Aquests dies he rellegit els llibres La guerra a casa i La història robada, ambdós d’Antoni Tugores, amb la intenció de conèixer una mica més la figura d’Antoni Amer, el batle Garanya, símbol de la repressió feixista a Manacor.
Quan jo era infant, Antoni Amer era només un nom, una mena d’espectre desconegut que voltava adesiara les converses de les persones que tenien interès en la memòria històrica i els fets del 1936-39. Un dia aparegué una pintada amb la seva cara i una inscripció que deia “Antoni Amer mort per la llibertat” a la paret del monument als caiguts, i allò va ser tot un daltabaix.
Record també que a l’inici dels vuitanta, concretament el 1984, un grup de persones molt reduït començà d’una manera gairebé furtiva els actes d’homenatge a Son Coletes, amb la col·locació posterior d’una placa al costat de la fossa comuna “Als republicans morts per la llibertat”.
De la fossa de l’oblit i una reunió minúscula gairebé secreta hem passat a fites tan extraordinàries com la declaració d’Antoni Amer, el batle Garanya, com a fill il·lustre de Manacor, entre moltes altres. No ha estat un camí fàcil. La persistència i la dignitat dels familiars de les víctimes ha estat en tot moment exemplar, sense cap empara o ajut de les institucions.
Una llei per tancar ferides
El passat 12 de juny el Parlament dedicà una jornada per a commemorar els deu anys de la Llei de fosses, aprovada durant el Govern de Francina Armengol, que oficialment té el nom de Llei “per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme”.
Una normativa que nasqué per fer front a la indefensió de nombroses famílies de desapareguts i de les associacions que les representen, davant la manca de suport de les Administracions. La Llei parla en el preàmbul de “restes humanes, de persones amb signes de mort violenta fa gairebé vuitanta anys, enterrades la majoria de forma clandestina”. Demana una cosa que tothom amb un mínim d’humanitat pot entendre: enterrar amb dignitat un ésser estimat.
La Llei de fosses ha sobreviscut als intents de Vox d’exterminar tot allò relacionat amb la memòria democràtica, ja que el Partit Popular, en un acord vergonyós i miserable amb els hereus del franquisme, abaixà el cap en derogar la llei de memòria històrica.
Gràcies a la Llei s’ha pogut fer molta feina a llocs que eren uns autèntics escorxadors de persones, com Porreres, Son Coletes o Formentera. I s’ha pogut donar un comiat com cal a víctimes que únicament defensaren els seus ideals. El cas d’Aurora Picornell és també paradigmàtic, a qui van trobar amb la ploma, i encara ressona aquell crit eixordador d’“Amb quines bales matareu les idees?”.
Vivim temps complicats -ara se’n diu polarització- en què els discursos de l’odi s’escampen arreu i cada cop som menys empàtics i solidaris amb les persones que pateixen o no poden surar en un entorn econòmic força hostil.
Reivindiquem la Llei de fosses, reclamem uns poders públics al servei de la veritat i la convivència, i no permetem que els intolerants que fa vuitanta ompliren els camins de morts imposin el seu verí violent i descarnat.
Com deia Jaume Santandreu a un poema:
No acalarem el cap
com si fóssim les víctimes
els culpables
de vostres assassines, monstruoses,
imperdonables,
endemeses i ànsies.
(…)
No volem llàstimes.
Volem justícia, i prou!
Justícia i basta!
Aquest és el nostre clam.
Els botxins sou vosaltres.
