skip to Main Content

Assaig per a la concòrdia santantoniera

El càntic assajat dels goigs a la plaça fartaritxola va servir per mostrar la maduresa de la festa
La Concòrdia va tornar a ser apoteòsica, espectacular, gegantina i unificadora. L’Assaig dels Goigs és  un dels  dies més esperats abans de l’inici dels dos dies grans de la festa de Sant Antoni. Enguany pareixia, d’inici que les torradores estaven prou alliberades i que qui hi volia sopar ballava prou ample. Hi havia aquella sensació d’aire tan estranya en un dia com aquest. Salutacions, converses, valoracions del primer ball i dels debuts a la colla de dimonis… tot ajudava a fer temps mentre s’esperava l’entrada a la plaça de la banda. I ocorregué. Entraren. Sonaren una mica de xaranga i es prepararen per iniciar l’assaig del càntic més popular de la manacorinitat més pregona.
Impressiona observar la capacitat de mímesi que ofereix la massa enfervorida. Qualsevol que en forma part, sigui local o sigui extern, es veu impel·lit irremissiblement a cantar i a fer-ho com ho fa el grup immens. Ara ja tothom anava espatla amb espatla. L’aire desapareixia i els alens s’enfilaven cel amunt des de les gorgues obertes al cant. El parapapatxim, el gloriós, també els tres tocs de percussió després del “Devem sempre”, són conceptes i competències absolutament assimilats per tothom qui es proclama santantonier. L’efervescència màxima arriba sempre amb el xovinisme no sols manacorí sinó també vilà del “Vilans de Manacor” en una constatació més que la festa es determina a esdevenir el que és, urbana, per abandonar la seva fonda arrel pagesa, avui una despulla del que va ser. Llei de vida, llei de temps. Paper en mà, els cantaires enarboren la maneta artanenca, un altre gest importat i inconegut a la vila de la perla fa només dues  escasses dècades. Per paga, la joventut manacorera, en la mostra més grossa del paroxisme incomprensiu del que hom és, fa i canta, continua insistint que el dimoni manacorí és l’únic del món que és superbò. Sant Antoni deu ser el superdolent. Sigui com sigui, escarrufa fins al moll de l’os sentir la passió surant al voltant de les torres dels molins de Fartàritx, durant tot l’any tan silenciosos. Una vegada tancat l’assaig, la banda circula pels carrers fartaritxols i anima la festa per onsevulla que passa. Al rotlo del fogueró, una vegada dissolta la massa, hi glosen, amb durada i nivell inusitat els darrers anys. A qualque cotxeria la festa s’hi allarga fins ben entrada la nit, també amb glosats de picat improvisats al moment…
Back To Top
Search