una síquia o font comunal. A altres indrets de Mallorca, el batle de l’aigua és denominat “el siquier”).
