«Patriarca que sos braços aixeca moridor
per beneir extàtic sa llarga descendència,
així alçava ses branques d’antiga corpulència
damunt les grans alzines del bosc l’arbre major.»
Costa i Llobera, L’alzina de Mossa.
La presència d’aquest arbre, Quercus ilex, a la mitologia mediterrània és molt antiga. Un dels més importants oracles de l’antiguitat grega, Dodona, consistia en un temple davall una alzina, on una sacerdotessa endevinava, estudiant el moviment de les fulles, el futur dels homes i dels pobles. En parlen Sòfocles, Plató i Heròdot que n’explica l’origen.
Les alzines, els roures, l’alzineta… són de la família de les fagàcies on també hi classifiquen el faig i el castanyer, la família dels Quercus té més de 200 espècies a Europa i Amèrica. N’hi ha de fulla perenne com l’alzina, Quercus ilex, i de fulla caduca com el reure, Quercus ruber. Podríem dir que l’alzina és l’arbre més representatiu de la zona mediterrània. Els aglans serveixen com a aliment als porcs, que solien pasturar a lloure per dins els alzinars. En temps pretèrits aquests aglans ben capolats eren la farina dels nostres avantpassats. Hi ha una varietat, qualcú la considera una espècie diferent, Quercus ilex, var. ballota, que fa els aglans dolços. A Mallorca els exemplars que trobam solen procedir d’empelts. A segons quins llocs d’Ibèria i de Grècia és relativament abundant.
L’alzina és un arbre de creixement lent, però que pot arribar a viure molts de segles. A Mallorca se’n coneixen exemplars de més de 500 anys (l’alzina dels Set Cimals, l’alzina de ses Truges; totes dues a Escorca. I l’alzina del Molí Nou a Puigpunyent). Segurament n’hi hauria de molt més antigues si no fos per la tradicional dendrofòbia dels nostres compatriotes. En molts de casos d’arrel cristiana, perquè el cristianisme combaté els cultes relacionats amb arbres i boscos sagrats, i impulsà la tala d’exemplar especialment remarcable, per evitar que la gent s’hi reunís per lliurar-se a actes del tot impúdics i plaents.
Enrevoltant el Maçanella i el Galileu hi ha un immens alzinar, possiblement el més extens de l’illa. És sense cap dubte on bosc sagrat, adient per a tot tipus de cerimònies. El novembre de 1975, un cop coneguda la mort de Franco, alguns camarades decidírem aprofitar els dies de vacances que ens donaren perquè ploràssim la mort del dictador gallec, agafàrem els tapins i cap al conegut Maçanella s’ha dit. Dúiem tendes de campanya i tot l’equipament – incloent-hi un petit transistor – per resistir a les muntanyes una suposada cacera de rojos separatistes per part de les forces d’ordre públic feixistes. Acampàrem damunt una gran sitja, on hi havia un pam de fullaca d’alzina, un matalàs ideal. Xerràvem sobre el futur, fumàvem, rèiem i menjàvem, a més d’escoltar el precari transistor per saber si s’havia alçat qualque Pinochet. L’alzinar compon un microclima especial, amb un silenci que només muda el vent quan bufa entre les fulles de les grans branques, la temperatura sempre més moderada que a fora de la immensa catedral arbrada. L’endemà pensàrem d’anar al Maçanella i li pegàrem cap a dalt del puig. En tornar al redol de tendes descobrírem unes siluetes negres, entre i dins les tendes. Començàrem a córrer per descobrir que uns porcs negres de raça mallorquina fina, s’havien apoderat del nostre camp base, havien desfet una tenda amb els seus claus poderosos i amb les grufes també havien destruït una motxilla mentre investigaven què hi havia de bo a dedins. Perseguírem els porcs i els apedregàrem fins que nosaltres perdérem l’alè. El bosc sagrat de Maçanella tenia també els seus guardians. No crec que ara hi hagi cap porc a lloure per dins aquelles boscúries. Segurament han mudat en guies de decidits muntanyers alemanys que ho tenen bé amb els que cobren entrada per passar per un camí centenari que anava de Mancor a Lluc.
