“Crec que és una obra que inevitablement ha arribat moltíssim als professors”

Carlota Olcina i Luarna (Sabadell,1983) és una actriu catalana que combina teatre, cinema i televisió. Aquest cap de setmana arriba a l’Auditori de Manacor amb l’espectacle Classe, juntament amb Pol López i Pau Roca i sota la direcció de Pau Carrió. Parlam amb ella sobre aquesta obra que s’endinsa en la comunicació entre famílies i professors posant l’èmfasi en les qüestions socials.

Foto: Kiku Piñol

Un nin amb problemes d’aprenentatge, una parella separada i un professor. Posau molts temes sobre la taula.
El tema fonamental és l’educació. No intenta fer cap tesi sinó posar el tema sobre la taula i fer de mirall. És interessant perquè els tres personatges volen el millor per al nen però tots tres tenen maneres i punts de vista diferents per encarar aquest problema. Un tema molt important que sorgeix i que hem treballat molt amb el director, Pau Carrió és la voluntat de fer-se entendre i que tot vagi bé. Malauradament no és possible per moltes raons. Una d’elles, com bé diu el nom de l’espectacle, la classe social i això es veu reflectit. Quin llenguatge s’utilitza, quina condescendència hi ha… És per tant sobre la manera en què ens comuniquem per fer-nos entendre i si ho aconseguim o no. També sorgeixen les ferides que arrosseguem del nostre pas per l’escola i això ressonarà a cadascú d’una manera diferent, és absolutament personal.

Tu interpretes la mare. Quin és el bagatge d’aquest personatge?
Ella té una ferida molt considerable perquè creiem que té una dislèxia però no diagnosticada. Això li genera grans inseguretats i ara, sent mare, és un tema que ha d’abordar amb el seu fill i no vol que li passi el mateix que a ella. Vol salvar el seu fill i que no hagi de prendre el mateix camí que ella, per raons socials i de classe, ha pres. Es posa sobre la taula els recursos i el temps que poden tenir aquestes persones dues persones per dedicar al seu fill. Són dues persones a qui el temps i la vida els travessa.El meu personatge fa una evolució perquè finalment pren una decisió i s’empodera.

Tothom, d’una manera o altra, s’hi pot sentir identificat.
Jo crec que és una obra que ha arribat moltíssim, inevitablement als professors. Molts d’ells agraeixen que un tema com aquest es porti al teatre. Una de les coses que m’agrada més d’aquesta funció és el fet de poder donar veu als docents i posar la qüestió damunt la taula. L’educació és una qüestió importantíssima i penso que no s’acompanya tant com s’hauria. No deixa de ser una reunió entre un professor i uns pares que estan separats. A part dels professors crec que tots hem passat per les aules i ens ha marcat de manera positiva o negativa i l’espectador pot fer el seu propi viatge. Ens podem demanar per l’educació i posar sobre la taula com n’és d’important és i necessària… Per molt que un professor vulgui canviar les coses i fer-ho el millor possible, a vegades no és suficient. Hi ha una institució i un sistema darrere…

Arribau a conclusions sobre quina és la clau per millorar el sistema educatiu?
S’ha d’anar a l’arrel i a l’origen per voler-les canviar. És un tema molt delicat i tothom hi hauria de posar molta atenció perquè és una fase molt rellevant en la vida de totes les persones. Hem de tenir clar que l’educació, evidentment comença a casa i després a l’escola pot continuar d’una manera ferma. És un tema que toca ha d’implicar tothom.

És un text que s’emmarca en les aules d’Irlanda però amb un tema molt universal.
El text és d’Irlanda i la dramatúrgia de Pau Carrió i és una partitura. Són tres personatges i és hiperrealisme. El Pau tenia molt clar de quina manera s’havia d’abordar perquè és un combat dialèctic entre els tres personatges i el més interessant és que l’espectador pot empatitzar amb els tres i entendre’ls.

Com plantejau l’espai escènic?
És una aula de nens de sis anys i igual que el text i la posada en escena, l’escenografia és també hiperrealista. És una manera de fer un viatge a aquelles aules de quan érem petits, un viatge a la infantesa.

Com ha sigut la feina amb López i Roca?
Molt bé. Tant amb en Pau com amb en Pol hem treballat altres vegades i ha estat molt bé, amb molta entesa. El text és molt clar i de sentit comú i ha sigut molt fàcil.

Vols afegir res més?
Que sempre és un plaer venir a Mallorca. Ens encanta que la cultura estigui descentralitzada i pugui viatjar. Voldria destacar la importància absoluta de la cultura, que no és que sigui segura sinó que és totalment necessària perquè les societats creixin sanes i fortes. I més si és un espectacle com aquest, en què barregem la cultura amb l’educació.