skip to Main Content

Com mirem als homes?

Rita Shelyakina

Foto: Lucas Ottone, Model: Alex Fuster

Ningú té raó, o deixa de tenir-la, però darrerament percep tant odi, ràbia, frustració, pèrdua,llunyania, violència… Per part de les dones, que, sentint-mos trepitjades i vulnerables, hem volgut defensar-nos des de un masculí perdut. Sortint així del nostre cos, de la nostra pell, ignorant la fragilitat, per tornar-nos pols que vola al vent, i no té arrel.
I és que és tan curiós veure, com tots nosaltres encara reaccionam mecànicament, amb la mateixa moneda pel que ens han fet… Ara els de pell fosca també odien els blancs, i les dones als homes, i es crea una constant separació, constants víctimes i agressors.
No podem tornar al nostre poder així, jo no puc tornar al meu poder, si seguesc perseguint, si seguesc reaccionant impulsivament. I mira que tots parlem de lluita, de resistència, de no abaixar el cap. Però no entenem que la lluita és contra nosaltres mateixos.
Jo preferesc aturar-me, ni que sigui per un instant. Respirar, ensumar les flors, malgrat que en el meu cor alguna cosa segueixi fent mal. No és el camí entrar al joc, malgrat que, a vegades, pugui semblar més fàcil que sortir, i tranquil·lament passejar… Perquè amb el passeig ens descobrim així com som, vulnerables a la vida, sensibles a flor de pell, a la brisa… I tenim por a sentir-nos així, tan dissolts en tot, perquè ens guareix la ferida a què fa tant que ens aferrem.
Deixa respirar la ferida, com deien les padrines. No et posis tireta tot d’una. Renta-la, en canvi, i deixa que respiri. Deixa’t respirar l’ànima, fes més pauses quan parles. Assaboreix el silenci. Fés de les normes un marc mòbil, que s’adapti a la llum que entra per la finestra.
Deixa de confondre, pensant que el blanc és blanc, independentment del negre, perquè tots estam infinitament mesclats. Tots tenim part de la responsabilitat, de les coses que passen i deixen de passar, i això, és el que fa preciosa la vida.
La vida no ens ha posat aquí perquè ens donem la culpa entre nosaltres. No ens ha posat aquí perquè assenyalem amb el dit. Malgrat les nostres diferències, podem unir-nos en abraçada, homes, dones, nins, padrines i padrins.
Massa confusions ja hi ha hagut fins ara. Quan es diu que vivim en un món masculí, i pensam en masculí com a ferida, perpetuant-la així, dient que els homes han de renegar de ser qui són, desaparèixer, tornar-se com dones per guarir-se… Així no estem escoltant. I sí, en moltes coses som iguals, però negar les nostres diferències és el que, de fet, ens fa estar més perdudes.
No acceptar la fragilitat d’una dona, embarassada d’un fill, o d’un projecte, és voler-la fer dura, impedint la seva relaxació. Igual que negar la convicció i impuls, en general, dels homes, és voler-los desproveir de la seva natura.
Hi ha pensaments que volen, i que busquen dintre l’ètica, la moral o la filosofia, una resposta. Pensant que ara, amb 50 anys, arreglarem tota la dinàmica de gènere de la història. Jo, que som humilment, molt jove, i que encara pens que em queda molt per aprendre, també crec que
la humanitat en si és també jove, infinitament juvenil, pel qual té pressa, i corre, i vol saber totes les veritats frenèticament, sense viure-les, com qui ha d’esprémer un suc.
I és que tots estam ferits, i fugim. I tant el femení com masculí, que conformen la nostra vida, poden ser energies que ens destrueixen, o en canvi meravelloses, tot depèn de com es visqui. Ja que, el masculí pot ser tirànic, sec, absent o massa impulsiu, però també pot sostenir, protegir, proveir i crear l’espai necessari perquè la vida s’expressi. Mentre que el femení pot ser insegur, inestable, necessitat i poruc, però també amorós, vulnerable, nutritiu i creador.
I tu, com vius aquestes qualitats dintre teu? On et trobes, dins el paradigma?

Back To Top
Search