skip to Main Content

Agafar el bou del turisme i la massificació per les banyes

Encetam el que serà el millor mes de setembre de la història. No parlam de vi, ni de tomàtigues, ni de sabates, ni de perles. Parlam de turisme. L’augment progressiu de les temperatures fa allargar també la temporada turística i aquell somni de tants d’assolir la “desestacionalització” es va fent realitat de forma implacable. Enguany, per exemple, assolírem els màxims d’ocupació del mes d’agost de l’any passat just al mes de maig. Inaudit.

Volíem turisme tot l’any. Ja en tenim. Volíem turisme cultural o esportiu d’hivern. Ja en tenim. Volíem, també una democratització de l’explotació i dels beneficis procedents del turisme, i el lloguer vacacional ens ho va donar. Hem deslocalitzat el turisme dels quatre o cinc punts forts de l’illa (pensam ara en l’Arenal, Port d’Alcúdia, Calvià i Cala Millor) i l’hem fet extensiu a fora vila i als pobles. Hotelets urbans, cases particulars a foravila habilitades com a lloguers vacacionals i, mentrestant, els mateixos hotels de sempre.

Les imatges de les coes a l’aeroport, les carreteres saturades, els accessos als llocs comuns habituals (caló del Moro, cala Deià, cala Varques, Formentor, el Trenc…) esdevenen autèntics taps per a uns embuts impracticables.

Aquest final d’agost ha servit, a la fi, perquè no sols els col·lectius, els partits i el sector ideològic de sempre hagi clamat al cel per posar mesura al desgavell turístic. Fins i tot també la dreta mallorquina ha comprès que l’illa i els seus habitants no poden suportar més aquesta pressió humana. De fet, el turisme i l’èxit econòmic han fet també que Mallorca hagi iniciat un procés de hongkongnització que per a molts ja és irreversible. És un fet que l’illa de la calma i el paradís rural d’abans dels cinquanta no tornarà mai. Tampoc no hi deu haver gaire gent que ho vulgui. Ara bé, sí que cal trobar un equilibri entre la generació de riquesa i l’explotació d’uns recursos naturals que són finits i molt delicats. No podem maltractar la natura. No podem, tampoc, acceptar les pretensions del voler-ne sempre més. El decreixement ja no ha de ser vist com un sinònim d’empobriment, sinó de recuperació de qualitat de vida. Hem arribat a un punt en què menys és més. El relat dominant ja és aquest. Ara només cal que els nostres governants posin fil a l’agulla amb valentia i agafin el bou turístic per les banyes. Sabem que pegarà qualque revinclada, però si feim força entre tots per ventura encara som a temps de contenir la seva força bruta.

Back To Top
Search