“Avui dia ser capellà és més un risc que un atreviment”

Marc Capó (Son Ferriol, 1992) s’ha mostrat sempre interessat per la cultura tradicional, pel ball de pagès, també ha estat membre actiu de Joves de Mallorca per la Llengua… I ara d’ençà que redola per Manacor coneix i admira Miquel Serra, Jorra, Reïna… Però si l’entrevistam aquí és perquè s’ha ordenat capellà i va dir la primera missa a Manacor, d’on ara és vicari.

Fer-se capellà. Què és primer, la fe o la professió? Ja és curiós que el mot “professió” contengui en la seva arrel etimològica la paraula “fe”…
En una experiència amb un grup d’amics vaig descobrir la meva fe. Jo anava per filòleg. Però per mitjà de la fe, Déu em fa una proposta, que es converteix en una provocació. I jo vaig voler respondre amb la fe al desig que Déu té per a mi. Què pesa més la vocació o la professió? Intrínsecament està unit, perquè tots ho hauríem de fer així. Vocació va unit amb felicitat, que és el desig que té deu per a mi.

Disculpau la lleugeresa: hi ha poques vocacions. Fer-se capellà és tenir feina segura?
És una feina segura perquè anam minvats de preveres. Però jo no cerc aquesta seguretat, sinó una resposta a la meva felicitat. Hi pot haver qui ho faci per aquest altre motiu, però no és el meu cas. I no vull jutjar qui ho hagi fet. Avui dia ser capellà és un risc més que un atreviment.

Et sents un pastor? Ets aquí per evangelitzar? Et sents com un peix a contracorrent? No sols hi ha poques vocacions, sinó també poca fe…
La feina primera que té el capellà és evangelitzar, fer coneixer un Jesús normal que està en el nostre costat dia a dia. A Manacor tenc la feina de pastorejar dins l’àmbit catequètic, dins l’entorn juvenil… El rector pastoreja dins uns altres camps.

De vegades sembla que l’església ha romàs com un lobi de poder per marcar posició davant qüestions morals importants: matrimoni entre persones del mateix sexe, divorci, avortament, mètodes anticonceptius… Com ho vius tu? Dins l’església, cada persona és un món?
L’església encara es pensa que tenim el poder de l’”ordeno i mando”. El que em commou i em motiva és ser proper davant aquesta gent que se sent jutjada per l’església. L’església proposa una moral i un estil de vida. La moral de l’església no és un dogma. La nostra fe no depèn de la moral. Depèn d’una experiència i d’un encontre personal amb ell. M’inclín per la cultura del matís, d’acompanyar la persona, en el dubte, en la por, en el sofriment que pugui viure entorn d’aquest tema. He parlat amb persones homosexuals que tenen fe i se senten allunyades de la institució eclesiàstica, per exemple.

El batle Oliver va dir que “a la vida no tothom hi és per fer el bé; en Marc, sí”. La teva bondat va vinculada a la teva fe, o a la teva persona? Tothom que és dins l’església hi és per fer el bé? Hi ha proves fefaents que això no és així…
M’agradaria molt pensar que si jo no estigués dins l’església el batle continuaria pensant el mateix. Les trobades amb ell han estat molt positives. Tenim amics en comú que faciliten aquest vincle, malgrat els diferents snetiments religiosos que puguem tenir. Tenim en comú les ganes de fer el bé per tothom, que és la tasca que se’ns ha encomanat, a mi dins l’Església, i a ell com a servidor públic a l’Ajuntament.

Quina relació ha de tenir l’església amb les institucions? I les institucions amb l’església?
La relació està en funció de la missió que té cadascú, sigui la religió que sigui. Voelm el bé per al nostre poble. Ens manca el treball en xarxa. Poble, institucions, església, treballam pel nostre poble, i cal que estiguem units malgrat que l’equip de govern o el batle no tenguin les mateixes creences. És un encert que el senyor batle assistesqui a l’església, sigui o no a títol personal, tot i sabent que Manacor ja no és un poble com fa trenta anys cristià al 80 o al 90 per cent.

I no és així perquè hi ha hagut un distanciament local de l’església, però també perquè hi ha noves confessions amb molt de predicament… Penses que, per simple confrontació, hi podria haver un retorn a la religió catòlica per part del públic autòcton?
Jo crec que no. Perquè aquesta mateixa gent, si fessin un camí de fe no serien racistes com són. Perquè són gent que després no posen un peu dins l’església. Hi pot haver un vint per cent de musulmans, però per combatre això hem de tornar a l’església? No, perquè deixaríem de viure la fe com una experiència d’amor i la convertiríem en idologia.

Hi ha d’haver un acostament entre comunitats religioses?
A Mallorca es fa molt bona feina amb això, hi ha la trobada anual interreligiosa. Però trob a faltar una trobada fraternal. La finalitat és que creim en un Déu que és qualcú real que dona sentit a la nostra vida. Hi ha una manca d’integració d’aquesta gent, i nosaltres tampoc no ho facilitam. A nivell de col·legis públics i concertats, es fa molta feina, però tant ells com nosaltres vivim a guetos.

I amb el país? L’església catalana, o la basca, per exemple, s’han mostrat sovint no sols comprensives, sinó empàtiques i proactives amb les ànsies d’alliberament nacional. Quin és el teu parer? I quin ha de ser el paper de l’església mallorquina en aquest sentit. Un temps semblava que l’església servava una certa fidelitat a la llengua i al país… Avui moltes misses són en espanyol… Començant per les de la Seu.
A Manacor només tenim en castellà la missa de les dotze. Jo veig que el tema identitari o nacional ha deixat de ser valorat des de l’església i el valora cadascú en termes més personals. Això ha anat in crescendo. Hi ha més immigració i manco feligresos. Els nouvinguts són de llengua castellana. La nostra pregunta és si ens situam als anys setanta o vuitanta on fèiem passar per la llengua catalana els feligresos, o evangelitzam aquesta nova societat que tenim. Davant aquests nouvinguts, per què em posicion, per l’evangelització o perquè m’entenguin? Visc un dilema lingüístic.

Finalment, continua semblant que les dones tenen un paper servicial i totalment secundari dins l’església. Canviarà, això?
El papa Francesc ha fet moltes passes en aquest tema. No crec que ara per ara arribem a veure dones capellans. Però el paper més important el té la dona, sense la qual l’església no funcionaria. La dona és qui dona la vida. Sense la dona no hi ha vida. Fins fa uns anys la dona era servei. I ara hi té un paper no sols de logística, sinó també organitzatiu. No podríem fer res sense elles. A més, a nivell jeràrquic també es fan passes. Ja s’han donat càrrecs molt importants a dones, ja no religioses, sinó laiques.