“No hi ha un model cultural. Amb un moldel saps on vols arribar i què vols aconseguir. I això a Manacor no existeix”. Així de contundent es mostrava Joana Gomila, cantant i una de les ànimes de Suralita, a la taula rodona que sota el títol “Cultura: indústria i comunitat” organitzada per l’organització Embat de Manacor, que va tenir lloc dijous passat al jardí de la plaça dels Pares Creus i Font i Roig. Gomila insistí que “hi ha molts de models basats en els drets culturals. I no és el dret de tenir una entrada per anar al teatre. És tenir la possibilitat de tenir les eines per ser actors i creadors de cultura”. En aquest sentit, digué Gomila que “la cultura és vista com si fos una cosa que haguéssim de consumir. L’esport el fas quan en fas, no quan el mires per la televisió. La cultura, igual”.
Margalida Salas, ballarina i organitzadora de Dansillot, lamentava les dificultats que podia trobar a l’hora de relacionar-se amb l’Ajuntament. “De vegades és difícil arribar a la fórmula d’associació que ens demana l’Ajuntament per facilitar la nostra relació”. Joana Gomila hi afegia que “fa falta un model transparent a nivell cultural. I això vol dir convocatòries obertes a les quals tothom s’hi pugui sentir cridat. A Manacor mai hi ha hagut una convocatòria oberta al Teatre”, insistia la cantant, en una taula moderada per la periodista i redactora en cap d’aquesta casa Anna de la Salud.
“La programació teatral ha fet créixer el criteri, el pensament i l’esperit creador de Manacor”
Per part seva l’actor i director teatral Salvador Miralles reconegué que la programació que hi ha hagut fins ara al Teatre de Manacor “han fet créixer el criteri, el pensament i l’esperit creador de Manacor”, però també reivindicà que “la nova persona que entri a la gerència del teatre “ha de tenir una idea clara de crear teixit cultural, crear ecosistema, donar vida a tots els creadors del territori, i això es podria fer sacrificant tres o quatre produccions grosses, permets programar-ne set, vuit o deu d’aquí”.
“No tenir cap sala d’exposicions pública és una vergonya”
L’artista plàstica Maria Huerga es queixava que “el sector de les arts plàstiques és el que està pitjor a Manacor. No hi ha una gestió cultural. Els intents de la nit de l’art que s’han fet, no han estat com voldrien tots que fos. A altres pobles i ciutats es fan propostes molt interessants, amb un jurat que tria les obres i amb una compensació econòmica per als artistes. Aquí ens demanen de participar a canvi de no res. A més, no tenim un espai en condicions, un centre cultural com tocaria”.
L’escriptor Bernat Nadal recalcà que “la cultura té dos caires: l’institucional i el personal. Si es fa cultura és per millorar Manacor. Hi ha diferents ents a l’Ajuntament que funcionen pel seu compte, però no amb una ordre i una sincronia. Dubt que els diferents delegats que van passant per Cultura cridin els encarregats de cada lloc cada setmana o cada quinze dies per demanar-los quins plans hi ha, qui ha vengut…”.
Per Nadal “no tenir cap sala d’exposicions pública és una vergonya, i em consta que quan es va oferir la sala d’exposicions de la Banca March, els digueren que no perque no tenia una escala de sortida d’emergència”.
L’escriptor manacorí parlà dels premis literaris com a fórmula per promoure l’aparició de nous creadors: “L’important és amb quin objectiu ho fas, si crees una col·lecció, si promous presentacions fora del municipi… el Carles Riba, que és el premi que té més ressò de la literatura catalana té una dotació semblant al Premi Ciutat de Manacor de Poesia. Però el ressò és diferent”.
La glosadora Maribel Servera parlà de la cultura al carrer: “La festa de Sant Antoni és la manifestació cultural espontània més important que tenim, però també les ballades a plaça… on les persones són les protagonistes d’allò que fan. Però la societat va en la direcció contrària. L’individualisme és el contrari de la cultura”. Servera reivindicà les trobades col·lectives “han vengut enguany 40 persones als tallers que feim per aprendre de glosar a Manacor. Als Castellers també s’hi acosta gent. A l’Escola de Mallorquí hi va gent per aprendre de ballar… Però som un oasi enmig del desert”.
“El Teatre de Manacor és un creuer amb una tripulació de llaüt”
Tornant a la qüestió teatral, Salvador Miralles insistí que “els equips humans del Teatre i Auditori de Manacor són diminuts. El Teatre Principal de Palma, amb una programació semblant o fins i tot menor, compta amb nou tècnics. A Manacor n’hi ha tres, o quatre com a molt. Sempre deim que és un creuer amb una tripulació de llaüt”.
Marga Salas reconegué que al Teatre “no hi ha gaire programació de dansa. Però sí que les acadèmies poden fer servir el Teatre, el que no poden emprar és l’Auditori. De fet, l’escenari del Teatre s’amplia amb unes tarimes perquè les ballarines tenguin més espai”.
Continuant en l’aspecte de dotació de personal, Maria Huerga recordà que “al departament de Cultura només hi ha una persona i un ajudant. Recentment vaig ser a Santanyí i tenen tres espais preciosos per exposar. I davant totes aquestes dificultats, la gent jove se’n va de Manacor per poder evolucionar, perquè aquí quedes molt estancat”.
Bernat Nadal parlà també de la Institució Pública Antoni Maria Alcover: “Si es du bé, es pot mantenir perfectíssimament. Però hem de recordà que va néixer d’una iniciativa de la dreta per preservar la nostra “llengo”, escrita així amb “o””, digué irònicament. “Em consta que els varen oferir pertànyer a Mallorca Literària, que podria haver estat una bona cosa”, digué.
“Manacor necessita un centre cultural. I ja el té: és l’edifici del teatre”
Respecte dels espais, Joana Gomila remarcà que “la construcció de l’Auditori havia de ser una gran oportunitat per pensar en la Mostra de Teatre escolar, que col·lapsa el Teatre i les seves sales d’assaig? Com pot ser que no es plantejassin això en aquell moment? El que necessita Manacor, més que una sala de música és una sala polivalent o un centre cultural. I això és l’edifici del Teatre. Quantes sales té el teatre? Avui la tendència professional és fer les coses in situ, en el lloc d’origen. Es podria assajar a les escoles i poder disposar d’aquestes sales per poder dur a terme tota aquesta programació”.
La darrera part del debat girà en torn del paper cohesionador de les manifestacions culturals i de la participació i inclusió de totes les comunitats residents a Manacor. Margalida Salas reconeixia que “la dansa és molt més accessible per a tothom, perquè tots compartim aquest codi. En el cas del Teatre veim que es programa molt de teatre de paraula, i hi ha moltes altres propostes de teatre de moviment, de teatre corporal, de titelles, d’objectes… I he sentit vergonya quan he vist que a altres bandes sí que s’hi programaven o que hi participava l’entitat Apropa cultura, que a Manacor no ha estat acceptada. Ho han rebutjat directament. També hi podria haver cadires reservades per a persones
Marga Salas: la dansa és molt més accessible, tots compartim aquest codi. Es programa teatre de paraula. Propostes de gent, de moviments, de teatre corporal, de titelles, d’objectes. H sentit vergoan quan a altres bandes he vist . Apropa cultura, aquesta entitat no s’ha acceptat. Fer més accessibles les obres de teatre de text. Ho han rebutjat directament. Cadires reservades per a persones que no podien pagar aquella entrada.
Maria Huerga recalcava que l’art arriba a “gent de tota classe, de totes les cultures, de tots els àmbits. La cultura és molt àmplia i cada regió, cada país, cada continent té una manera diferent d’abordar-la. Els marroquins, per exemple, tenen una altra manera d’expressar l’art, i fan autèntiques meravelles en la plàstica. Vaig participar en la mostra d’Escultura al carrer durant cinc anys, i va ser una experiència molt gratificant, perquè s’hi acostava gent que mai havia entrat a una sala d’exposicions ni a un museu”.
“La nostra llengua està en perill constant de desaparició, tres generacions basten…”
Maribel Servera alertà que “si treim comptes de la gent que vegi una glosada a l’any, què ens sortiran? 500 persones? Això és un u per cent de la població. La improvisació és una activitat cultural feble, petita, minoritària que lluita cada dia per sobreviure davant yotubers, instagramers i sèries de Netflix”. Servera explicà que hi ha altres cultures que improvisen i que també són a Manacor. “A una glosada de fires i festes s’acostà a parlar amb nosaltres un jove colombià que feia trova. Li explicàrem que cada setmana ens trobàvem al Molí per fer improvisació. No va venir i no hem tornat a coincidir mai més. Un altre dia fèiem taller a l’escola de Sant Llorenç. Vàrem mostrar als alumnes un vídeo de la trova colombiana. Tots els nins d’origen colombià la coneixien. Un dels nins ens digué que feien cada any un concurs a un bar de Cala Millor. I hi aniré, per veure com és. Però el cas és que podrem actuar si ens entenem. Jo a ells els entenc. Si ells m’entenen a mi, podrem interactuar. La nostra llengua està en perill constant de desaparició. Tres generacions basten. El final és aquí. La institució ha de promoure ha de defensar la llengua catalana, cosa que no fa o no fa a bastament. La matèria primera dels glosadors és la llengua. La primera funció d’un glosador ha de ser la llengua. I sí, és necessari que la cultura sigui un element aglutinador. La realitat és més obstinada i si tendrem èxit o no, el temps ho dirà”.
La mateixa preocupació mostrava Bernat Nadal: “No sé com es pot fer. Ha vengut molta de gent. No som un estat, i Espanya espenya. És una qüestió política. Si les lleis obligassin a unes coses elementals, no passaria el que passi. I si no integram els nouvinguts desapareixerem. Faria falta un debat exclusivament per això”.
En aquest sentit, Joana Gomila reclamà “una cosa fonamental i que és a les mans de les iniciatives tant populars com institucionals: generar espais per trobar-nos, on ens puguem conèixer, no sols ells a nosaltres, sinó nosaltres a ells, també. M’interessa generar aquests espais i crear aquesta hibridació, aprendre dels seus balls i les seves melodies, no com una lluita, sinó com un convit”.
