“En temps de tribulació no és bo fer mudança”

Miquel Vives (Porto Cristo, 1969) és, des de la seva obertura ara fa una mica més de sis anys, un dels responsables de Dispack, una empresa especialitzada en articles d’un sol ús per a comerços i restauració i també productes químics de neteja. Parlam amb ell de com viuen l’entrada en vigor de la Llei de residus de 2019, que precisament restringeix la comercialització de plàstics d’un sol ús.

Independentment de l’entrada en vigor de la llei, ja comercialitzàveu productes d’un sol ús que no fossin de plàstic?
Sí, per exemple tenim els envasos d’alumini amb tapadora de cartó, i altres productes elaborats també amb fibres vegetals, que ara n’hi ha molts més.

El proveïdor d’un i altre producte és el mateix?
Nosaltres feim feina amb productors directes (fàbriques), però també amb grans distribuïdors que ens fan arribar productes elaborats majoritàriament a Àsia, i a la Xina concretament. És complicat respondre aquesta pregunta. De totes maneres, sí, normalment qui es dedica a això combina diferents materials.

Heu percebut un increment de demanda de productes alternatius al plàstic?
Sí. Ara mateix és tothom que et demana això, però ja fa tres o quatre anys sobretot eren restaurants que per ventura volien donar una imatge de més respecte al medi ambient, restaurants amb clientela alemanya, perquè és un país on fa més anys que la gent està més conscienciada amb aqeustes qüestions. És un tipus de producte més orientat a restaurants de gamma alta i a públics més conscienciats.

Quina capacitat d’incidència creus que pot tenir aquesta llei en els grans productors internacionals d’aquests productes?
A principi del mes de juliol que ve es comença a implementar una part de la normativa europea d’articles d’un sol ús que vendria a ser el que s’ha posat en pràctica aquí. Aquí han volgut anar una mica més enllà, però no molt més, perquè saben que la capacitat d’incidència de les Balears és infima.

S’han donat dos anys d’adaptació abans que la llei entràs en vigor. Hi ha hagut precipitació, ara?
No es pot parlar de precipitació, però s’ha de tenir en compte que aquest temps d’adaptació ha coincidit amb la paralització provocada per la pandèmia. Hi ha hagut aquesta pròrroga fins al 20 de març… però la circumstància que vivim aquest darrer any no ha variat gens. No hem sortit de la inactivitat. Molts d’articles que sortien a les temporades d’estiu, com els tassonets de plàstic, no han sortit, perquè l’activitat de revetles, festes, etc. ha estat nul·la. Els estocs que puguem tenir són els mateixos. S’hauran de destruir i donar per perduts. Hauríem agraït una mica més d’empatia, o que s’allargàs fins que no entràs en vigor la normativa europea. Els articles d’un sol ús per posar-hi menjar afecten sobretot els restauradors, uns negocis que passen per una situació difícil. Jo hauria aplicat la màxima jesuïtica que diu que “en temps de tribulació no és bo fer mudança”.

Són més cars aquests productes que no són de plàstic?
Si diguéssim dues vegades més no ens equivocaríem de gaire.

De quines alternatives parlam?
Material orgànic. Ara hi ha també l’àcid polilàctic i l’àcid polilàctic cristal·litzat, que també diuen que el podrien llevar perquè sembla que no es descompon com es pensava. A més tenim les fibres vegetals de blat de moro i de blat, de cartó, les cel·luloses… Poden dur una pel·lícula molt prima de plàstic per impermeabilitzar sempre que no superi el 4 per cent del producte que es ven.