Començar el curs cansada

*Foto: Jove decadent de Ramón Casas

Júlia Mérida Coli

Sé que no estic sola. Veure les amigues aquest setembre significa comentar com encaram de cansades aquest nou curs. Perquè és igual si ets docent o no: el curs comença per setembre, així com tots els propòsits que vés a saber si complirem. De moment, el meu desig immediat és intentar gaudir dels processos, desaccelerar el frenesí de finals d’estiu i poder-me dedicar alguns minuts al dia.
No sé si ha estat la calor sufocant o que des de sempre he format part de l’equip de les que estimen els setembres, però fa estona que no anhelava tant la tardor. Tot el mes d’agost el vaig dedicar a queixar-me de la seva poca gràcia amb sentències com “vull tornar a la rutina.” Faig una rabiada. Ara sent certa angoixa cada vegada que consult el calendari i veig com van omplint-se els dies de tasques, obligacions i, per què no dir-ho, cures i afectes. Perquè sí, existeix una fina línia, finíssima, que em fa sentir la pitjor amiga del món cada vegada que program una trobada amb gent que estim. Dinar aniversari Anna div. 16/09 a les 14:00. En color groc que és el de lleure. Repetesc: faig una rabiada.
La cosa em preocupa quan veig que moltes estem igual. On és la calma que tant enyoràvem? O també: de què ens queixem si per fi hem trobat feina del que ens agrada? Aquesta darrera pregunta és enganyosa. Tal vegada el que necessitem no és criminalitzar-nos, sinó ben aviat tot el contrari: reclamar el dret a queixar-nos. Per fi tenim l’agenda plena, per fi hem dit que sí a tot. Ara haurem d’aprendre a dir que no. Mentrestant, però, necessitam espais on compartir l’angoixa. Necessitam trobar-nos per recordar com estem d’ocupades de la mateixa manera que necessitam cases, llars, refugis que ens abracin després d’un dia atabalat. Necessitam poder estar cansades, enfadades, suades, fartes.
Per sort, no tot són males notícies. Al·lotes: celebrem el moment dolç, alabem a les companyes, abracem-nos i fem públic que contentes estam les unes per les altres. Aquesta és la nostra força, no? Sí, però el que de veritat voldria és que totes les dones que omplen les programacions culturals, les plantilles dels mitjans de comunicació i en general els llocs de feina creatius de cara al públic gaudissin dels mateixos drets i privilegis que els companys. Voldria veure sous equiparats, voldria que no haguéssim de fer tres-centes mil feines perquè la nostra validesa professional fos acceptada i reconeguda. Voldria càrrecs també dins els equips directius. Voldria conèixer qui fa la selecció de personal, saber fins on som una quota.
Potser sí que he començat el curs una mica rebotada. Tal vegada en comptes de caure en discursos indulgents sobre el progrés de la societat i el camí cap a la igualtat ens convé mirar els nivells subterranis de tot plegat. Simon de Beauvoir ho va sentenciar fa més de cinquanta anys: “no oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones es qüestionin. Aquests drets mai són adquirits. Haureu de romandre alerta durant tota la vostra vida.” Romandrem exhaustes, en alerta.