L’Hospital de Manacor incià el passat dimecres la fase de vacunació de professionals que fan feina a l’Hospital de Manacor. La primera de les treballadores ha estat Antònia Jaume Vich…

Clàssics d’estiu
Un cotxe es retura davant unes persianes obertes de pit en ample ara que s’ha buidat just al davant. Un senyor baixa i obre el maleter. Entra dins la casa i surt amb un seguit de senallons carregats de roba, tovalloles i altres xismes. Després sortirà algú amb un cossiol de test amb una costella d’Adam i un altre de més petit amb un doblerer. Dins la casa tot està recollit: matalassos a la vista, cadires davall taula i llençols damunt el sofà i les butaques. Pel tragí que hi ha enmig del carrer i el renou de mobles, sembla que tres o quatre cases del carrer fan el mateix. Els darrers graus de calor agostenca s’esgoten dins els primers dies de setembre, que enguany han sigut ben passats per aigua. I és quan els indios del Port tornen a repetir el ritual de cada any, un ritual que fa dos mesos havien fet a l’inrevés des de Manacor. L’estiu es dona per tancat, encara que s’allargui, oficialment, fins els 22 de setembre. La feina, la rutina i l’escola tornen i ja no es pot dormir fins tard, anar fora camisa, passejar pel moll o fer capficos a cala Petita o a la Punteta.
Han complit amb tot el ritual social que han de fer tots els indios: han anat a veure les barques el dia de la Mare de déu del Carme, han vist d’enfora el correfoc i han cridat” oh!” quan explotaven en mil espurnes els coets; han anat a veure l’encamisada de sant Jaume i han tornat el vespre de tard; han “pegat un bot” a la fira de sant Llorenç; i, també, han vist els coets de s’Illot.
Però també han quedat per ca seva realitzant actes més íntims: han menjat meló fora camisa i després, l’amo de la casa ha pegat dos cops damunt la panxa sadolla com per dir “bé hem dinat”; han rebut aquells amics de Palma que baixen cada estiu per anar a Cala Morlanda i després han sopat de trempó al corral; han pres la fresca amb els veïnats (que només veuen a l’estiu) i han discutit llargament quins coets són millors, si els de s’Illot o els del Port; si Portocristo va junt o separat i altres temes més banals, perquè si parlen de Catalunya o del canvi d’ajuntament, acaben barallats.
El matrimoni que observam ha acabat d’arreplegar. Passa un veïnat i se n’acomiaden fins l’any que ve. Ell quedarà perquè viu a la casa d’estiueig de sa mare. Els preus de les cases d’avui en dia i la precarietat laboral no li permet altra forma d’emancipació i cada dia ha d’agafar el cotxe pel que sigui. Forma part del nou estrat social porteny, els indios permanents. Tot això, mentre mig centre de Manacor cau o és buit.
La parella enfila carretera amunt cap a Manacor i quan són a la recta entre son Suau i Santa Cirga, ella encetarà una conversa que cada any es repeteix:
– Heu sents, Toni? Trob que podem mirar de llogar-la, dues cases són molta feina.
– Tateix cada dia ‘nam a Manacor.
– Idò ja heu podem mirar si la llogam tot l’any.
– Ja heu vorem, Quana.
I, segurament, l’any que ve tornaran a repetir el ritual, a no ser que lloguin la caseta per Airbnb.
Joan Estelrich