“El cant dels goigs és fonamental en el creixement de la festa, perquè recull una tradició de 700 anys d’història dels Països Catalans”. La musicòloga Bàrbara Duran apuntava així un dels fets per ella cabdals en el manteniment, recuperació i esclafit de la festa de Sant Antoni els darrers anys a Manacor. Ho feia en el marc de la presentació del llibre “El Patronat i la festa de Sant Antoni de Manacor. Entre el foc, els blancs i els grisos”, de l’historiador i professor Manel Santana.
Duran apuntava també que Santana “ha aconseguit evitar el to de professor, que se’ns nota molt qwuan escrivim. El llibre conté tota la informació necessària si voleu conèixer la feina del Patronat i quines són les entranyes de la festa”. Duran apuntava també una de les tesis del volum: “No és fàcil gestionar una festa quan agafa el volum de la de Sant Antoni”.
El volum de l’historiador nat a Consell però resident de fa anys a Manacor, on a més també fa feina, concretament a l’IES Mossèn Alcover, pretén radiografiar la història de la festa des del naixement del Patronat de Sant Antoni, no sols amb l’opinió dels diferents agents de la festa i de la societat manacorina, sinó també “amb fragments de premsa que donen una mirada objectiva de la situació, són documents molt ben escollits, i que no es fan feixucs, alhora que ens aproximen a diferents òptiques.
Duran, única dona a la taula de presentació, al costat de l’autor Santana, del president del Patronat de Sant Antoni, Toni Gomila, del secretari de l’entitat i coordinador del volum, Albert Carvajal; del director general de Cultura i president de l’IEB, Llorenç Perelló i del batle de Manacor, Miquel Oliver, destacà també que “el Patronat ha hagut de ser molt creatiu, perquè hagut de prendre decisions que no havia albirat abans, s’ha hagut d’inventar a ell mateix”, deia la doctora manacorina en referència, per exemple, al fet que les dones avui puguin ser també protagonistes de la festa.
“A altres pobles s’ha dit ‘aquí les dones no ballen, i no ballaran’. I això a Manacor no ha passat. Aquesta prudència és una de les característiques del Patronat de Sant Antoni”, que actua, segons Bàrbara Duran “com un agent cultural del tercer sector. És una associació que protegeix la festa i que no per això eludeix cap dels problemes”. En aquest sentit, Duran remarca Santana en el llibre “encara tots aquests problemes i els conta. Informa d’allò que s’hauria de saber”.
A més, però, la festa de Sant Antoni, continuava Duran, també és “un agent educador per a les noves generacions, que aprenen com han d’encara la tradició. Hi ha tota una generació de joves que han après la tècnica de la glosa amb Sant Antoni”. En aquest sentit, va insistir duran, “sense la coordinació del Patronat, el cant col·lectiu dels goigs de Sant Antoni hauria desaparegut. I la clau és que sigui col·lectiu, perquè els goigs tenen sentit si els cantam tots junts”. Per això, digué per acabar, “participant a la festa, sense dir res, mostram el que som”.
Bàrbara Duran va acabar donant “l’enhorabona al Patronat per haver pres decisions valentes i difícils amb una gran dosi de prudència cap als nous repetes de la societat”.
Seguidament prengué la paraula Manel Santana. L’autor del llibre partia d’una pregunta: “Què ha passat a Manacor amb una festa que es va adulterar, que va esdevenir decadent, poc participativa i marginal, per arribar a l’esclafit d’una festa multitudinària, creativa, polèmica, viva?”
Santana parteix de l’arribada de mossèn Mateu Galmés a Manacor. “Ell va ser la biga i la paret mestra per a la recuperació de la festa de Sant Antoni, que ha esdevingut avui una fita potent en el calendari viscut, en la projecció que feim de l’any, les vacances d’estiu, Nadal, Pasqua, Sant Jaume i Sant Antoni”.
“El primer ball, l’assaig dels goigs, el fogueró al caliu d’un cafè, les completes…” aquests són els moments que marquen el ritme de la festa, fins al punt que “la festa de Sant Antoni ha esdevingut un element de comunió capaç de vèncer la nafra potent que va deixar a la societat manacorina el desastre del 1936”.
Per Santana “Sant Antoni forma part de la identitat de Manacor. Hi ha molta de gent ja que des que era petita ha vist Sant Antoni, ha anat als foguerons, s’ha comprat la dessuadora… hi ha tota una cosmovisió particular de la festa” i l’autor s’hi refereix amb termes com “tradició, continuïtat, ruptura o metamorfosi”.
Segons l’historiador i professor de l’IES Mossèn Alcover, “davant les incerteses, la crisi de l’habitatge, la crisi ambiental… Sant Antoni ens dona confiança per celebrar l’existència”, deia alhora que insistia que “mitificam un passat agrícola que no hi és, però permetem la recuperació del patrimoni etnològic”.
Santana parlà dels no-llocs. “Un aeroport, una franquícia són no-llocs, perquè els podem trobar a qualsevol ciutat europea. En canvi, Ca na Verda, Ca na Pereta, Fil i botons… són llocs, perquè les persones hi tenen vivències potents, com són vivències potents el que experimentam a la plaça de la Concòrdia, el bar Mallorquí, la plaça de Ramon Llull, el fogueró de davant la rectoria… són espais que agafen un significat potent, que reconeixem i els reivindicam perquè ens hi vincula una càrrega emocional”.
Finalment, Manel Santana tengué paraules d’agraïment cap a Toni Gomila i Albert Carvajal, “perquè varen ser ells mateixos els primers que m’ajudaren a trescar pels elements de crítica que hi ha entorn de la festa, des del tema econòmic, que ja està documentat del segle XIX, fins a la democratització de la festa i la igualtat de gènere. No n’he fugit, però també he anat amb peus de plom, perquè no en volia sortir escaldat”.
