Foto feta per María Vicedo
Escoltar-nos… No pensava que un dia escriuria això, però diuen que madurar és canviar d’opinió.
I és que durant anys, he estat la més cul inquiet de totes i en una societat que valora l’acció per damunt de tot… Se m’ha validat de moltes formes.
Va començar de forma aparentment innocent quan tenia 15 anys, quan vaig decidir, després de publicar el meu primer llibre, que em centraria a llegir “coses útils” i deixaria la fantasia a un costat. Al cap i a la fi, m’havia de preparar per ser adulta i capaç. Allà va ser quan vaig començar a llegir més sobre creixement personal, a poc a poc abandonant els llibres de poesia i altres. Era excitant, d’alguna forma saber que era capaç de canviar ara, la meva realitat. Però amb el pas del temps, el que un dia havia estat una descoberta, d’alguna forma es començà a sentir una repetició malaltissa, d’un curs a l’altre, d’una certificació a la següent… Allà va ser quan vaig pivotar la meva atenció cap a nous horitzons, i vaig decidir especialitzar-me en marca personal. Tot, naturalment, ho acabava aconseguint, perquè el “ser capaç” no havia estat mai el meu problema. Ni tampoc invertir més, diners, temps, energia… (obsessió).
Vaig arribar a llocs on molts pensarien que és “difícil” (tampoc no crec que impensable) però sí difícil. I fa poc, amb 23 o 24 anys em vaig mirar i em vaig dir: per què sembles cansada com una dona de 40? Per què saber tant? Per què fer tant? Per què i per a qui aquesta obsessió?
I no, no va ser un moment fàcil, ni digerible, ni tampoc una epifania màgica. Va ser com diuen “una hòstia”.
I ho vaig saber perquè d’alguna forma, ja no podia més. Alguns senyals van ser començar silenciosament a rebutjar l’anterior.
I en arribar el moment en què no hi havia altra opció vaig pensar: si vull començar a viure, d’ara endavant, m’he d’escoltar.
Ja no puc ser el fet d’anar saltant d’un lloc a altre, sense integrar realment el que està passant. I llavors, em vaig aturar a mirar al meu voltant i vaig pensar: quants de nosaltres, silenciosament, sense quasi adonar-nos, vivim allargant una etapa que fa temps que s’hauria d’haver acabat?
Quants de nosaltres perpetuam “allò que diem que som” en lloc d’allò que realment està despertant a dins?
Quants de nosaltres fem quasi amb els ulls clucs, però no vol dir que estiguem presents en allò que estem fent?
Amb cada any, si qualque cosa he après que em faci realment orgullosa, és sentir cada cop més que entenc coses profundes de la vida, com per exemple, que aquest món no és aparent. Que qui diu ser espiritual sol estar volant massa amunt, i qui gaudeix de les coses quotidianes i petites sol ser qui sap més de la vida.
Però qui sap què més sabré l’any que ve? Si aquest és un camí que mai acaba.
L’únic que sé, és que l’acció per l’acció no necessàriament du a cap lloc, i que una vida que mereixi ser viscuda deu ser aquells records que emmarcam cada dia, i no un cop a l’any.
Cada dia que visqui a partir d’ara no el vull passar perseguint alguna cosa que mai arriba.
Escoltar-nos no hauria de ser un luxe, sinó una acció diària i real.
Vull viure per compartir, i no per demostrar(-me).
I tu? Què penses? Què sent el teu cor?
