Joan Toni Sunyer
Migdia. Les dotze. Toquen les dotze. Abans de tocar cap hora, mir. Jo, alt, gran.
De dia veig el poble com es desperta: portes que s’obrin, mercat, escola, feina i presses. A la nit veig totes les lluernes que s’encenen, provant de dormir o de plorar.
He vist i veig Manacor de festa. He tocat hores alegres, però també n’he tocades de tristes. He avisat de morts. Som com un saig d’antany. No camin pels carrers, però arrib a tot el poble.
Des de la meva perspectiva privilegiada veig la plana i la serra, fora vila i vorera de mar. Alçant la mirada veig el camí llarg que parteix cap a Petra, cap a Vilafranca, cap a Montuïri. Sé que més enllà hi ha Ciutat, amb els carrers plens de gent i de renou.
Mir cap al Pla i veig Petra, Ariany, Vilafranca. Veig sembrats, molins, parets seques, ametlers i garrovers. Una Mallorca ampla, baixa, de feina callada.
Girant la vista veig el camí de Sant Llorenç, les muntanyes del Llevant, els pinars, els turons, les cases escampades. Sé que més enllà hi ha Artà, coronat per Sant Salvador.
Mir cap a la mar i veig les cales que Manacor du dins el nom: Portocristo, s’Illot, Cala Murada.
Mirant al sud, veig el camí que surt de la vila i se’n va cap a fora vila. Veig Son Macià, més avall, guardant el pas entre turons. I a mà esquerra, abans que la vista se’n vagi del tot cap a Felanitx, veig un serrat de muntanyes que tira cap a xaloc: la serra de Llodrà.
No és la més alta ni la més famosa, però m’agrada mirar-la. La primera muntanya: l’Ermita. El puig de la Cabana. Aquell Cor de Jesús inacabat. I dalt la cucuia des tercer puigó, que pareix un formiguer, du per capçana una pedra o penyal, una pedrota que fa forma de covo. Però quin covo, Déu meu.
La Roca del Castellet.
Del Castellet? No ho sé. Potser perquè, vista d’enfora, pareix un petit castell de pedra. Potser perquè aquell redol guarda restes antigues i memòria de temps molt enrere.
La Roca del Castellet.
Terra de caminades de manacorins, de berena i panades. Terra de llegenda.
Conten que un gegant passava per aquell redol quan va notar una nosa dins la sabata. Una cosa petita. Un macolí. Es va llevar la sabata, la va tombar i el mac va caure en terra.
Per allà un gegant hi passà,
deixà es macolí de pedra;
i encara no hi ha granera
que la greni cap a mar.
La Roca del Castellet.
També diuen que davall la Roca hi ha un encantament. I, per rompre’l, s’hi ha d’anar tot sol el vespre del Divendres Sant, mentre la processó passa pel poble, amb tres llesques de pa beneït: una damunt els peus, una damunt el pit i una damunt la boca.
I esperar.
Llavors surt una serp. Es menja la primera llesca i creix. Si aguantes, es menja la segona i creix encara més. S’acosta a la boca. I si aguantes, la serpota rebentarà amb monedes d’or. Però, si no aguantes, la serp, triomfant, crida:
“M’has redoblat s’encantament. Ja seràs pobre tota la vida!”
També n’hi ha que diuen que la pedra emet com unes emissions, radiacions, efluvis subtilíssims i invisibles que s’escampen i fan que Manacor tengui una manera especial de fer néixer artistes.
Jo no sé si són radiacions, però sé que alguna cosa arriba. Qualque cosa baixa de la Roca, passa per fora vila, travessa el pla i entra dins Manacor. Aquesta força arriba fins a mi, alt, gran, com arriba l’aigua a una cisterna, com arriba la saba a un arbre.
Jo l’arrepleg. La guard un instant dins la pedra, dins el ferro vell de les campanes i dins tots els sons que he tocat: els alegres i els trists. I després la repartesc.
Primer a sa Bassa. Cap al Convent. Una campanada cap a les escoles. Una cap als teatres. Una altra cap al carrer de n’Olesa, on hi ha una nina que corr, que nom Maria Antònia Oliver, que s’estira els cabells amb n’Antònia del Forn.
Cap al carrer de Ciutat, on hi ha un nin que juga a botar corda, el seu nom: Jaume Vidal i Alcover.
Cap a Fartàritx, on els molins m’ajuden a fer voltar tota aquesta energia amarada d’art, la disparen i la fan volar per damunt la plaça del Mercat, Baix del Cós, na Camel·la, i arriba fins al Barracar. I allà surt en Guillem d’Efak.
Segueix cap a Portocristo, un horabaixa d’estiu, on hi ha en Miquel Àngel Riera assegut a una terrassa:
“T’estim perquè existeixes, t’estim però me’n fot”.
I, en tornar, s’atura a les cases de Santa Cirga. Això era i no era, bon viatge faci la cadernera: un nin que nomia Antoni Maria Alcover.
La força i la bruixeria s’escampen per tot Manacor. Perquè, per davall el poble, jo hi tenc arrels. Arrels que passen per davall els carrers, entren pels portals, s’aturen dins les cuines, pugen per les escales i arriben a les habitacions on qualcú escriu sense dir-ho a ningú.
L’energia de la Roca del Castellet corr, silvestre i anònima, per places i carrers. Cerca qualcú i s’hi aferra. O potser és la persona que s’aferra a ella.
Mos aferram. Mos aferram com s’aferra un arbre per poder créixer, com s’aferra una casa als fonaments per aguantar el vent, com s’aferra una paraula a la boca perquè no es perdi.
On s’aferra l’artista per crear?
A ses respiracions profundes,
a ses vísceres amargues,
a aquesta pena que tot ho acapara.
A què mos aferram,
a què mos aferram,
a què mos aferram ara?
A nes manillar d’una bicicleta,
a totes ses bastides d’un balcó que cau.
A què mos aferram,
a què mos aferram,
a què mos aferram ara?
A què mos aferram,
a què mos aferram,
a què mos aferram ara?
Però allò que ve de la Roca des Castellet no s’atura aquí. Els efluvis no entenen de partions. Les radiacions no demanen permís. Allò que neix d’un mac dins una sabata d’un gegant de rondalla pot travessar camins, pobles, illes i mars.
Arriba a les cases de Manacor, sí, però també pot arribar més enfora: a Banyoles, a Balaguer, a Xàtiva, a Alcoi, a Ciutadella, a Santa Eulària, a Sant Josep o a l’illa de l’Aire.
Allà on hi hagi qualcú que escriu d’amagat. Una llibreta dins un calaix. Allà on una cançó encara no s’hagi atrevit a sortir. Allà on una veu pensi que no basta. Que hi arribi. Que els toqui. Que els digui: no t’aturis.
Escriu poesia, teatre, assaig, novel·la.
Canta. Conta.
A això mos aferram.
A nes pins i ses savines,
a les aigües cristal·lines,
a nes cant de sa mèl·lera de cada dematí.
A què mos aferram,
a què mos aferram,
a què mos aferram ara?
A què mos aferram,
a què mos aferram,
a què mos aferram ara?
