skip to Main Content

“L’espectador sortirà en xoc, és una proposta molt potent”

Dia 20 de gener a les 19h, s’estrenarà al Teatre La nit just abans dels boscos, interpretada per Pilar Grimalt (Manacor, 2000), ara ja graduada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona. La funció acabarà amb un tast de cervesa artesana i galletes.

Explica’ns la gènesi d’aquesta producció. És manacorina?
El director de l’obra és de Palma, però l’obra va néixer a Manacor. Hem anat alternant assajos entre Palma i Manacor, però tambés cert que gran part del muntatge la preparàrem a Barcelona, perquè forma part del meu Treball de Final de Grau a l’Institut del Teatre, on disposàvem de recursos que aquí no podíem tenir gratuïtament.

Hem vist que l’obra tracta de persones que s’han desplaçat del seu lloc d’origen. Parlau dels qui es mouen per necessitats econòmiques o polítiques? O dels qui ho fan més moguts per la recerca del luxe o l’ostentació?
Parlam més d’aquesta necessitat d’anar-se’n a causa de les cricumstàncies que hi ha en els seus països. I ho feim focalitzant en la necessitat humana d’estimar-se i d’escoltar-se que aquest personatge trobava a faltar. La meva idea era destil·lar aquest sentiment, i llevar-li totes les capes durant l’hora i vint que dura el muntatge. La intenció és fer un regal de crida i d’auxili a la gent que ve a veure-ho. Al inal hi ha una petita sorpresa… perquè venir a veure l’obra no és un fet passiu, sinó actiu, i volem que ens plantegem que feim com a poble i com a societat davant situacions com aquesta.

És una controvèrsia important. Qui vendrà a veure l’obra són la gent que ja era aquí. Difícilment hi haurà migrants, entre el públic. I per més solidaritat que hi hagi entre uns i altres, el resultat real final és que no hi ha interacció entre les diferents comunitats que convien a Manacor.
Això és un clam, i és cert que la gent que vendrà a veure és la gent rica… Però hem intentat donar-hi el punt de vista diferent. Com si els diguéssim: “Ara que heu vist això, què passa?”. De quina manera hem de gestionar aquesta migració? Nosaltres ho deim, ho deixam al públic i esperam que pugui canviar algunes de les seves maneres de pensar sobre aquesta qüestió.

La proposta escenogràfica és potent…
El personatge està dins un cub, creant aquest cervell d’aquesta persona que pensa igual que nosaltres i que menja com nosaltres. A més hi ha una estructura làser que ho embolcalla. L’espectador està també embolcallat pel so amb la idea que també pugui entrar dins la ment de la protagonista i que pugui viatjar com ho fa ella. En teatre s’ha fet poc i volíem intentar dur el cinema i la imatge cinematogràfica dins l’escena.

La solitud també hi és important. No debades és un monòleg.
Ja és obvi representar així la solitud. Les estructures rítmiques no s’acaben mai i tornen al seu punt d’inici, en bucle constant, tu ets solitud. Intentam donar aquest punt de vista d’estar tot sol i xerrar tot sol. Poques vegades interpel el públic. El personatge està tot sol en el carrer, ferit de pertot, i no troba ningú que l’ajudi. Fins que qualcú l’escolta i hi parla. L’espectador, tanmateix, arriba a pensar que la protagonista parla amb ella mateixa…

Com creus que en sortirà el púbic?
Crec que l’edat pot condicionar una reacció o una altra. Potser a la gent jove l’enganxarà més. I caldrà veure com ho rebrà la gent de més edat avesada a teatres convencionals. El públic sortirà en xoc. La proposta és molt potent.

Back To Top
Search