El Govern espanyol va anunciar fa unes setmanes la iniciativa de regularització extraordinària de persones migrants. El Consell de Ministres va donar llum verda a la tramitació urgent d’aquesta mesura via Real Decret que permetrà normalitzar la situació d’unes 500.000 persones estrangeres que viuen a Espanya. Una iniciativa hereva de la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per l’entitat Regularización Ya, que ja fa una sèrie d’anys que fa feina per aconseguir un marc normatiu per a totes aquelles persones que viuen a l’estat en una situació administrativa irregular.
Arran d’aquest anunci, ha ressorgit a les xarxes socials una narrativa de desinformació que sustenta que, per exemple, que tothom qui vulgui s’hi pot acollir o que les persones regularitzades podran votar. Es tracta d’informacions esbiaixades que generen suspicàcies i rebuig i que des de Cent per Cent hem volgut aclarir i puntualitzar.
Ángela Maria Benavides Mejía (Cali, 1978) fa feina juntament amb José Ferrer al despatx d’advocats BF Extranjería, que fan feina en processos d’estrangeria des de fa gairebé 30 anys i que durant els darrers tres tenen seu a Manacor. Benavides, que és titulada en Enginyeria Tècnica i quan va arribar a Mallorca va reorientar la seva carrera professional per exercir d’orientadora professional i consellera en qüestions d’estrangeria, explica que és important diferenciar entre regularització i nacionalització. Aquesta iniciativa acollirà totes aquelles persones que “estiguin a Espanya des d’abans del 31 de desembre de 2025 en situació irregular o totes aquelles persones que han estat prèviament sol·licitants d’asil o protecció humanitària”.
La regularització extraordinària de persones estrangeres residents a Espanya permetrà així atorgar una autorització de residència provisional amb una durada d’un any, un fet que els habilita de manera automàtica per fer feina a tot el territori estatal i en qualsevol sector per un any. Aquesta autorització també permet cotitzar, pagar impostos i accedir a drets com la sanitat o l’educació, “assumint les mateixes obligacions que la resta de la ciutadania”. Així mateix, les persones que tenguin infants en edat d’escolarització s’hi podran acollir i en el cas dels infants el permís serà de cinc anys en lloc d’un.
De fet, Benavides explica que una novetat d’aquest procés és que “quan s’ingressa l’expedient el govern haurà de donar un aval de la presentació de la documentació sol·licitada i tot d’una després les persones ja podran donar-se d’alta i començar a fer feina, mentre el seu expedient s’estudia. Anteriorment, s’havia d’esperar que l’expedient estigués resolt i d’aquesta manera s’agilitza molt l’ingrés al món laboral”.
Aquesta sol·licitud es podrà fer des del 1 de abril fins al 30 de juny i per acollir-se al procés, hauran d’acreditar i justificar la seva residència a l’estat presentant qualsevol document públic o privat com pugui ser l’empadronament, informes mèdics o cites, enviaments de diners o factures entre d’altres. “Tenir el segell d’entrada via aeroport és un dels primers requisits, però després s’haurà de presentar documentació acreditativa que pugui justificar que has viscut aquí durant temps. Es tracta de demostrar i evidenciar aquests mesos de residència”.
És molt important destacar que una regularització no és el mateix que un procés de nacionalització. “El que es fa és donar un permís de residència i feina a les persones que estan en edat laboral durant un any. Després d’aquest any s’hauran d’acollir al reglament d’estrangeria actual. Quan hagi passat aquest any, hauran de demostrar que han cotitzat i que estan d’alta a la Seguretat Social i que s’han inserit. És important incidir en el fet que, d’acord amb aquesta inserció i alta laboral, es revisarà el permís quan hagi transcorregut el període establert per seguir el procés segons el reglament d’estrangeria actual” explica Benavides.
A més, des de BF Extranjería aclareixen que “aquest permís no dona dret a vot: el que implica aquest procés és que totes aquelles persones que resideixen aquí de manera precària puguin començar a treballar legalment”. En aquest sentit, remarca que la nacionalització depèn del país d’origen de la persona. “Una persona que vulgui nacionalitzar-se necessita 10 anys de residència al país excepte els països llatinoamericans, que per un conveni amb l’estat Espanyol, necessiten dos anys de residència per poder accedir al tràmit”.
Així mateix, és important també tenir en compte que “cap persona que hagi comès un delicte al seu país d’origen o en els països on hagi residit cinc anys abans d’arribar a Espanya. Per fer la sol·licitud es necessiten presentar els antecedents penals”.
Benavides puntualitza que l’any passat es va reformular la llei d’estrangeria, deixant buits que “deixaven sense empara moltes persones que estaven acollides per protecció humanitària. A totes aquestes persones se’ls va començar a denegar la possibilitat d’accedir a la regularització via l’arrelament, que és la més ràpida”. Així mateix, deixa clar que “tot i que tenim un Reial decret que encara s’ha de publicar i de moment només existeix un document base, que funciona com a esborrany. Fins que no surti el decret no tendrem tota la informació completa, però de moment ja hem començat a fer-hi feina”.
Què suposa a escala econòmica?
Segons l’economista manacorí Joan Llull, a l’hora d’analitzar una regularització d’immigrants, és important distingir clarament entre el curt i el llarg termini. “A curt termini, l’impacte econòmic sol ser positiu, perquè aquestes persones ja són aquí i, si es regularitzen, passen a tenir una feina legal, a pagar impostos i a cotitzar a la Seguretat Social, contribuint així al sistema de pensions. En aquest sentit, hi ha evidència empírica que mostra que les regularitzacions de persones migrants es tradueixen gairebé un a un en noves altes a la Seguretat Social, i, per tant, de manera directa, en més ingressos fiscals i en més cotitzacions”.
Per a l’economista, però, el debat principal apareix quan es mira el llarg termini. “Regularitzar avui pot generar expectatives futures i provocar un efecte crida, en el sentit que persones que encara són als seus països d’origen puguin pensar que aquest tipus de processos es tornaran a repetir, així com pel fet que les persones ara regularitzades puguin dur posteriorment les seves famílies cap aquí. La pregunta clau és quin efecte de crida es produeix i si aquest compensa els beneficis a curt termini”. En aquest sentit, afirma que “no disposam d’evidència clara. Si les arribades d’immigrants es produïssin igualment, tant si hi ha regularització com si no, la mesura seria clarament positiva. En canvi, si aquesta política fa que en venguin moltes més persones, aleshores pot tenir efectes negatius a llarg termini, especialment perquè pot contribuir a una immigració més desordenada en el futur”. A més, apunta que “en els processos de reagrupament familiar. En aquells casos en què inicialment només hi havia aquí un membre de la família, l’obtenció dels papers pot facilitar que la resta de la família vengui i s’hi instal·li de manera estable, amb l’impacte corresponent sobre el conjunt del sistema”.
Així mateix, Llull explica que segons el seu parer, pel que fa al consum privat, “la regularització pot tenir un efecte positiu moderat. Una vegada regularitzades, aquestes persones tenen més facilitats per integrar-se, poden guanyar més doblers i, en conseqüència, tendeixen a consumir més. En termes de consum públic, en canvi, no s’esperen grans diferències a curt termini, perquè aquesta població, pel fet de ja ser aquí, ja utilitza els serveis públics bàsics. Si necessiten anar al metge o dur els fills a l’escola, ho fan igualment, estiguin regularitzats o no”.
Finalment, Llull apunta que és important tenir en compte el que la regularització suposa per als mateixos immigrants. “En general, en passar a tenir un estatus legal, tendeixen a progressar millor laboralment. Això pot treure’ls de la trampa de la pobresa i pot tenir, en conseqüència, un efecte col·lateral positiu, com a mínim a través de la reducció de la inseguretat i del crim, ja que és ben conegut que les desigualtats i les trampes de la pobresa tendeixen a incrementar la criminalitat. De nou, però, els efectes a llarg termini depenen de la importància que pugui tenir l’efecte crida, perquè si la regularització dona lloc a noves entrades d’immigrants en situació irregular, en aquest sentit es tornaria al punt de partida”.
Hi ha hagut més regularitzacions?
Val a dir que al llarg de la història de la democràcia s’han produït sis processos de regularització extraordinària d’estrangers que han beneficiat més d’1,2 milions de persones. Les tres primeres regularitzacions van ser impulsades pel govern de Felipe González (1986, 1991-1992 i 1996) i van beneficiar 174.000 persones en un període de deu anys. Les altres dues es van realitzar amb José María Aznar al capdavant de l’Executiu (el 2000 i el 2001) i van afectar 503.000 migrants en només dos anys. La darrera regularització, abans de l’anunciada recentment pel govern de Pedro Sánchez fou durant l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero. Aleshores es va concedir la residència legal a 576.506 persones.
