skip to Main Content

Al·lotes, colliu arreu!

*A la imatge: Ballarines del Ballet Nacional d’Estats Units ca.1925. Negatius de Harris & Ewins.

Júlia Mérida Coli

El dia en què escric aquesta peça s’ha fet viral a Twitter un vídeo on el presentador d’un dels got talents més exitosos del país toca el Preludi en Do Major de J.S.Bach al piano. Si tan sols hagués fet això, tal vegada no en parlaríem. Per desgràcia, el quid de la qüestió el trobam en el discurs que ha utilitzat per presentar i concloure la seva interpretació. Tothom sap que el dia que es publiqui i es llegeixi aquest article ningú recordarà el vídeo, però a mi m’agradaria assenyalar-lo, treure’n suc, compartir amb vosaltres per què la música, a vegades, és simplement això: sons ordenats segons uns paràmetres rítmics i harmònics que formen una idea melòdica emmarcada dins una tradició estètica. Dit d’una altra manera: perquè la música, a vegades, és més que suficient.
Tornam al vídeo. El cèlebre publicista ens brinda una metàfora digna d’analitzar, tot comparant la distància entre dues notes amb dos amants que es troben lluny l’un de l’altre. Segons ell, algú va decidir unir-les, unir els qui s’estimen, a través de la progressió harmònica en Do Major que inicia la peça. Tot això ho fa centrant-se en la distància generacional que separava Bach de la seva dona Anna Magdalena (ell tenia setze anys més que ella). En acabar, ens explica com no importa la distància ni el mal que hi hagi hagut en una relació mentre l’amor perduri. Què llegesc entre línies? Una comparació bastant ridícula amb la seva exparella, a qui el presentador doblava l’edat. Per què insistesc en el tema si ja fa setmanes que vàrem veure el vídeo? Perquè m’enfada veure a un personatge públic en hora punta televisiva posant en pràctica conductes que fa anys que intentam desmitificar. A sobre, utilitzant una obra que va ser escrita com a mera eina d’estudi, sense cap mena de pretensió romàntica, sense que el compositor ens deixés cap text interpretatiu sobre què ens volia contar amb la seva música. Al capdavall, ambdues coses són bastant ordinàries i trivials: el Preludi en Do Major de Bach és una obra més per perfeccionar la tècnica pianística i Risto Mejide és un home més cercant protagonisme.
J.S.Bach tenia trenta-sis anys quan va casar-se amb la seva segona dona, Anna Magdalena, que en tenia vint. Junts varen tenir tretze fills, que ja podeu imaginar qui va criar, alimentar i surar mentre el seu home il·lustre es dedicava a crear grans obres cabdals del cànon musical occidental. Estic frivolitzant perquè sé com d’especial i tremenda és l’obra del compositor germànic, així com conec les cartes d’amor i admiració que certifiquen la bona relació de la parella, però també perquè sé com de poc s’han contat sempre les circumstàncies sota les quals aquests grans compositors tenien temps i recursos per poder dedicar-se a compondre mentre a casa algú remenava les cireres. De fet, quan va morir Bach, Anna Magdalena va quedar-se amb cinc fills petits i gairebé sense ingressos. Va viure la resta de la seva vida de donacions i de la caritat dels veïnats. Comparar la teva relació de parella el 2022 amb la de Johann Sebastian i Anna Magdalena Bach al segle XVIII sí que és frivolitzar. A més a més, fer-ho davant milers d’espectadors a un programa de televisió just un mes després d’anunciar la teva ruptura ja em sembla fins i tot de mal gust.
Deixem a la música ser música, sense inventar-nos interpretacions romantitzades, allunyades de la realitat i adaptades a la nostra història personal. I així, de pas, tal vegada també aprendrem a deixar a les dones ser qui vulguin cada dia, sense inventar-nos relats paternalistes, manipuladors i que només cerquen fer-nos sentir culpables. Com diu la cançó: al·lotes, colliu arreu!

 

Back To Top
Search