Miquel Pujadó (Madrid, 1959) és cantautor amb prop de cinquanta anys de trajectòria. Estudiós també de la cançó d'autor, ha versionat en català peces de Leo Ferré, Jacques Brel o George Brassens. D'aquest darrer cantautor francès ve a fer-ne aquesta setmana un concert a La Fornal.
Versions de George Brassens… parlau-nos de l’espectacle que veniu a fer a La Fornal.
Fa molts d’anys que faig les meves cançons. I també he fet moltes adaptacions de cançons franceses per a altres cantants. Però les adaptacions de Brassens me les he quedades per a mi. L’any passat les vaig ajuntar en un triple CD, que es diu ‘Humor i anarquia’. Brassens és un dels autors contemporanis de cançons més rellevants a nivell europeu. I he fet aquest espectacle diverses vegades, amb textos dits dels seus dietaris… Al Principat ho faig amb Mingo Ràfols. La idea era fer-ho a Manacor amb Bartomeu Mestre, Balutxo. Al final no ho podrà fer ell i en el seu lloc actuarà Joan Gomila. Ha estat una qüestió sobtada per raons de salut.
Com s’explica que es mantengui tan vigent, Brassens, més de quatre dècades després de la seva mort.
Són els clàssics. I això també passa en cançó. Brassens, sobretot a nivell musical, mai no va voler ser lligat a l’actualitat, com sí que li passava a Aznavour, per exemple, que per la música que feia podies saber si aquella cançó era dels seixanta o dels setanta. Brassens volia estar al marge d’això i se centrava molt en la melodia, la veu i els textos, d’una manera molt austera, amb una guitarra, un contrabaix i una segona guitarra. A més, no eren temes directament lligats a l’actualitat del moment, sinó a la humanitat, a la realitat humana, a l’estupidesa col·lectiva, i sempre amb un humor que continua sent perfectament actual, a partir de la defensa de l’individu. Són temes intemporals, i d’aquí que a França, Alemanya o Itàlia continuen fent-se festivals de Brassens
I tanmateix… sense parlar de l’actualitat hi feia referència constantment… i hi pot haver semblances importants amb la deriva cap a l’extrema dreta que veim avui.
La idea és que l’home, si grates una miqueta, continua sent el mateix, i continua deixant-se embolicar pels líders que donen solucions fàcils i arrosseguen molta gent al seu darrere. Aquest gregarisme ja el tractava Brassens a les seves cançons. Però tot això ho amaga amb una capa d’anècdota i d’humor. Una de les primeres cançons va ser “El goril·la”. Es tracta d’un goril·la molt masculí, que s’escapa d’un zoològic… i es troba una iaia i un jutge i no sap a qui violar dels dos, però tria el jutge. Al final es veu que la cançó és un al·legat contra la pena de mort. I aquell juga crida “mama” i plora molt, com l’home a qui havia fet tallar el coll aquell mateix matí. No hem canviat tant. Ens sembla que el que passa avui no ha passat mai, però moltes coses que passen ara no són tan diferents de les que passaven fa tant de temps.
Prenent el mot “anarquia” del títol d’aquest triple CD… una reflexió: Brassens no sols critica el gregarisme davant els líders populistes, sinó també el dogmatisme de determinades esquerres…
Sense parlar directament d’aquestes qüestions, toca molt el voraviu, en aquest sentit. Li van arribar a demanar per què no feia cap cançó del maig del 68… Anys després en va fer una de bastant satírica parlant d’una esquerra de mentalitat bastant dogmàtica, que es deixa portar per la societat i acaba assimilant-s’hi… Algunes cançons seves, de fet, provocaren escàndol, com “Dos oncles”, que posava al mateix nivell els resistents i els col·laboracionistes… perquè la llegenda que enalteix la resistència és falsa. La majoria de la gent intentava adaptar-se a les circumstàncies. L’altra és “Morir per una idea” on adverteix l’espectador que abans de morir per una idea s’assegurin que és la idea correcta.
Per què té tant de predicament la cançó francesa en la primigènia cançó catalana?
La qüestió és l’origen, la cançó francesa té una base literària. Leo Ferré, Barbara, Jacques Brel… beuen de la tradició trobadoresca de l’Edat Mitjana. França destrueix la llengua, però l’assimila i la paeix. Per això l’equilibri entre música, text i interpretació és tan pròpia de la cançó francesa i no la trobem en altres tradicions com l’anglosaxona. I cal no oblidar que vam estar units políticament a Occitània fins a la batalla de Muret, al segle XIII… si no haguéssim tingut tots els talls històrics que hem tingut, tindríem un nivell estètic i de contingut molt similar… I entre els Setze Jutges… hi havia gent que realment no volien ser cantants, com el mateix Josep Maria Espinàs o el mateix Delfí Abella. Ells coneixien bé la cançó francesa i referenciar-s’hi era com recuperar aquella línia històrica… El primer disc dels Setze Jutges van ser unes cançons de Brassens en català suavitzades per passar la censura. També el primer disc de Pi de la serra és bressanià totalment. La cançó “Les meves vacances” d’Ovidi no s’entén sense la cançó de Brassens que també proposa aquesta figura.
Dins la voràgine tan diversa de creativitat d’avui, quin paper hi té la cançó d’autor, a l’actualitat? Hi ha un relleu, a la manera de fer dels cantautors de la vostra època i fins i tot anteriors?
Un relleu relatiu. Quan jo tenia quinze anys… ja parlàvem de relleu dels cantants que llavors en tenien trenta. Quan jo tenia vint anys, la cançó no tocava. Semblava que si havies de ser crític era perquè anaves contra una dictadura… però si fos així Leo Ferré no hauria existit a França… Però jo he continuat cantant i gravant. Durant un temps semblava que estàvem condemnats a estar en compartiments diferents… però amb el començament del segle XXI això es va trencar i he tocat amb cantants i grups amb estètiques molt diferents… perquè la cançó és paraula cantada, i tant és cançó si la canta un grup electrificat com un senyor amb una guitarra. Hi ha gent que fa moltes coses i amb idees i estils molt diferents… el problema és arribar als mitjans de comunicació. D’altra banda, sempre m’han interessant tants artistes i tants grups que treballen a tots els territoris de parla catalana, i per això m’hi he referit en els articles que faig a la revista Serra d’Or. La unitat de mercat és important, tant per a la pervivència de la cançó com per a la de la llengua.
Feia estona que no veníeu a Mallorca?
Fa dos o tres anys vaig venir a Manacor. Recordo també que l’any 1994 vaig ser al gran concert d’homenatge a Guillem d’Efak… amb Ovidi, que ja tenia la veu molt malament; Raimon, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Serrat. Hi eren tots menys Llach. Veníem tots en el mateix avió. I en un moment determinat es va aixecar el Bardagí i diu “si cau aquest avió s’acaba la cançó”. També fa uns anys vaig venir a la casa de Raphel Pherrer a la Cabaneta, on ens passàvem tota la nit cantant el que ens donava la gana. A Manacor aquest cap de setmana aprofitaré per fer dues peces meves, del disc que estic acabant de gravar. Una d’elles dedicada a Aurora Picornell i Guillem Agulló, i també un petit recordatori per a Guillem d’Efak.
El coneguéreu… teniu cap anècdota per contar-nos-en?
Ell va venir molt a Terrassa quan jo era nen, perquè feia d’animador d’espectacles infantils. El vaig conèixer quan jo tenia 17 anys a la Sala Villarroel, a un espectacle de poemes de François Villon. Em vaig trobar fent un cafè entre Guillem d’Efak i Rafael Alberti. I a partir d’aquí ens vam conèixer i ens vam veure sovint. Vaig fer un llibre disc que em van demanar a partir d’uns concerts didàctics que feia per instituts i universitats. Hi vaig posar la “Cançó per les dones” de Guillem d’Efak, també. I la cantaré a Manacor com a cloenda del concert.
