“Vull demanar perdó a tota persona que se senti ofesa”. Així encetava el seu parlament davant auditori que estibava l’església de Crist Rei, Jaume Santandreu. Va fer una pausa. I continuà, emocionat: “Si no em posau el fre de mà no m’aturaré de plorar” mentre recordava que “el qui queda al poble no és el rebel, sinó la seva família i els seus amics, que són humiliats per les mirades de tothom. L’homenatge d’avui és per als qui han patit les meves capbuitades”. Així de clares i de nítides sonaven les paraules entre les parets tapades de les pintures de toc naïf de mossèn Llorenç Bonnín.
Jaume Santandreu havia preparat amb tot luxe de detalls la presentació de Mon cor aflama estels a l’església de Crist Rei, on va dir missa nova ara fa 64 anys. Oficiava de mestre de cerimònies i amfitrió mossèn Antoni Amorós, rector de Manacor i, per tant, titular de la parròquia. No volia botar cap protocol ni trepitjar cap ull de poll, Jaume Santandreu. Jaume Mateu, prologuista del llibre i president de Can Gazà. Mateu denuncià que avui la feina no garanteix la prosperitat de la vida de les persones. “Hi ha una classe social que té feina però que no pot fer front a la usura i la rapinya en què s’ha convertit l’accés a l’habitatge avui”. Jaume Mateu explicà també que actualment Can Gazà acull 25 residents que ajuden al manteniment del casal, la granja i el casal. “Són persones que ho han perdut tot i que ara suquen la darrera gota de dignitat per tornar a ser ells, però no com a objectes de caritat, sinó com a subjectes actius”. Jaume Mateu qualificà Can Gazà d’observatori de la realitat i insistí en “el rebuig a qui perd el tren, que no cessa, al contrari, s’accentua amb l’adveniment d’aquestes noves formes de feixisme”.
Mateu reivindicà l’art i la cultura com “dues eines poderoses que ens serveixen d’altaveu de la feina i de suport econòmic, però també per demostrar als residents que no estan tots sols ni són invisibles”.
Segons dades de l’INE que referencià Jaume Mateu, 2l 21 per cent de la població de les Illes Balears és pobra. I l’11 per cent viu per davall el llindar de la pobresa, que està fixat en poc més de 850 euros mensuals. “Amb tanta de pobresa, ningú es pot sentir cofoi de presentar xifres turístiques de rècord”.
Després arribà el torn de Sebastià Taltavull, bisbe de Mallorca, que exercia de presentador del llibre. Taltavull encetà el seu parlament recordant com va conèixer Jaume Santandreu: “Vaig veure als diaris imatges d’insults contra Jaume Santandreu a les parets de Marginàlia. Eren feridores i de mall gust, i vaig voler parlar amb ell. El vaig agafar de sorpresa. ‘Et telefon per estar al costat teu’. Des d’aquell dia hem tengut una relació assídua durant aquests vuit anys”.
Es fixà en les endreces i dedicatòries de l’inici del llibre, el bisbe, escrit, segons versa el mateix Santandreu, “per redimir-me de les fal·lacies eclesiàstiques tot salvant-me les utopies evangèliques i revolucionàries”.
Per al bisbe Taltavull, el llibre “és un testimoni viu, escrit per a la posteritat, com una espècie de testament, com una herència que estimes molt i dus al cor”.
El volum és un recull d’escrits i paraules dedicat als morts de Jaume Santandreu. Taltavull repassà en primera instància la família més primera de Santandreu. Son pare, “que va estimar molt i molt bé, sense demanar res a canvi, sense odi, ni comandera, ni figurera”. Sa mare, “sempre a favor dels dèbils, amb una gran intel·ligència emocional, i amb impotència davant el dolor, la malaltia i la mort”.
S’admirà, també, Taltavull, de la presència constant de les Benaurances en el llibre de Santandreu. i repassà també els escrits per Ernesto Che Guevara, Ernesto Cardenal, Jaume Serra…
I acabà, el bisbe, llegint les paraules que havia dit Santandreu en una entrevista publicada a un diari aquests dies, on li demanaven per què era tan important que el bisbe hi volgués ser: “Tota la meva vida amb l’església, contra els bisbes, he sortit, m’he casat amb un home. El bisbe ho sap tot i vol ser al meu costat”.
Jaume Santandreu va voler donar les instruccions finals per cloure l’acte: “Si no don ordres, no som madò Jaumeta”. En primera instància va cantar el Kirieleison Maria Antònia Gomila. La veu cristal·lina de la soprano s’enfilà cap a les voltes del temple, on només hi ressonaven silenci i emoció, enmig del llustre dels ulls dels presents. Va donar, Santandreu, les gràcies a tots els presents. I al bisbe. “Tal te vull”, li digué, “així te vull”, jugant amb el seu llinatge de noble menorquí. “Tal te vull, tal vos vull”, digué a tots els presents
“Jo vaig veure fer aquesta església”, digué Santandreu. “Mon pare amb l’egua Clàudia i el conco en Rafel amb en Barxo, que cada dia feia feina i els dissabtes guanyava a la pista, hi duien els cantons”. Aquí, va ser, també, on va dir missa nova. “Quan vaig haver acabat de dir missa, em vaig plantar davant l’altar i tots els presents passaren a besar-me les mans. Ara ho farem igual. Em davallaran aquí davant i tots els qui vulgueu passar, passareu i ens besarem les mans com aquell dia”.
Així ho digué, i així es va fer, mentre s’enfilaven coloms de perdó i tendresa més enllà de les velles anelles del pati de Crist Rei.
