skip to Main Content
Bon Dia Des De Gleann Comhann

Bon dia des de Gleann Comhann

«Who wins his love shall lose her,
Who loses her shall gain,
For still the spirit woos her,
A soul whitout a stain…»

Un dels pilars de l’Islam és la visita a la Meca, almenys un cop a la vida. Ara ho tenen molt ben organitzat, la voracitat de la indústria turística també ha arribat allà i hi ha tot tipus d’hotels i allotjaments adequats a cada butxaca. En el nostre cas, caldria anar a Gleann Comhann, també conegut com a Glen Coe, ni que fos una sola vegada. Alguns es quedarien garratibats amb la matança d’una trentena de membres del clan MacDonald, en el febrer de 1692, i cavil·larien si fou un dels motius que molts partissin cap a Amèrica, per tal de fundar la meravellosa empresa internacional de menjar ràpid per fer servir un eufemisme. La majoria quedarien bocabadats davant la bellesa del paisatge, la salvatgeria de les muntanyes i els rierols, la fresqueta de l’ambient i la perspectiva d’arribar a qualque poblet veïnat i refugiar-se en un pub.
Aquest viatge ritual implicaria passar per qualque aeroport escocès i arribar fins a les Terres Altes d’Escòcia. Difícil és escriure aquest nom sense una mica de tremolor, perquè significa estius deliciosos, amb horabaixes de brusquina, impermeables lleugers per si de cas, passejos per platges amb mitja dotzena de persones, això quan hi ha qualcú. Imaginau qualcú que hi arriba des de Son Santjoan a mitjans de juliol…
Però no és tan sols la fresca, també hi ha el haggis, plat tradicional que abans es consumia a fora vila però que fa estona que es va enfilar a les taules més primmirades. No es pot descriure, és obligatori tastar-lo per enamorar-se’n o bé mantenir-s’hi a prudent distància. Ara, amb google, tothom pot saber què hi posen. L’acompanyen amb naps i puré de patata, i els més agosarats, amb un bon whisky.
Edimburg és com Valldemossa però més gran. Glasgow significa Charles Mackintosh, el bosc dins la ciutat o viceversa, la reconversió de la indústria contaminant, l’alegria col·lectiva, naturalment els pubs, la llibreria Voltaire-Rousseau, l’abundor de roges pel carrer, els turons de la Universitat i del Jardí Botànic, les botigues d’Oxfam per proveir-se també de llibres d’ocasió, els carrers de portasses per on pasturen les raboses i les garses, les botigues de Sauchiehall amb la inoblidable Watt Brothers, i prendre un cafè horrorós mentre escoltes els xeremiers locals.
Si enyoram la vorera de mar podem anar a Anstruther, el consideren una atracció turística però a l’estiu, el que podríem anomenar temporada alta, els seus carrers amb cases decorades amb copinyes són tranquils i les barques jeuen al fons del moll durant la marea baixa. I si som fanàtics del golf, sempre ens queda Saint Andrews, Cill Rìmhinn en gaèlic, cap al nord i vora la mar.
La llista de llocs on anar és inacabable. No direm els més secrets, que cadascú cerqui els seus redols. Recordau el que ens va passar amb els articles dels diaris i els fulletons on s’explicaven amb tot detall les cales «verges» de Mallorca, tot acabà amb centenars d’homínids aparcant el cotxe a la carretera costanera que travessa Quíbia amunt i avall.
I què podem dir dels escocesos? D’entrada, veurem que són diferents dels anglesos. Em fa gràcia quan alguns comenten: no, i no volen ser anglesos! No en mancaria d’altra. Si et passeges per Glasgow un matí d’estiu fins a l’hora de dinar i ningú t’escomet és que ets més sull que un guarà de pleta. El tòpic de la gent entotsolada a la gran ciutat es desfà a Glasgow. Què podem dir d’un poble que celebra la festa nacional menjant haggis i bevent whisky, tot recordant el poeta Robert Burns!

Sebastià Vidal-Joan (sebastiadaurat@yandex.com)

Back To Top
×Close search
Search