skip to Main Content

Cases a fora vila: una pressió insuportable

Si tothom que hi té un bocí (amb la llei a la mà) construís una caseta a fora vila a Manacor en tendríem 1.300 més que les que hi ha ara, que segons diuen són més de 5.000. Més habitants que Porto Cristo, ben segurament. Ja ho diuen, que el segon poble del municipi de Manacor no és precisament el Port, sinó fora vila.

No es tracta de perjudicar ningú, ni tampoc de fer venir la repartidora. Que no passin pena els petits propietaris. Es tracta, però, això sí, de prendre consciència particular en favor del bé col·lectiu. Avui l’ús originari i primigeni del sòl rústic està en perill d’extinció. L’agricultura i la ramaderia representen amb prou feines un u per cent del producte interior brut de les Illes Balears. Les terres abandonades es compten per milers d’hectàrees. I sembla que la productivitat vinculada a la terra pot ser només una, precisament, ai las, la mateixa que s’ha pensat per a vorera de mar. L’habitatge propi (sense vinculació professional amb el treball de la terra) i també l’habitatge destinat al lloguer vacacional s’implanten a gran velocitat al camp mallorquí. Sí. A tothom li agrada no tenir veïnats. I tenir terra per davant, i espaiar la vista. Però no és ni eficient ni sostenible. No és eficient per al particular que hi viu, que ha d’agafar el cotxe per gaudir dels serveis que la comunitat, com és d’ordre i de lògica, ha fixat en els nuclis urbans. Anar a fer feina, acompanyar infants a escola, anar al metge, anar a comprar, anar a fer un cafè, anar a fer una cervesa, anar a sopar el cap de setmana… Però és que a més, tampoc no és sostenible per a la col·lectivitat: consums d’aigua exorbitants, consum d’energia elèctrica (que s’ha de conduir fins allà de forma costosa i incòmoda), gestió d’aigües brutes, inexistència d’aigua corrent… Hi ha massa arguments que conflueixen. No podem pretendre viure a fora vila com es viu a la ciutat. No podem pretendre instal·lar un luxe en un espai concebut i gestionat sempre des de la rusticitat i la simplesa més ancestrals i, alhora, raonables. El luxe, les comoditats, els avantatges de la modernitat, els hem de cercar sempre de forma mancomunada, on vivim amb el conjunt de la societat, en els nuclis urbans.

És per això que cal que els governants mallorquins, i els manacorins, facin un pensament. Cal que es freni aquest desastre que ja és en camí. Cal que es reguli la possibilitat de construir en sòl rústic d’una altra manera. Augmentant el nombre mínim de metres, o afegint restriccions i figures de protecció més exigents. Com sigui. Però on ha de viure la gent és, fora cap dubte, als pobles i ciutats de Mallorca. Qualcú va dir fa més de vint anys que Mallorca acabaria esdevenint una gran ciutat única, amb àmplies zones naturals enmig de carreteres i urbanitzacions. Una gran ciutat amb zones residencials de luxe amb cases de 300 metres quadrats i jardins de dues quarterades. Travessada d’autopistes en tots els sentits i direccions. Hom veu avui que poc errat anava qui ho va dir. Permetre que continuem per aquí és una irresponsabilitat. Hi posam fil a l’agulla?

Back To Top
Search