skip to Main Content

Cisco Cruz: “Maremar és una producció que convida a la reflexió”

 

Cisco Cruz (Girona, 1993) és un dels actors de Maremar, una obra que trasllada el drama de les persones refugiades sobre els escenaris.28

Quina és la història de Maremar?
És la història del príncep de Tir, Pèricles, que anant a Antioquia descobreix que el rei Antíoc està cometent incest amb la seva filla. Quan Antíoc veu que l’ha descobert persegueix a Pèricles, que es veu obligat a fugir. Així, comença un exili per diferents llocs de la costa del mediterrani on va passant diferents peripècies i aventures.

 

És un text adaptat de Shakespeare, Pèricles. Com es conjuga això amb el drama de les persones refugiades?
En una d’aquestes aventures, Pèricles coneix la seva dona Thaïsa i tenen una filla que deixen a Tarsus per protegir-la. Quan Antíoc mor, Pèricles decideix anar a cercar la seva filla i portar-la amb ell cap a Tir però descobreix que la seva filla és morta. D’aquesta manera Pèricles comença un procés de dol i al cap de 14 anys acaba retrobant-se amb la seva família, que seria el paralel·lisme que nosaltres fem amb la troballa dels refugiats. A més, tota la història de Pèricles és explicada per Diana, un personatge màgic, a una petita nena que està en estat de xoc en un camp de refugiats. A través de la història aconsegueix retornar-li l’esperança de retrobar-se amb els seus familiars.

 

És una funció amb vocació solidària. Vol remoure consciències?
Correcte. De fet, nosaltres en el procés d’assajos vàrem tenir aquesta remoguda de sentiments i vam pensar si era lícit parlar d’un drama com aquest, tan present durant tants anys. En definitiva, intenta fer pensar i crec que ho hem aconseguit. Durant la temporada a Barcelona la majoria dels espectadors sortien molt tocats… D’altra banda, també hem fet una recol·lecta per col·laborar econòmicament amb ONG i nosaltres mateixos hem fet actes benèfics… Està bé perquè Maremar és una producció que convida a la reflexió.

 

Té dansa, té música, té text… Hi ha una mescla de llenguatges. Es pot definir com a musical?
Jo diria que sí perquè crec que una obra musical és una obra on hi apareix música. Per mi la diferència que hi ha amb un musical clàssic o típic és que no portem orquestra. La música que es fa és produïda per les 9 persones que estem a l’escenari i tot el que es canta és totalment vocal, a cappella. Puntualment, alguns moments s’acompanyen només d’un set de percussió i un violoncel, com quan cantem Abril 74 de Lluís Llach.

 

Xerrant de Lluís Llach, quina importància hi tenen les seves cançons a Maremar?
No és un musical amb “greatest hits” de Lluís Llach sinó que és un espectacle que se serveix d’algunes de les seves cançons dedicades al mar. Llach té molta obra dedicada al mar. Per exemple sí que trobem Corrandes d’Exili o Abril 74 però hi ha Cançó a Malta, que és una cançó menys coneguda… Record que un dia ell va venir a un assaig i ens va dir que estava molt bé que haguéssim adaptat les seves cançons. De fet, estan reformadíssimes i potser una persona que vengui a cercar a Maremar només les cançons de Lluís Llach potser s’endú una decepció perquè és molt diferent. Hem agafat les melodies i hem reinterpretat la seva obra.

 

L’escenografia i la il·luminació, quin paper hi juguen?
Crec que la il·luminació juga molt com a part de l’escenografia. Els canvis de llum que hi ha i les atmosferes que es creen acompanyen a una escenografia que no és l’habitual de Dagoll Degom. Recordam grans vaixells o grans espadatxins en les seves obres i de cop i volta, aposten per un concepte molt més pobre. En aquesta obra ens trobam una gran cortina on es projecten imatges, una taula, quatre copes i quatre fardells que serveixen com a paquets i són uns mòduls que són com grans calaixos de color blau que representen la frontera tan terrible en la qual, de vegades, es converteix el mar.

 

És senzill però impactant no?
Sí. Per mi és una mena aposta per un teatre pobre que pel meu gust és molt bonica.

 

De tots els elements que conjugau, creus que algun té més pes que altre o és el conjunt?
Crec que tan la dansa, com la paraula, com la música, com l’escenografia juguen el mateix paper. Per mi és molt emocionant veure que la dansa es posa al mateix nivell que tota la resta perquè molt sovint no està posada al mateix nivell que la paraula.

 

Cantau a cappella, ballau i interpretau. Un gran desgast d’energia, no?
Sí, totalment. És un espectacle que necessiten molt la teva energia i la teva disponibilitat: has d’estar fresc. De fet, duem un gran entrenament al darrere: des de juliol amb una classe diària de mitja hora de ioga, escalfaments vocals… És un espectacle on has d’estar molt disposat, dormir i menjar bé… És una hora i quaranta minuts d’obra en què has d’estar sempre a l’aguait perquè tots ho fem tot. A les coreografies, per exemple, ens necessitam molt tots amb tots, com passa, de fet, en qualsevol exili.

 

Heu esgotat entrades a tots o gairebé tots els teatres que heu trepitjat. Com fa sentir una acollida com aquesta?
Una creació sempre té molt de perill perquè tu vas elaborant però no saps mai com serà l’acollida. Nosaltres vam fer una preestrena al Teatre Principal de Rubí i no sabíem com reaccionaria el públic perquè és un material molt personal i que havíem estat treballant durant molt de temps. I en aquell moment, tenguérem la sensació que el públic no reaccionava… El públic estava calladíssim, semblava que no hi fos. Quan va arribar el primer gag de l’obra i van riure, tots vam fer un alè perquè vam veure que estaven pendents. D’altra banda, hem exhaurit les entrades a Barcelona i sempre hem tengut mínim el 80% de l’aforament cobert. I quan veus que, quan acaba l’obra, s’aixequen i aplaudeixen plorant és molt gratificant.

 

I a Manacor ja estan les entrades exhaurides… Què trobarà l’espectador aquest cap de setmana?
Trobarà emoció, perquè és un espectacle molt emocionant i hi trobaran molt d’esforç. És una pena que fem tan poques funcions perquè hi ha molta gent que vol repetir perquè hi ha molta informació, passen moltes coses i l’espectador que ho veu una vegada vol tornar-hi per no perdre’s res. Crec que si el públic connecta amb l’obra, és un caramel per ells.

Back To Top
Search