Clàssics d’estiu

Un cotxe es retura davant unes persianes obertes de pit en ample ara que s’ha buidat just al davant. Un senyor baixa i obre el maleter. Entra dins la casa i surt amb un seguit de senallons carregats de roba, tovalloles i altres xismes. Després sortirà algú amb un cossiol de test amb una costella d’Adam i un altre de més petit amb un doblerer. Dins la casa tot està recollit: matalassos a la vista, cadires davall taula i llençols damunt el sofà i les butaques. Pel tragí que hi ha enmig del carrer i el renou de mobles, sembla que tres o quatre cases del carrer fan el mateix. Els darrers graus de calor agostenca s’esgoten dins els primers dies de setembre, que enguany han sigut ben passats per aigua. I és quan els indios del Port tornen a repetir el ritual de cada any, un ritual que fa dos mesos havien fet a l’inrevés des de Manacor. L’estiu es dona per tancat, encara que s’allargui, oficialment, fins els 22 de setembre. La feina, la rutina i l’escola tornen i ja no es pot dormir fins tard, anar fora camisa, passejar pel moll o fer capficos a cala Petita o a la Punteta.
Han complit amb tot el ritual social que han de fer tots els indios: han anat a veure les barques el dia de la Mare de déu del Carme, han vist d’enfora el correfoc i han cridat” oh!” quan explotaven en mil espurnes els coets; han anat a veure l’encamisada de sant Jaume i han tornat el vespre de tard; han “pegat un bot” a la fira de sant Llorenç; i, també, han vist els coets de s’Illot.
Però també han quedat per ca seva realitzant actes més íntims: han menjat meló fora camisa i després, l’amo de la casa ha pegat dos cops damunt la panxa sadolla com per dir “bé hem dinat”; han rebut aquells amics de Palma que baixen cada estiu per anar a Cala Morlanda i després han sopat de trempó al corral; han pres la fresca amb els veïnats (que només veuen a l’estiu) i han discutit llargament quins coets són millors, si els de s’Illot o els del Port; si Portocristo va junt o separat i altres temes més banals, perquè si parlen de Catalunya o del canvi d’ajuntament, acaben barallats.
El matrimoni que observam ha acabat d’arreplegar. Passa un veïnat i se n’acomiaden fins l’any que ve. Ell quedarà perquè viu a la casa d’estiueig de sa mare. Els preus de les cases d’avui en dia i la precarietat laboral no li permet altra forma d’emancipació i cada dia ha d’agafar el cotxe pel que sigui. Forma part del nou estrat social porteny, els indios permanents. Tot això, mentre mig centre de Manacor cau o és buit.
La parella enfila carretera amunt cap a Manacor i quan són a la recta entre son Suau i Santa Cirga, ella encetarà una conversa que cada any es repeteix:
– Heu sents, Toni? Trob que podem mirar de llogar-la, dues cases són molta feina.
– Tateix cada dia ‘nam a Manacor.
– Idò ja heu podem mirar si la llogam tot l’any.
– Ja heu vorem, Quana.
I, segurament, l’any que ve tornaran a repetir el ritual, a no ser que lloguin la caseta per Airbnb.

Joan Estelrich