Davant i darrere el tasser
Record perfectament el primer cop que vaig estar a la plaça de ses Verdures. Era un horabaixa d’hivern del 2012. Feia molt fred i hi havia una mica de boirina. No em va agradar perquè hi vaig tenir sensacions estranyes. Estava buida, deserta. Els trasts estaven desolats (no era l’hora del mercat), la peixateria desapareguda i els cafès tancats a pany i clau. El cel estava encapotat, els tons grisos i la llum opaca feu que em semblàs una plaça del nord, a Rovaniemi (Lapònia finesa) o a Norrköping (Suècia). L’estampa dels casals amb les portes i finestres també tancades accentuà aquell efecte. Em vaig sentir sol i aquella sensació no m’agradà gens ni mica. El cafè de ca na Pereta i el de devora la peixateria feia hores, moltes, que havien baixat la barrera perquè tancaven al migdia. Quedaven lluny els instants que aquella plaça era una llumenera amb flamarada i escalfor on residents i transeünts (com jo aquell dia) poguessin trescar, passar-hi una estona.
Aquell dia no semblava una plaça mediterrània, però durant dècades i més dècades ho va ser. Els mercats d’ambdues voreres de la Mediterrània eren espais efervescents, escumosos amb un embolcall d’olors i de renous amarats d’una quotidianitat (i familiaritat) que quedà enganxada en el cervell i sentiments de nombroses generacions. Pío Baroja, quan descrivia el soc (mercat) de Tànger assegurava que “El Zoco chico es la Puerta del Sol de Tánger; se charla, se fuma, se toma café y, sobre todo, se miente, como en la famosa plaza madrileña.”
I la plaça del Mercat manacorina era així de mediterrània, tèbia i llatina. No era la plaça que em va entristir el primer dia que hi vaig estar. A primera hora arribaven els placers i placeres procedents de sa Pobla, de Muro, de Porreres, de Llucmajor. Sovint feia fosca. Sovint feia fred. Sovint hi havia l’embolcall la boira manacorina que ho entelava tot i esmorteïa els llums grocs dels fanals. Però el cafè de ca na Pereta ja estava obert. Perquè el cafè no es pot entendre sense el mercat ni el mercat es podia entendre sense aquell cau amb nom de dona i flaire de cafè.
Ca na Pereta és un cafè antic. Als anys 30 del segle passat era conegut com a Ca sa Petrera. Però qui era aquella dona de Petra que donava nom al cafè? No ho sabem, el seu record s’ha perdut en el pou del temps engolidor. Però si sabem que el 1939 el matrimoni format per Jaume Artigues Llull i Pereta Gelabert Fons va llogar la casa, el local, i es feren amb la gestió del cafè. Ell, ho compaginava amb les tasques de foravila. Ella, na Pereta, es posà al capdavant. I, per la seva força, decisió i carisma va donar nom al cafè: ca na Pereta.
Aquell 1939 Manacor vivia en un ambient agredolç. D’una banda, havia acabat la maleïda Guerra Civil, però, d’altra part, supurava dolor i el record de les matances i la sang vessada Son Coletes. Eren temps de silencis espessos, però la vida necessàriament havia de seguir i agafar els carreranys de la confiança. I els cafès com ca na Pereta eren una llumeneret on els placers trobaren arrecerer però també el veïnatge. Els cafès, malgrat les circumstàncies feixugues de la vida, han estat espais on és possible agombolar la nafra i compartir el plom i la dolçor. Les alegries i les penes. La ràbia, el vellut i el cotó.
M’agrada molt l’estètica dels cafès de tota la vida. Ca na Pereta era un cafè estret i llarg amb els sostres alts i un embigat de fusta. Ara el tasser està al fons, peròrò aleshores estava situat al costat. Estava folrat de rajoles negres i lluents i al frontal superposat al mosaic hi havia un solet, una post prima planejada de color verd. Al darrere s’organitzava un reguitzell de botelles repartides en sis prestatges. Al centre hi havia un mirall on hi havia una inscripció que deia “cupón del ciego”. En aquell mirall prim llarguerut apuntaven el número premiat. En aquells anys el sorteig es feia amb paperetes inferiors al mil, és a dir el número premiat era de tres xifres.
Gràcies a les fotografies que disposam, moltes d’elles dels anys 60, podem veure botelles de marques com Soberano, Martini, Anís del Mono, Licor 43, Terry, a més de les de Licores Ros (la destil·leria d’en Bernat Ros). Destil·leries Ros era originàriament de Llucmajor, però es va instal·lar a Manacor. Al marge de les begudes tradicionals es feren populars els seus “licores de almendra”. Licores Ros també es caracteritzà per embotellar els seus productes en unes botelles que avui en dia en diríem de disseny. És a dir, anaven més enllà de la típica botella cilíndrica amb el coll estret. De fet, els col·leccionistes d’andròmines i coses curioses les consideren peces rares i valuoses. Però la destil·leria de can Ros també oferia els seus productes en uns barrals de dimensió mitjana (en els quals hi cabien dos o tres litres) i els casiners passaven el licor a la botella.
A un costat del tasser hi havia una gran gelera de fusta de quatre portes i amb les manetes cromades. En terra hi havia els esmentats barrals de les begudes que, com hem dit, es passaven a les botelles: conyac, herbes, anís, menta. Fins a sis barrals de begudes diferents arribaren a tenir.
Però tornem als casiners. Na Pereta era la capitana d’aquell vaixell governat amb mà esquerra i mà dreta. Eren tres, perquè tenien una filla, na Margalida. Vivien al carrer del Fum, però en llogar el cafè, es varen instal·lar al pis de dalt. Però com era habitual la vida la feien al cafè. El negoci familiar era alhora la casa i la vida privada, almanco una part important, es feia en aquell espai abellidor en el qual entraven i sortien clients. Alguns hi estaven instants i més instants fins a convertir-se en hores. Hores de dia i de nit. Les vetllades en aquells cafès eren cosa prou preuada i de molta potència perquè en aquells temps les cases no tenien les comoditats de les actuals. A ca na Pereta hi havia una estufa de clovelles. Cremava i crepitava. I escalfava. Ho he dit molts pics, però em plau repetir-ho: els cafès complien moltes vegades la funció de ser espai de vida i de presència. Un espai en el qual els sorolls agombolaven.
El cafè anava bé. A poc a poc feren una clientela habitual i constant. La filla, na Margalida anà a escola a la Caritat i després en una escola privada. Era una escola mercantil regentada pel professor Joan Llinàs ‘Llarg’ i situada davant l’església dels Dolors. Però quan tenia 12 anys el seu pare, en Jaume Artigues, va morir. Pena i infortuni perquè morí abans d’hora. Mare i filla estiraren la nau. Ho feren de valent perquè eren valentes. Na Pereta i na Margalida. Na Margalida i na Pereta. El cafè i la plaça, convertida en família, eren el seu país. La filla era com la seva mare: ben decidida. Eren dones amb mà esquerra i generositat a balquena. Però les coses clares i els límits ben marcats si qualque client s’excedia.
A ca na Pereta hi havia una ràdio. Més tard compraren un televisor. De fet, fou un dels primers cafès de Manacor que en tengueren. I si els clients habitualment hi passaven les vetllades amb la televisió i encara hi estaven més temps. Sols hi havia una cadena però aquell aparell, i també la ràdio, eren una finestra al món. Un finestral on entraven els universos de l’inconegut.
La Margalida es va fer gran i va conèixer un jove. Era xalest i tocat de bonhomia. També tenia els cabells rissats, un bigoti prim i un somriure que li il·luminava la cara. Era en Jaume Caldentey Lliteras ‘Coure’. En Jaume també s’hi va posar. Feu de casiner al costat d’aquelles dones. Al davant i al darrere del tasser. El seu germà Miquel tenia el Bar Samba, a la plaça de Ramon Llull. I tengueren una filla, na Francisca. Hi ha unes fotografies molt interessants del dia del seu bateig. Això fou el 23 de desembre de 1960. Aleshores es va congregar una gentada per a brufar la criatura d’ulls desperts. El cafè estigué estibat. Els cicles de la vida se seqüenciaven amb coses com aquelles. Feren el refresc al cafè i tot plegat fou una festa. I molta esperança, alegria perquè presentaven la nina als veïns. I a la humanitat sencera perquè el món en aquells moments estava concentrat a ca na Pereta.
Els homes i les dones de tots els racons del món feim rituals per a les coses importants. I el bateig era això, un ritual que celebrava la continuïtat de la nissaga. En les fotografies d’aquella festa podem veure com penjaven cartells i rètols de les parets del cafè. Un calendari dels Cafès Llofriu de Palma, una pissarra bilingüe que “Hay leche preparada/ hi ha llet preparada”, Cartell anunciador del partit de futbol entre el Felanitx i Manacor, un altre de les curses de l’hipòdrom, una esquela, un cartell de conyac, un altre de brandy i un de Coca Cola. També cartells amb les pel·lícules dels cinemes Goya i Imperial. Un d’aquells pòsters era del film “Un sombrero lleno de lluvia” del director Fred Zinnemann. Aquella pel·lícula s’estrenà el 1957, però no arribà als cinemes manacorins fins al desembre del 1960. Eren uns altres temps. Les coses no anaven a la velocitat engolidora dels temps actuals. Al cartell que hi havia a la paret de ca na Pereta es pot veure un home (Anthony Franciosa) agenollat i aferrat a les cames d’una dona rossa i de llarga cabellera (Eva Marie Saint). Una dona guapa i nord-americana. La imatge era una mica atrevida: mostra una porció generosa de les cames i insinua una sensació de desig contingut entre els protagonistes. Perquè aleshores una part de la vida era això: contenció. Sobretot dels instints que fan que les persones tenguem un reguitzell de desitjos carnals.
Quan la plaça era una família
La plaça de ses Verdures forma part de l’imaginari col·lectiu dels manacorins d’una certa edat. Això vol dir que atresora històries, vivències, símbols i en definitiva és dipositària d’uns valors que formen part d’una cultura. I jo som partidari de mitificar els llocs com la plaça i els establiments que hi havia. Com ca na Pereta.
En aquells temps els trasts estaven situats sota estructures metàl·liques ben altes i sustentades per un entramat de columnes cilíndriques i bigues de ferro. Allà la vida bategava amb molta intensitat. Els casiners de ca na Pereta coneixien prou bé cadascun dels placers i placeres. Vertaderes nissagues en les quals els fills substituïren els pares en la professió. Venien amb carro. Més tard amb furgons i furgonetes esgargamellades. Venien de sa Pobla i de Muro carregats de verdura però també de gallines, pollastres i coloms. Venien de Pòrtol carregats de greixoneres i olles de test. Venien de son Macià, de Petra, de Porreres. Venien amb els ulls plens de vida i el record de la feina feixuga de foravila. Eren ulls amarats d’atavismes, de la duresa de la vida en la qual malauradament tothom no era (ni és) igual. I ca na Pereta obria a les cinc i mitja del matí. Uns demanaven cafè, altres un ponxet, i uns altres un tassonet de vi amb un plat d’olives trencades.
El jorn començava mentre els primers rajos del sol fitoraven la fosca i l’aviram engabiat entonava la melodia i la simfonia de la quotidianitat. Vida corrent i intensa de plaça i de cafè. Vida quotidiana anterior a la postmodernitat d’ara la qual és més sofisticada, més refinada, més esnob i tecnològica però infinitament més consumista i amb dosis elevades de valors enganxats a la frivolitat i al neoliberalisme.
Començava el jorn i ca na Pereta es nodria d’instants. Uns entraven i altres sortien. Eren instants (i consumicions) sovint fugissers perquè la feina comandava. Fugissers, però d’una potència captivadora i que em convida a pensar i a convertir-me en un ésser nostàlgic (i la nostàlgia excessiva mai no és bona). Però na Pereta era el pilar i la biga. També la seva filla Margalida i en Jaume “Coure”. Pilars i bigues apuntalades per la nació dels placers i les placeres i dels veïns del barri de ses Dames. I també de les perleres que els dissabtes anaven a plaça. I dels que els diumenges venien a Manacor a comprar mobles. Un cop havien triat i comprat, ca na Pereta era una bona opció. Perquè ni Manacor ni la plaça eren poca cosa. Ca na Pereta mai no va ser poca cosa. La plaça era una família extensa. Perquè hi havia el celler de Can Mascaró, en Pessol que era barber, en Miquel Sureda que era retratista i l’esparteria de ca na “Melte”. A l’edifici del repès municipal s’hi arreceraven els serenos. I a la merceria de can Plovins hi havia vetesifils. I sabates a ca na Maria Ramis. Sabates de classe bona, de pell i lluentes, i d’altres més barates. Ben a prop d’allà hi havia ca ses Cusses on venien espècies, arengades i sucre. Tot a granel, és a dir sense envasar, sense empaquetar, sense plàstic ni petroli. Les fruites de Can Lluïset, el forn de can Pep Munar, can Tomeu Camell que feia de selleter o la Philips d’en Pedro Llull. Aquella era la família grossa, extensa, la família de quan la plaça de ses Verdures era una família.
Les taules de ca na Pereta estaven elaborades amb ferro fus. Ferro fus i refredat dins un motlle. Les cadires eren cordades i de fusta envernissada. I cada centímetre, cada pam d’aquell cafè s’amarava d’una col·lecció generosa d’instants, de ditades, de baf, d’alens, de paraules, de somriures, de fum de tabac de pota, de fum de tabac ros. La presència ho embolcallava tot. Però també calia treure les cadires a fora. Les posaven davant la peixateria i les netejaven amb aigua i sabó. Amb escuma i moviments regulars de canell i passades i més passades amb un fregall ensabonat. Aleshores l’olor de netedat (la de les cadires i del voraviu de les persones amb les seves perfeccions i imperfeccions) ho omplia tot. La netedat dels casiners i dels clients de ca Pereta omplia l’espai, les estimes i els records.
Si fos possible tornar enrere en el temps, m’agradaria tornar a ca na Pereta aquell dia 23 de desembre del 1960. Aleshores no m’aturaria de mirar ni de demanar coses als que hi eren. Potser allà hauria conegut un nin que es deia Guillem Salas i que un dia es feu mestre entre els homes i les dones i a qui vaig conèixer molts anys més tard. Amb en Guillem ens férem ben amics el 2012.
Na Margalida Artigues es va jubilar a 65 anys. El cafè passaria a altres mans. I els veïns, clients, amics i tots aquells de quan la plaça era una família varen comparèixer. Era el gener del 2000. Aquell fou un d’aquells dies que quan es recorden fan que el cor s’eixampli i bategui furiosament, amb força i potència.
