“Españoles, Franco ha muerto”. Així anunciava a través de la pantalla de TVE Carlos Arias Navarro la mort del “caudillo de España por la gracia de Dios”. Unes hores abans, a les 4.58 hores, l’agència de notícies Europa Press difonia en primícia la notícia que feia setmanes que s’esperava. Era dia 20 de novembre de 1975 i d’això, aquesta setmana n’ha fet 50 anys. En un temps en què, segons les enquestes, els joves milloren la seva percepció sobre els sistemes dictatorials, recordam amb diverses persones com varen percebre l’anunci de la mort del dictador i quines vivències recorden d’aquells moments.
"Vàrem anar a ca una amiga, obrírem el licorer de son pare i la vàrem agafar grossa"
“Anava a escola a l’institut, que era al quarter dels Sementals. Érem molt joves, però ja sentíem les cançons de Raimon i de Lluís Llach, i vàrem començar a entendre qui era en Franco. Anàvem a escola en castellà, però em pensava que era una cosa normal, perquè era el que havíem viscut sempre”. Cati Rigo, de Can Lliro, explica també que “havien vengut uns professors peninsulars, Carlos Álvarez i Pedro Santamarta, que varen ser els que ens varen obrir els ulls, perquè ens deien que nosaltres havíem d’estudiar en català. Els carques de mestres mallorquins no ens digueren ni mu, de tot això”. Cati Rigo recorda que Quan es va morir en Franco vàrem anar a ca una, vàrem obrir el licorer de son pare i la vàrem agafar grossa”.
El sentiment que varen tenir “va ser d’alegria, com si fos una festa grossa, que en Franco s’hagués mort. Almanco així era amb la gent que jo em feia. Per ventura ma mare, no. La gent jove, va tenir molta d’alegria i la gent més gran em feia la impressió que callaven”.
Però què vendria després de Franco? Com seria el nou Govern? Cati Rigo explica que “jo em pensava que Suárez i González farien un món molt millor, i ha estat l’esculada més grossa que he tengut mai. No em pensava que ens enganarien tant, i crec que avui ens enganen ben igual que primer”.
"Vàrem tenir una alegria"
“Tenia vint-i-un anys. Ja ens havíem casat. El que record més era allò de “Franco ha muerto”. Francesca Pocoví, però, sí que recorda, i bé, que reberen la notícia “amb una alegria que vàrem tenir, perquè dèiem, ja deu ser mort, el mantenen. Ja era hora que el deixassin morir. Més que res era una alegria perquè s’acabàs aquest home”. Reconeix, Pocoví, que potser entre els més majors, “no hi havia la mateixa reacció, perquè feia quaranta anys que el mamaven… El varen fer durar tant, amb aquells informes… i deies “pensa tu, ja deu ser mort”. L’actriu manacorina i fundadora dels Capsigranys recorda també que hi havia molta incertesa “ens demanàvem què passaria, com prendria la cosa”.
Francesca Pocoví explica que “si et movies en segons quins llocs on hi havia moguda passaves un poc de pena. Nosaltres només teníem l’associació de veïnats, que era una cosa molt petita, però ens movíem un poc així, perquè no sabíem què podia passar. El que és cert és que la gent començava a organitzar-se”.
Per a Pocoví, “és una llàstima que tot això que fan avui d’obrir les fosses no ho haguessin fet fa quaranta-nou anys. M’espanta el que pot venir ara. Avui mateix han condemnat el fiscal general… i això és molt fort, perquè vol dir que estan ficats pertot. Hem tornat arrere. No sé com podem arribar a permetre que avui un tio se’ns posi davant amb la mà alçada cantant el “Cara al sol” o el “Novio de la muerte”. Per a Francesca Pocoví “la manera de fer política d’avui és oiosa. Parlam de bulling a les escoles, i això que fan els polítics també ho és. Record en Tierno Galván i els polítics d’aquella època, que passaves gust de sentir-los, es podien discutir sense fer el que fan ara. I això és el que fa falta. Fa molta pena tot el que és la política avui, i cada dia sents més casos de corrupció. En aquell temps, la gent estava molt preparada intel·lectualment”.
Per a Pocoví avui “la política és un femer. La gent primer fèiem una feinada per aconseguir coses per al poble. Quan les Minyones varen tancar, férem una feinada, sense mirar les hores, perquè la gent que no tenia padrins per guardar els al·lots, molts d’ells immigrants, tenguessin una escoleta… Fèiem política per millorar les coses del poble. Avui, a Manacor mateix, no entenc què passa, l’entrada del parc va dos anys que fa ‘assunto’, la plaça del Mercat està tota descloscada, la piscina està tancada…. fa vergonya que un pobé com Manacor no tengui la piscina oberta”.
"Me'n record bé, el mateix dia que es va morir en Franco es va morir el meu padrí"
“Me’n record molt bé perquè aquell mateix dia es va morir també el meu padrí. En Franco estava malalt i deien ‘es morirà’, i l’entubaven, i en parlaven molt, perquè era immortal quasi quasi, li va costar molt morir-se”. Margalida Cortès, que va fer de botiguera i també va ser regidora a l’Ajuntament durant quatre anys. “La gent estava espantada. Les persones encara tenien la guerra fresca. Del que parlava més la gent era de futbol, de política no en parlaven, qualsevol parlava de política en aquell temps! No sabíem què passaria”.
Margalida Cortès no va pensar que s’hagués acabat la dictadura. “No sabíem si ens posarien un capità general o un exèrcit que ens comandaria. Els ànims no estaven tan oberts per pensar que hi pogués haver una democràcia així com tots volíem. Adolfo Suárez ja va ser una cosa impensable… La democràcia la respect moltíssim, i m’encantaria que fos correcta perquè va ser molt desitjada. Fa molt bon parlar d’en Franco ara que no hi és. Quan hi era només parlàvem de futbol, de teatre, de balls regionals… El que hi havia era por. Què passarà ara… no esperàvem res de bo”.
De la mort de Franco “en parlàvem amb veueta baixa. Ningú tenia coratge de parlar-ne gaire més. Jo mai dins la botiga vaig sentir parlar d’en Franco, la gent no tenia coratge. Vèiem que allò suposaria un canvi de vida. Però els manacorins som molt mals de moure. Ara ens movem una mica més, perquè ha vengut gent peninsular i gent estrangera, i tots pensàvem i tots dèiem… però a la intimitat. No hi havia un dol… era una cosa rara. En el fos crec que tothom estava molt pendent de si estaríem més bé. El poble era molt ignorant, i estava espantat. No hem estat mai valents. Qualsevol tenia coratge… perquè t’hi anava la pell”, acaba dient Margalida Cortès.
"Dins la classe a l'institut un professor es va posar a plorar"
“Jo estudiava a l’institut de Manacor. Hi havia un ambient estrany, perquè tothom esperava a veure què passaria, perquè tothom sospitava que es moriria en Franco. Hi havia algunes cares tristes. Però també n’hi havia qualcuna que estava contenta, com una professora de Geografia, que pareixia que li havia tocat la loteria. Record un professor que dins la classe es va posar a plorar”, explica Antoni Sureda Vicens, exinspector en cap de la Policia Local de Manacor.
Sureda conta que “l’endemà de la mort de Franco ens posaren a tots un paper per a cada un amb el testament de Franco. Un professor ens va dir que aquell paper l’havíem de guardar per a sempre, perquè allò era història. No sé què en vaig fer”. L’exinspector recordava també que pocs dies després també els donaren un paper amb el discurs de coronació del rei Joan Carles.
Antoni Sureda reconeix que “hi havia preocupació. A ca nostra mateix, no parlàvem d’aquest tema. De la part de ma mare havien estat represaliats perquè eren republicans. Hi havia por. No sabíem si vendria una altra dictadura més forta”.
Però quan parla dels sentiments n’ajunta dos: “Por i alegria. Tenies una alegria de veure que s’havia mort aquell dictador. Volíem més llibertat. Però també hi havia molta de por. Una veïnada nostra que quan es va morir, es va posar a plorar pel carrer dient “qui ens guardarà, ara?”. Per a Sureda hi va haver gent que “ho va viure amb tristor, i amb molta prudència. Els pares ens deien que anàssim alerta. Record que es varen suspendre les classes i que anàrem a un bar de la plaça de Ramon Llull. Tothom estava pendent de la tele”.
La incertesa era un fet generalitzat: “No teníem clar si entraríem dins una democràcia i una llibertat que tant volíem o si tornaríem a una repressió. Teníem com a referència les cançons protesta de Lluís Llach i Raimon, i tots aquells aires de llibertat que somiàvem. Tampoc no sabíem com podia evolucionar el nou rei. El que sí que volíem molts de joves que s’acabàs aquell règim, baldament els nostres pares diguessin que era el millor que havíem pogut tenir. ‘Què faran els joves, ara, si no hi ha en Franco’, deien”.
Aquell dia molts de comerços tancaren més d’hora. “Nosaltres érem a una sala de jocs al carrer dels Bous i la propietària ens va dir que partíssim, que aquest dia tancarien més d’hora. No hi havia gent per enmig, i anàrem directament cap a ca nostra. Aquells dies hi va haver més vigilància de la policia, i a un amic meu, sortint del Chicago, li demanaren el carnet”.
"Els franquistes eren molt forts. A hores d'ara encara ho són"
“Érem a Barcelona, acabats de casar. Ens n’assabentàrem el vespre i l’endemà a la feina ho celebràrem amb una ampolla de xampany” explica Jordi Gallent. Aquest mallorquí d’origen català explica que recorda que en aquell moment “hi havia una sensació d’alegria i d’alleujament pel fet d’acabar-se una època” però també, per altra banda, també hi havia un certament d’incertesa “per com reaccionaria el búnquer”.
Amb aquesta situació, explica Gallent que “en el fons no estàvem segurs de res. Les esperances estaven posades en una democràcia real i no en la democràcia orgànica de llavors, però els franquistes eren molt forts. A hores d’ara encara ho són” afirma. Així mateix, té clar que en aquell moment “el que quedava clar era que la societat volia un canvi: la llàstima és que no s’organitzà cap referèndum per saber si volíem la república que havia sofert el cop d’estat o la monarquia imposada per Franco”.
"Fins i tot l’Església, generalment alineada amb el dictador, semblava estar pel canvi"
L’historiador i escriptor Antoni Tugores recorda que aquell dia 20 de novembre es trobava a Manacor i ja es respirava un clima de certa preocupació pel que pogués passar. “Els sentiments que es percebien pel carrer i els cafès era més de dol que d’alegria. Personalment, pensava que en Franco havia mort el dia que ETA es va carregar en Carrero Blanco i que la continuïtat del règim, sense en Carrero, no era viable tal com l’havíem conegut. És cert que tenia esperança, però també molta incertesa”. L’investigador també parla de sentiments contradictoris perquè “se n’anava un dictador que poques setmanes abans havia dictat sentències de mort però hi havia molts dubtes de cara al futur. Ni jo ni el meu entorn vèiem clar què podia passar amb un rei inexpert que dies abans, amb la marxa verda, havia cedit el Sàhara al Marroc de primer moment”.
Parlant de l’evolució de la situació Tugores afirma que tenia clar que la democràcia no vendria tot just després de la mort d’en Franco. “Veia clar que hi hauria d’haver una evolució, però el búnquer – així es denominava al sector immobilista del règim – tenia encara molt de poder”. Així mateix, però, creu que hi havia una certa esperança perquè eren molts els moviments veïnals, sindicals o polítics que lluitaven per les llibertats i el final de la repressió. “Convé recordar que la repressió va acompanyar Franco fins al final. Fins i tot l’Església, generalment alineada amb el dictador, semblava estar pel canvi, però la por que havia inoculat el franquisme, era molt viva. La democràcia s’albirava, però molt lluny. De fet, el franquisme continua molt viu, potser tot estava més atado y bien atado del que ens pensàvem”.
"Tothom estava davant la televisió"
Per la seva banda, Joana Maria Pasqual recorda aquells moments de tensió també com un gran sentiment d’incertesa: “Va ser com un estat d’excepció, tothom va romandre dins ca seva, hi havia molt de seguiment dels fets i tothom estava davant la televisió. De fet, les escoles varen estar tancades aquell dia”.
Pasqual explica que en el seu redol el sentiment d’aquells dies era de por “per si es produïen més problemes perquè l’ambient era “opressiu”. Així mateix, explica que tot i que “érem joves i alegres” no va pensar que s’havia acabat la dictadura i que vendria una democràcia. De fet, argumenta que tenia poques esperançes en l’evolució de la situació i considera “el Rei, com tots els altres”.
