Són, aquests, els mateixos dies que sentim entre perplexos i dolguts, males noves que ens arriben de l’Amazònia. Cremen milers d’hectàrees del pulmó del planeta. El clima canvia. Els huracans, les plogudes torrencials, els terratrèmols, semblen anunciar-nos a càmera lenta una fi gens agradable dels nostres dies. A les Bahames ho han viscut en pròpia carn aquesta setmana. S’escalfa el planeta, es moren els arbres. La terra no alena.
Mentrestant, a casa nostra, a la Mediterrània, a Manacor, els arbres hi són gairebé muts, elements decoratius en els quals, fins que no són talats, ningú hi repara. Les mèlies de Na Camel·la, per exemple, caigueren durant la remodelació de l’emblemàtic passeig i alhora gairebé feren caure el batle Miquel Riera, que, mesos després, manifestava que aquella obra, la de Na Camel·la, havia estat la que més orgullós l’havia fet sentir.
Fos com fos, i sigui com sigui, el cert és que la nostra climatologia de bater de sol a l’estiu, de cada any més llarg, i de pluges torrencials a la tardor poc afavoreix la presència i cultiu de parcs frondosos amb arbres espessos i vegetació baixa creixent. Manacor no n’és una excepció, i tot i que tothom té en ment zones arbrades prou estimades com la plaça de Ramon Llull, el ja citat passeig de Na Camel·la, la via Portugal, la plaça de les Verdures o el mateix parc municipal, n’hi ha moltes d’altres que es mostren inhòspites, poc verdes, poc amables a la vista i als sentits en general, per més que en molts de casos parlem de carrers amples com els de la barriada de la Torre o de carrers tranquils com els de Fartàritx o el Barracar.
No n’hi ha prou reposant els arbres que bé per accident, bé per malifeta, bé per fi de cicle, moren als nostres carrers. L’Ajuntament, amb criteri ambiental, adequant les espècies a cada redol, hauria d’augmentar la presència d’aquests amics tan muts com invisibles que formen part del nostre panorama i que ens acompanyen, en alguns casos, durant tota la vida. No és debades que els veïnats de Na Camel·la sortissin esglaiats al carrer en veure que s’espenyava una fesomia que havia durat dècades, si no prop d’un segle.
Que tots els arbres poden reportar perjudicis és una obvietat: al·lèrgies, fulles i fruits en terra, voreres i asfalt rebentats, cisternes foradades, balcons envaïts. Però una bona tria i una bona cura serien remeis no gens costosos que permetrien que tot el nostre municipi gaudís d’un arbrat tan generós com necessari.
