skip to Main Content
Abraçant Les Ombres Del Nostre Nin@ Interior

Abraçant les ombres del nostre nin@ interior

Quan ens anam convertint en adults inevitablement ens allunyam de l’aquí i ara i del que som. N’hi ha prou amb observar un nin per veure com flueix en el moment present, sense interferències mentals, a diferència dels adults que, de sobte, deixam de viure plenament el present, segrestats per les pors creades per la nostra ment en algun moment passat.
Viure el que som és deixar fluir el que ja som. La dificultat rau en la ignorància (in-consciència, en el sentit més radical de la paraula), desconeixement o ceguesa de qui som i en la tendència a controlar-ho tot mentalment.
La identitat o “jo mental” que la nostra ment pensa que som no és més que el conjunt de pautes o patrons mentals i emocionals gravats des de la nostra infància. La ignorància, d’on neix tota confusió i sofriment, consisteix a prendre aquest “jo mental” com la nostra identitat veritable. Hem confós la realitat amb la “pel·lícula” que passa per la nostra ment. Si ho analitzem amb rigor, què és el “jo”? Una realitat creada per la ment, alimentada pel pensament i sostinguda per la memòria; “Un relat o grapat de pensaments i emocions” (E.Tolle), embastades per la memòria. En definitiva, com va dir Einstein, “una il·lusió òptica de la consciència”.
La nostra esclavitud no ve de fora, neix de les nostres pors i les nostres necessitats. Som esclaus o presoners de la ment mentre estem identificats amb ella perquè prenem les seves pel·lícules com si fossin la realitat i seguim reaccionant d’acord a les nostres necessitats i pors. Qui és capaç de prendre distància de la seva ment -gràcies a l’observació de la mateixa- deixa de ser arrossegat per ella; ha aconseguit la llibertat.
No pot donar-se un creixement espiritual sense un treball psicològic. Un Jo integrat és el Jo de la persona que es coneix, s’accepta íntegrament i se sent a gust en la seva pròpia pell. Caldrà integrar el cos i la ment, la imatge i l’ombra, fins possibilitar una harmonia psicològica, que no consisteix a “ser perfectes”, sinó en aprendre a “ser complets”. Tot això posa en relleu la necessitat de conjugar adequadament psicologia i espiritualitat, si no volem oblidar res important en la integració de la persona. De cara a avançar en ella, psicologia i espiritualitat ens ofereixen dos principis bàsics com a punt de partida: “estima’t tal com estàs” i “vine al moment present”. La integració és fruit de l’amor. Així com va ser la falta d’amor, en la primera infància, la qual va originar fractures i neurosi -neurosis és escisión-, serà ara l’amor de la persona cap a si mateixa la que possibilitarà la integració de totes les seves dimensions.
Transcendir aquestes ombres és reconèixer que no som aquest jo. De la mateixa manera que tenim un cos, però som més que el cos, podem dir que tenim un jo, però també som més que aquest jo. El dia que el nen és capaç d’observar el seu cos es dóna compte que és més que el seu cos: ha nascut el jo-mental; el dia en què som capaços -i sembla que la humanitat, col·lectivament, es troba ara en aquesta fase- d’observar la nostra ment, som conscients que som més que ella: ha nascut la consciència transpersonal o Consciència Testimoni.
És cert que sempre que seguim fent alguna cosa és perquè obtenim algun “benefici”, encara que sigui -així sol ser sovint- inconscient. Per exemple, la persona que es “autocastiga” segueix fent-ho perquè obté el “benefici” d’apaivagar un sentiment de culpabilitat. Què “benefici” obtenim estant lluny del present? Viure en un món que creiem poder controlar i, alhora, mantenir-nos lluny del que pensem que ens fa patir.
Dit amb més claredat: el nen s’allunya del seu cos i, per tant, dels seus sentiments i de la seva vida quan comença a patir emocionalment. És la por el que ens fa fugir. El nin que pateix s’instal·la en el seu cap, perquè és el lloc més llunyà d’on sent el sofriment -la zona de l’diafragma- i perquè necessita entendre per què li passa el que li passa. En fer així, deixa de “viure” i comença a “rumiar” o cavil·lar. S’ha allunyat de si, s’ha allunyat del sofriment, viu en les pel·lícules de la seva ment … i comença a patir inútilment.
El diàleg amb l’infant interior forma part del procés d’integració psicològica de què parlàvem més amunt. A cada un de nosaltres viu el nen que vam ser. Més encara, totes les nostres reaccions desproporcionades i repetitives no neixen de l’adult que som avui, sinó del nen que ens habita. Aquest nen requereix ser escoltat, atès, reconegut, perquè puguem créixer en unificació. Per dialogar amb ell necessitem començar per visualitzar–a partir dels nostres records o d’alguna fotografia-, per poder embolicar-lo en una mirada bondadosa i en un afecte sincer. En deixar-se arribar per aquesta mirada i aquest sentiment el nen començarà a sentir-se viu, recuperant el gust per viure i per ser com és. Això pot ser lent, perquè el nen que va patir no es va a “lliurar” fàcilment, però qualsevol pas que donem en aquest diàleg beneficiarà el conjunt de la nostra vida. Viure en present és una cosa tan simple com atendre al que està esdevenint aquí i ara, com si no existís cap altra cosa que el que ara esdevé. El que ens ho impedeix és la nostra identificació amb la ment: cada vegada que ens deixem reduir, conscient o inconscientment, als nostres pensaments, ens hem allunyat del present. Perquè el pensament només pot estar en el passat (o projectant-se en un futur). Se sol parlar d’una “ment funcional”, que desenvolupa el seu treball al nostre servei, com si d’un òrgan més es tractés; i d’una “ment pensant”, aquella que ens atrapa i de la qual no vam aconseguir prendre distància. És aquesta “ment pensant” què ens allunya sense remei del present.
Només abraçant les ombres del nostre nen interior apareixen les llums. Només responsabilitzant, com adults que som, d’acceptar i abraçar aquest nin colmant-lo d’amor podrem desprendre’ns de les pors més antics.
Els terapeutes que acompanyem a transitar ombres també tenim les nostres pròpies. Jo mateixa, aquest mes passat he transitat algunes que la meva nena de 7 anys deix amagades, ja que no va saber enfrontar-s’hi.
He transitat deserts inhòspits, rius de lava ardent en els meus estranyes expulsant milers de llàgrimes salades.
Llàgrimes carregades de dolor, plenes de pors aspres i acechantes que a poc a poc es transmuten descobrint instants de fràgil serenitat, instantània i anhelada.
Deixar anar, deixar que la ment es aquiete i s’assereni, deixar que es vagi l’aigua tèrbola i quedi un oasi de calma i confiança.
A poc a poc els dies d’ombres deixen pas a una llum brillant i bella, on la por desapareix i només hi ha l’amor, allà aprenem el que realment importa a la vida. Només estimar, només amor.

Sandra Pérez

Back To Top
×Close search
Search