He tengut la sort d’acompanyar uns quants dies la flama del Correllengua, des de Prada fins a Tarragona i a Formentera, Eivissa i Mallorca. Conduïa una furgoneta. La furgoneta del Correllengua. I s’ha convertit en tota una experiència vital, des de tots els punts de vista.
Quan m’ho varen proposar, tot d’una vaig dir que sí. No havia conduït mai un vehicle de motor de dimensions considerables, però sempre hi ha d’haver una primera vegada, no?
La primera vegada que vaig veure la furgoneta vaig sentir com una adrenalina o un calfred —no sabria ben bé com definir-ho— que em va recórrer el cos de dalt a baix en qüestió de segons. En aquell instant, la meva veu interior o el meu subconscient s’expressava des de dins dient-me que encara era a temps de replantejar-m’ho o dir que no. La valentia, en aquest precís moment, com una força indomable, va predominar per damunt de tot. I ja estava asseguda al seient del pilot, veient la vida des de dalt, gairebé com un ocell que guaita el món des de la branca més alta.
I ja tot, mai millor dit, va començar a anar sobre rodes.
El Correllengua Agermanat ha estat una gran mobilització social arreu dels Països Catalans. Una marxa a la qual s’han sumat entitats, clubs esportius, organitzacions, associacions i totes aquelles persones, a títol individual, que creuen i aposten per aquest projecte de lluita, tan imprescindible avui en dia, atenent com estan les coses i les polítiques actuals.
Amb tot, hem estat capaços de demostrar i apel·lar a la necessitat de defensar la llengua catalana. Cal remarcar la importància de parlar-la, cuidar-la i, per damunt de tot, estimar-la. «Una llengua viva és un poble que avança», i ha d’avançar cap a la plena normalització lingüística, perquè volem viure en català, perquè és la manera que tenim per entendre’ns i fer bategar el món.
La furgoneta i jo hem esdevingut millors amigues, com si ens haguéssim conegut de tota la vida. Ara, la trob a faltar; podríem dir que l’enyor i, fins i tot, que he generat certa dependència emocional cap a ella.
Però és que no només ha estat la furgoneta, sinó tota la gent que hi ha pujat i amb qui hem compartit un trosset de camí, tots els que l’han acompanyat corrent amb la flama i l’impuls de la societat civil que s’hi ha sumat i ha fet possible aquesta iniciativa històrica. De fet, hem fet història.
