skip to Main Content

Antoni M. Alcover i Manacor, la concepció de poble i ciutat

Aquesta comunicació de M. Magdalena Gelabert i Miró estudia la relació d’Antoni M. Alcover amb Manacor, que va ser profunda i continuada al llarg de tota la seva vida i podem observar com la seva obra ho reflecteix de manera constant. Aquest estudi fa un repàs breu a com es va articular aquesta relació i en mostra exemples diversos.
Alcover tenia una manera particular d’entendre els conceptes de poble i de ciutat i els anà defensant tant en assajos específics sobre temes filològics com en altres contextos de creació. Potser l’exemple més clar és el que presenta la novel·la N’Arnau:
“A Mallorca, dic jo, de ciutats de per riure, fetes depressa, engirgolades a Madrit, ja n’hi ha una partida; però ès com si no hi fossen. Sa ciutat de bon de veres que no ès postissa ni feta depressa ni engirgolada a Madrit ni a altra banda més que dins es cor des mallorquins, fa prop de set cents anys, és Ciutat, la Ciutat de Mallorca, que digueren sempre es mallorquins fins que modernament li clavaren es nom de Palma. Nou sous vos gos que abans des sigle XVII o XVI no sou capaces de trobar en lloc tal nom aplicat a sa capital de sa nostra illa”.
La relació biografia i amb la família es mantén fidelment des del naixement i al llarg de tota la seva vida. La família d’Alcover que ell visitava sovint, s’establí a Santa Cirga i Son Suau. Ell signava com a manacorí, així es pot trobar al dietari quan va ser anomenat vicari general, el signa des de dues perspectives: com a religiós però també com a manacorí.
Pere Josep, el seu oncle, és el que el condueix a la part religiosa. El bisbe Cervera anomenà prevere Antoni M. Alcover el desembre de 1886, va dir missa nova a Manacor i fou anomenat vicari de la parròquia de Manacor el setembre de 1887. Ell ascendí de manera molt ràpida dins la carrera religiosa. Estableix amb Manacor un vincle profund mitjançant la cultura popular, bona prova en són les gloses i la Vetllada de Glosadors, a les Fires i Festes de Manacor dia 19 de setembre de 1897.
En relació amb les rondalles comença a recollir-les vora ca seva, a Manacor. Són conegudes les innombrables conferències sobre aquesta temàtica, com la que impartí a la Reforma dia 22 abril de 1923. La parla de referència era el català de Manacor. Diuen que el parlar més pur és el de Manacor; i ell sempre considerà positivament la parla del poble manacorí. El DCVI contempla moltes particularitats de la pronúncia manacorina; collir, KOí, i KOVÏ, Manacor, Kovita, a Pollença… Mostra també vocabulari amb significat específic de Manacor.
Ell té debilitat per l’onomàstica, quan va envestir l’Obra del Diccionari, tenia clar que s’havia de fer referència a ella, com un aval a la catalanitat de Mallorca. Considerava que a Mallorca solament hi havia una sola ciutat, i ho va defensar a diversos assaigs i a la seva novel·la. Quan els personatges parlen, ell reprodueix aquest concepte… Per ell, la ciutat única de Mallorca és Ciutat, i diu que el nom de Palma li han engirgolat.
Segons ell, a Mallorca, Ciutat indica per antonomàsia la capital de l’Illa, Palma. Referència a Pere Alcàntara Penya. De Manacor, el diccionari ens diu que és una ciutat de 20.000 habitants, i dona per desconeguda l’etimologia. La interpretació de mà al cor, segons ell, és fantàstica i absurda, un exemple que ha estat molt usat.
La hipòtesi de Joan Coromines és, més aviat, que el mot és de caràcter mossàrab i referit a una comunitat monacal. Galmés de Fuentes defensa el caràcter aràbic i descarta el possible origen preromànic o germànic. Si es referia a un turó, Manacor està enclotat. L’arabista historiador Miquel Barceló planteja la hipòtesi amaziga, la més ben argumentada i sòlida. Apareix el nom Manqur en el repartiment; i també Manaquri, que exercí funcions d’imam a Madina Mayurka.

 

Back To Top
Search