Joan Antoni Cerrato (Manacor, 1961) manté una activitat poètica important, que es veu reflectida els darrers anys tant en la publicació de poesia pròpia com també d'edicions que mostren la seva activitat com a traductor. Ara ha publicat amb 1984 Els cantos d'Ezra Pound, traduïts per primera vegada en llengua catalana i de forma completa.
Els cantos d’Ezra Pound, una epopeia poètica moderna i trencadora de prop de 1.000 pàgines. Quant de temps hi has dedicat? Com has organitzat la teva disciplina de feina durant tot aquest temps?
Hi he dedicat més de cinc anys, entre la feina de documentació, acarament entre distintes versions i la feina pròpiament dita de vessar l’original al català. Els dos primers anys va ser complicat perquè encara treballava, però els tres darrers anys tot fluïa millor perquè tenia tot el temps del món en haver-me jubilat. Per a mi les traduccions sempre són un repte, mai m’ho prenc, per difícil que sigui, com una dificultat que em faci recular.
Els cantos inclouen fragments en altres llengües diferents de l’anglès i fins i tot en alfabets i formes d’escriptura llunyanes de l’escriptura llatina. En la versió catalana has volgut conservar aquests fragments? Hi afegeixes cap nota per fer-los entenedors al lector? O segueixes una mica la voluntat originària de l’autor?
Per qüestions de fidelitat havia de conservar aquests fragments en altres llengües, que exactament són desset, com no podia ser d’una altra manera. No he emprat pràcticament notes a peu de pàgina ni paràfrasis per aclarir el text. Així és com l’autor va concebre la seva obra. Pound va dir que no hi havia obscuritats intencionades, sinó tan sols una condensació màxima. En la majoria dels casos, el text mateix en anglès basta per comprendre l’obra suficientment.
Quines dificultats més importants, més enllà de l’extensió de l’obra, t’has trobat a l’hora de fer la traducció?
Sense cap mena de dubte, trobar la paraula exacta en cada frase (pel que fa a dotar de musicalitat el text) i “entendre” els episodis més foscos de l’obra, que són molts. També el fet de traduir de diferent manera els fragments més prosaics i els purament lírics. Un altre escull important va ser la utilització erràtica de Pound pel que fa a la puntuació, ortografia i citacions diverses. El poeta citava sovint de memòria les frases llatines o gregues. Fins i tot he mantingut “Bivar”, en lloc de “Vivar”, quan parla del Cid Campeador. També ha estat difícil traslladar a la nostra llengua els diversos registres emprats, dels més cultes als més col·loquials. I el tractament d’hipèrbatons, arcaismes o l’embull dels noms xinesos, per exemple.
Per què aquest títol de “Cantos”? Es tracta d’una composició italiana clàssica? Si és així, què hi ha d’això en l’obra de Pound?
Ben curiosament, a Pound li hauria agradat, en cas de traduir-se a l’espanyol, que la seva obra s’hagués titulat “Los Cantares”, en clara al·lusió als cantars de gesta. De fet, titula dues seccions del poemari amb aquesta paraula castellana. En català, s’havien de titular “Els Cantos” perquè, efectivament, es tracta d’una paraula italiana. Però l’obra no està composta de poemes a la italiana, a l’estil de Dante o Cavalcanti, ans al contrari. Com va expressar el mateix poeta, “Els Cantos” es poden definir com una èpica amb història, o la història de la tribu. El lema d’Ezra Pound era “Make it New” (“Renova”), i en efecte va dinamitar la poesia victoriana i georgiana de l’època, dominada pels plaers de la vida bucòlica.
Explica’ns on rau el valor d’una obra a la qual l’autor va dedicar dècades de la seva vida? Si haguessis de triar modernisme o avantguarda per situar-lo literàriament, per quin dels dos moviments et decantaries? Quines característiques de cada aspecte hi podem trobar?
Pound va ser el poeta nord-americà més influent del segle XX. Per citar un exemple crucial, diré que sense la seva empremta possiblement no tendríem “La terra eixorca” d’Eliot com la coneixem avui, ja que en va escapçar una bona part abans de la seva publicació. En paraules d’Eliot, Pound era “Il miglior fabbro” (“El millor ferrer”), manllevant les paraules que Dante va dirigir al poeta occità Arnaut Daniel. Pound va defensar i ajudar (tant econòmicament com a l’hora de publicar la seva obra) algunes personalitats literàries com ara l’esmentat Eliot, Williams, Joyce, Hemingway , Moore, Frost, cummings o Ginsberg. Ezra Pound va ser el fundador del moviment imatgista, dins el Modernisme anglès, que promovia l’ús d’imatges precises, amb un llenguatge clar allunyat del sentimentalisme i l’artifici poètic. Va tenir lloc a Londres devers el 1910, i assenyala el naixement de la poesia moderna. El que interessava realment a Pound eren “els detalls lluminosos”.
Es diu que és una epopeia de la humanitat completa, però sense argument. Fes-nos-en cinc cèntims.
“Els Cantos” no tenen argument, ni fil narratiu amb principi, conflicte i desenllaç. Les escenes es juxtaposen com en un palimpsest, capa sobre capa. Els personatges principals són John Adams, Benito Mussolini, Confuci, Sigismondo Malatesta, l’amant d’aquest, Isotta degli Atti, i Thomas Jefferson. Els temes tractats: la bellesa, el temps i la història. L’estil del poeta d’Idaho és comparable a una fuga de Bach. Les seves influències provenen de la poesia provençal, Catul, Horaci, Virgili, Confuci, Homer, Dante, Villon, Heine… Es va interessar per les grans civilitzacions d’Egipte, Grècia i Xina, i fins i tot pel teatre japonès Noh.
En el seu periple europeu, Pound entra en contacte amb els artistes de l’avantguarda. També, però, mostra la seva admiració per Mussolini i una tendència clarament antisemita. Sovint veim com hi ha artistes que esdevenen símbols de la lluita sociopolítica (Salvador Espriu, Pere Quart, Lorca, Neruda…), però què passa quan les idees són diferents de les nostres? Com se separa l’escriptor de la persona? Què és primer? L’art o les idees?
Cal no deixar-se contaminar pels aspectes negatius de les seves creences, que eren ideològiques, no personals. Tenia de fet amics jueus (admirava Heine, per exemple). Creia erròniament que el model econòmic del règim feixista era millor que el capitalisme basat en el crèdit abusiu i en la usura. Pound sempre va estar en contra de les guerres i dels abusos de poder. En temes econòmics, tan importants per a ell, era una mica ingenu. És important indicar que al final de la seva vida, després de tots els patiments que hagué de suportar (sobretot l’empresonament a Itàlia i l’estada al psiquiàtric per a criminals de Saint Elizabeth, a Washington), el poeta demanà disculpes pels seus errors (vegeu el tercer poema de la darrera secció del llibre, titulada “Notes per a CXVII et seq.”). Jo pens que cal jutjar la seva obra pels seus mèrits, independentment de com va actuar l’autor. Podem odiar la persona, però si no admiram l’obra (en aquest cas magnífica), no farem sinó el ridícul. Per altra banda, hem d’admirar una obra només perquè el seu autor és (o sembla) una bona persona? Crec que amb això queda tot dit. I, pel que fa a la darrera pregunta, l’art és fonamental. No es tracta de què dius, sinó de com ho dius.
Com expliques la relació d’un determinat avantguardisme europeu amb el feixisme? És fruit de les circumstàncies i de la capacitat seductora d’aquest moviment emergent en aquella època? O hi ha una relació de fons entre una cosa i l’altra?
Ezra Pound, com a expatriat, no creia en el capitalisme nord-americà, que considerava abusiu en tots els sentits. Se sentia atret per una Europa culturalment superior i va recórrer a l’antiguitat com a model de vida, li hauria agradat un retorn a la Florència renaixentista. Va crear una nova “Divina Comèdia”… Només cal afegir que Ezra Pound, tot i que tenia bones intencions, es va equivocar, emmalaltint de feixisme. Hemingway va dir, reveladorament: “Ezra era més bo que jo, i mirava més cristianament la gent (. . .); era una espècie de sant; iracund, però també hi ha hagut sants iracunds”. M’agradaria afegir un detall important: per primera vegada apareixen publicats els “Cantos pòstums” en català, que només han vist la llum prèviament traduïts a l’italià. En castellà encara no s’han traduït, cosa que suposa d’alguna manera un triomf de la nostra cultura.
