Jaume Santandreu ha protagonitzat aquesta setmana l’enèsim gir de guió a la seva vida. El que molts de manacorins coneixen encara amb el nom de “Capellà Collet”, dedicat al “contrabàndol de sagraments” (dit en paraules seves) durant dècades en la seva tasca com a religiós, ha estat conegut i reconegut arreu per tres facetes: la de polemista acarnissat en la defensa de les causes que considera justes i irrenunciables; la d’escriptor prolífic i generós, amb desenes de volums, des de novel·les a llibres de poesia, contes, assajos…; i sobretot la de síndic dels exclosos i els marginats, ja fos a l’Hospital de Nit, ja fos al Refugi, o ja hagi estat, les darreres dècades, a l’insubornable projecte de Can Gazà, on conviuen una vintena llarga d’exclosos dels exclosos amb tasques repartides i solidàries que ajuden a dignificar les vides d’aquestes persones que no troben agombol en cap dels recursos que el sistema els posa a l’abast.
Jaume Santandreu ha fet 86 anys. Una vida longeva, amb alguns sotracs de salut dels quals amb més o menys fortuna, i amb més o menys seqüeles, n’ha pogut sortir. Continua al peu del canó de l’escriptura i també continua amb la seva família de Can Gazà, l’institut contra l’exclusió social. Alguna cosa, però, ha canviat. Les desavinences, les polèmiques, les bregues i els enfrontaments amb enemics irreconciliables o amb amics que ara ja no ho són, sembla que arriben a la seva fi. Jaume Santandreu transita pel cristià camí del fill pròdig que torna a la casa del pare magnànim i generós de la reconciliació, el perdó i el penediment.
Aquesta setmana passada ha presentat Mon cor aflama estels a l’església de Crist Rei i ho ha fet amb la presència i participació del bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, en el que ha esdevengut el primer gran gest de reconciliació entre dos agents socials poderosíssis i que semblava que se n’havien de dur el disgust i l’enfrontament fins a la tomba. L’església per una banda i Jaume Santandreu per l’altra han comprès que la seva fi havia de ser una altra.
Ara, idò caldrà esperar que aquest sigui el primer greuge del llarg memorial acumulat en una vida plena de lluita i de dignitat. Hi ha molts de noms a la llista d’espera. Cal, però, advertir que res del que ha dit i ha lluitat Jaume Santandreu no ha estat debades. Ha mantengut la flama de la controvèrsia encesa no sols per defensar els seus (i nostres) germans exclosos, sinó per posar enmig del debat públic les necessitats i els forats que genera la societat neoliberal que ens ha tocat patir.
Així, idò, gràcies per tot, Jaume Santandreu. Trobareu el perdó de qui us el vulgui donar, però la lluita no defallirà mai. Com es diu en la falta dels guerrers absents: “La lluita continua”.
