Arribar a una situació ideal en l’escolarització dels infants és gairebé un impossible. La societat mallorquina en general, i la manacorina en particular, han canviat molt les darreres dècades i aconseguir que a les escoles no es formin guetos és una tasca complexa. El cas de Manacor, però, amb un creixement poblacional espectacular els darrers anys, és una mostra que s’hi pot intentar posar remei. Amb l’acord de limitar la presència de cinc alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) per aula, es va aconseguir pal·liar les adscripcions diferencials als diferents centres educatius.
Ara la Conselleria d’Educació s’ha tret de la màniga una mesura que ells argumenten com a programàtica i que tanmateix no podem fer més que qüestionar. El conseller Vera pretén dur a terme la implantació de la zona escolar única a Manacor. No al nucli de Manacor, com podria pensar qualcú, sinó al terme municipal. Això vol dir que qualcú que viu a Cala Murada podrà triar sense inconvenient que els seus fills puguin anar a escola a s’Illot. I encara més, que qualcú que visqui a Manacor, per exemple, quedi sense plaça i hagi d’anar a escola a Portocristo. Per posar només qualque exemple d’entre totes les casuístiques que se’ns puguin acudir.
La discussió al darrer ple per parlar de la qüestió va prendre tons agres, en qualque moment, sobretot de part del líder ultradretà Esteve Sureda, que cridà amb vehemència que “els meus fills són meus, i aniran a escola on jo vulgui que vagin”.
És aquesta, la diferència. No hi ha persones que siguin propietat de ningú. Els menors d’edat, per descomptat, són responsabilitat de les persones que els crien i els pugen i són els seus tutors els qui han de prendre les decisions que els concerneixen mentre aquests no arribin a la majoria d’edat.
Una qüestió molt diferent, però, és l’escolarització. A Manacor vivim cada any espectacles de gust dubtós per part de moltes de famílies que viuen com un disgust no haver obtingut plaça a l’escola que desitjaven. Els infants han d’anar a l’escola que tenguin més a prop de ca seva. Hi ha dues premisses que haurien de comandar tota aquesta qüestió: la primera, que les escoles estan totes sota la direcció de la Conselleria d’Educació. De fet, els mestres i professors que hi fan feina surten tots de la mateixa borsa (hem de marcar aquí l’anomalia de les escoles concertades, que ja en parlarem un altre dia). La segona premissa: l’escola i l’educació pública hi són per garantir la igualtat d’oportunitats entre tots els membres de la societat, tenguin l’origen i el nom que tenguin. Si l’escola fa de mirall de les classes socials existents és que no fa bé la seva feina. No ens podem resignar al determinisme de classe. No podem claudicar davant el fet que qui menys recursos té sigui també qui menys pot prosperar dins l’ascensor social escolar. No podem alimentar una meritocràcia que ha acabat esdevenint una autèntica mangarrufa que ens feim a nosaltres mateixos jugant al solitari.
L’escola, les escoles, els instituts són tots de tothom. I si a qualcú no li va bé, que pagui, que per això el sistema ja comporta l’existència de l’escola privada. Darrere la presumpta llibertat que vol impulsar el conseller Vera s’hi amaga un classisme i, per què no, un racisme, alarmants. És la trampa del liberalisme, inventat perquè suri sempre el poderós. Passa amb les persones, passa amb l’economia, passa amb les llengües.
Han dit que “si no va bé”, rectificaran. Ja ho veurem, on s’ajaurà, en Gelat. El cas és que la mesura està presa i que la feina feta durant tants d’anys a Manacor per mirar d’evitar la segregació escolar, se’n pot anar en orris a cop de decret. Escarrufa pensar com la simple signatura d’un document pot esbucar en dècimes de segon la feina de tot un poble per esdevenir just, plural i solidari.
