Aprenent a fluir

Sandra Pérez – Psicòloga

Carl Jung, metge, psiquiatre, psicòleg i assagista suís, ens va deixar la gran frase de: “Allò a què et resisteixes, persisteix”. Així succeeix amb les nostres emocions, aquelles emocions que amaguem i no volem sentir, persisteixen, i tota emoció experimentada porta un aprenentatge associat, que si ho bloquegem provocarà la repetició de l’experiència una vegada i una altra fins que puguem viure-la. El sofriment, per exemple, sol ser el millor cisell del nostre coneixement vital, ell és qui marca nous camins i sendes en vista dels aprenentatges obtinguts arran de les pèrdues, de les derrotes o les desil·lusions. Moltes persones prefereixen no prendre consciència d’aquestes situacions, bloquejant-les i retenint-les dins de si mateixos sota un forrellat emocional. No obstant això, aquestes emocions retingudes es converteixen en unes altres, apareixent la ira, el ressentiment i la ràbia en negar aquest dolor. En psicologia anomenam aquest procés negació emocional.
Un exemple d’aquesta negació emocional són la majoria de parelles que mantenen una relació estable, però que saben que ja no és el mateix que al principi, ja no és una relació autèntica, però es neguen a admetre-ho o assumir-ho, justificant-se, per por d’acceptar la crua realitat. La negació emocional persisteix i resisteix cada dia malgrat les proves evidents, fins i tot de l’exterior. Però lluny d’amagar la veritat i enganyar-te, aquesta veritat aflorarà, encara que vulguis evadir-te i no pensar en això es convertirà en un pensament constant i destructiu.
La ment té un mecanisme dur quant a les emocions negatives. Poden transformar-se en pensaments gairebé obsessius als quals ens tornem addictes, perquè totes les emocions són addictives. D’aquí la importància d’acceptar-les i transcendir-les, però no recrear-nos en elles.
Si ens diem, en estats d’ansietat elevats: ” No estaré trist”, provocarem el contrari, perquè la qüestió no és dir-me que no haig d’estar trista sinó preguntar-me “per què estic trista” i aprendre d’això per a així avançar i sortir d’aquest estat de tristesa.
La negació emocional és una entitat que tendeix a persistir en el temps, que resisteix la lògica i el raonament. Es torna obsessiva i gairebé irracional. Si neg un problema per tal d’evadir-lo, com si no existís, el problema es farà cada vegada major i es repetirà en la meva vida.
Totes les emocions compleixen una funció adaptativa, encara que sentir algunes d’aquestes emocions sigui desagradable. Acceptar les emocions com la por, la tristesa o la ira ens fa transcendir-les; resistir-nos a elles tapant-les només farà que s’intensifiquin. Evitar sentir el dolor només provocarà més dolor. Si reprimim el dolor, tard o d’hora, s’expressarà en forma d’ansietat, depressió, apatia, etc. Per tant, la millor manera de començar a posar-li remei a la negació és l’acceptació.
La capacitat d’abraçar les coses tal com es presenten, sense jutjar-les, és curativa i transformadora. No convé interactuar amb els pensaments ni les emocions, sinó deixar que s’esvaeixin, que tal com apareguin les sentim en el nostre cos fins que desapareguin.
Es tracta d’abraçar la realitat de les coses com el procés d’adaptació. Així doncs, acceptar és observar allò que ocorre sense emetre judici, sense implicar-nos tan emocionalment que ens inhabiliti. Acceptar és ser conscients que ocorren esdeveniments desfavorables i, en lloc de negar-ho, treballar sobre la base d’això i aprendre d’això.
Observa’t sense culpabilitzar-te per sentir-te malament i estigues atent al que sents sense pretendre donar una imatge de benestar si en aquest moment no et sents bé.
Resistir-se al malestar és pretendre estar sempre bé, sempre amb bon ànim, amb les paraules adequades o la maduresa que tu mateix esperes de tu. Però sense saber per què, a vegades, et trobes comportant-te d’una manera que no t’agrada de tu, que et sorprèn; llavors és millor que et deixis tranquil i reconeguis amb humilitat que no pots, en aquest moment, fer més del que fas.
Això sí, adona’t de com et sents, sense mirar cap a un altre costat com si la història no anés amb tu. No et forcis a ser simpàtic quan no et surt, però tampoc diguis que no et passa res quan t’ho pregunta algú pròxim. Millor ser honest i, depenent de la confiança que tens amb l’altra persona, digues el que et passa o, simplement, queda’t en silenci. Però no t’autoenganyis.
Si et resisteixes, entres en lluita amb tu mateix, et poses en tensió, encara que sigui inconscientment i a més no aconsegueixes, de cap manera, canviar d’actitud. La resistència et reafirma més en el malestar que sents. Necessites temps i paciència amb tu mateix perquè les aigües tornin al seu llit, necessites aprendre a conviure amb el que no t’agrada de tu.
Sé que no és agradable sentir-se mal quan preferiries tenir un altre ànim, però estar bé amb un mateix no significa que sempre hagis de sentir-te bé. Pots estar bé amb tu, encara que ara el teu estat d’ànim no sigui el que t’agradaria, però et dónes permís per a estar així, i això et dóna pau.
Estar bé és molt més que l’absència de problemes, encara que, lògicament, ajuda. Estar bé és la teva actitud per a afrontar el que et sorgeix i això no depèn de l’exterior sinó de tu mateix. Si amb tu mateix ets capaç d’acollir amb afecte el que sentis, encara que no t’agradi, podràs estar bé.
Existeixen moments en la vida que passen coses inesperades, sents coses inesperades o tens sentiments intensos que t’envaeixen. Deixa que sorgeixin, sentint-los, accepta’ls, no tractis de racionalitzar-los, d’entendre’ls, de jutjar-los, de donar-te una resposta al perquè estàs sentint ara una cosa així.
No tractis d’entendre si està bé o malament, si és just o injust. Aprèn a deixar que passin i observa tot el que t’han ensenyat de tu. Recorda que després de la tempestat sempre arriba la calma i que si travesses tempestes, quan arriba la serenitat a la mar, l’horitzó que es presenta davant els teus ulls llueix de sobte més bell i grandiós que abans de la tempesta. Intenta sempre ser la millor versió de tu mateix.