Tot just fa una setmana les Dues Cadires abaixava la persiana. Ho feia amb festa, amb els parroquians habituals i amb una sensació agredolça.
Una proposta que d’ençà que va començar havia aconseguit trobar el seu lloc en la restauració manacorina, aportant producte de qualitat i creativitat culinària dins dels marges que permetia la petita cuina de l’espai.
Després de 10 anys de bon menjar, sembla que no hi ha hagut entesa per mantenir el lloguer del local de na Camel·la regentat per Guillem Avellà, sempre amb l’amorositat de Mateu Febrer, més enllà de la gastronomia, ens deixa orfes de converses agradables i bona companyia.
“Hem tengut els millors parroquians que un local podria tenir, en 10 anys no hi ha hagut cap conflicte” afirma Avellà, llevant el cas “d’un turista que fa fogir fora pagar”.
Des del Cent per Cent, desitjam un futur venturós als dos mariners reconvertits en restauradors que un dia decidiren penjar dues cadires en què tants anys hem assegut. Enyorarem el trosset de mar a Manacor, les taulades plenes de cultura, la calidesa de l’interior a l’hivern, la bona música, el bon estar del corral entre parets blaves a la primavera, l’oloreta de bon menjar, el pastís de formatge, el provolone, les flamarades dels fogons, les obres d’art de na Laura, les fotografies de na Núria, el cartell de “Jo també vull ballar”… En definitiva, la poètica d’entrar en un lloc i sentir-te com a casa.
Com escriu Antoni Riera al poema Dues Cadires “els seus dies no seran; que les vides ja se’n van i de tot allò que foren i de tot allò que són, queden dins el menjador només aquestes vanes espires i dues cadires”.
Dues cadires L’alpaca de les forquetes. Els records bullits a dins el plat. El tedi enfitat dels anys. El vinagre i la sal amanint les cicatrius. Les llunyanes albes confitades. Els capvespres d’oli lent laminant el temps com un bessó d’ametla. El desig desanat. Les nits sense adjectius. Els fills absents. Les carasses d’infidelitats mal pintades a les parets. Les llimones lleials a la fruitera. Els gínjols dels dies contents. La fruita que mengen per massa madura. Els ramellers sense aigua. Els gerros sense flors. L’enyor com un poal al fons del pou dels pares, dels germans, dels amics. Sense corda. La creu corcada de la passió. Els dits solcats d’estarrancs i padastres. Les sedes de la gelor de les hores sense busques. El silenci de la casa omplint-se de buidor. La llàgrima que no redola perquè ja no hi ha rost ni llit, ni solc, ni esma. Els dies sense nom, l’espera sense llinatge. Els miralls esmorrellats, negres retrats, amb qualque taca encara de vidre encara de vida. La llum malalta d’un migdia de novembre, a punt del fred. De tantes coses que foren, totes aquestes vaguetats els en resten: relat sense verbs. De sobte la mira, somriu, i pensa i creu que els seus cossos ja no són que els seus dies no seran que les vides ja se’n van i de tot allò que foren i de tot allò que són queden dins el menjador només aquestes vanes espires i dues cadires. I com un codony madur, li diu, amb veu de menta: “Una és per tu. L’altra, per sempre”.
