Cultura sota gel

A la fi ha arribat el fred. Els dies s’han escurçat. A les sis fa fosca. No pareix vera que a l’estiu en aquesta hora encara peguem capficos. Ara, acabades les feines, tots arreplegats a ca nostra. Estufes i flassades. Tanca que no entri el fred. La primera línia i el carrer Major de Porto Cristo reflecteixen el final de la temporada. El Siroco, sa Pedra, en Tauleta, Morlanda, sa Cantina, sa Tasca, el Suga, Lumumba, els souvenirs, supermercats i gelateries que viuen del turista han posat fi a un mesos intensos de feina. Podria haver anat millor, comenten. L’Anita aguantarà fins el pont de desembre. El Tànit i la seva penya blaugrana tenen obert tot l’any, igual que el Felip.
L’ORA ens dóna uns mesos de treva. Selfies on the beach directament a Instagram. Altres estrangers retraten la mar roent rebentant el martell. Plou fort i la platja perd una miqueta més d’arena. Moviment als amarraments del Club Nàutic. Tot a punt pels recent casats. Se senten més les ones que els cotxes. Bon senyal. Podem aparcar deu minuts en doble fila fora passar gens de pena. Els contenidors, acceptables.
Fa molts anys, quan arribaven aquests mesos, la cultura prenia força a la Colònia del Carme amb un esdeveniment singular: el Concurs de Nadales. Gent de tot Mallorca, solistes, parelles i grups, nins i adults, assajaven per poder participar dignament a l’espectacle impulsat i sostingut per la iniciativa, constància i savoir faire de Francesc Ramis, que comptava amb l’ajuda incondicional del llavors rector de la parròquia Mossèn Miquel Vallespir. Durava un bon grapat de setmanes, l’església s’omplia de gom a gom, i gaudí de més de trenta edicions des de 1971. Amb la mort del seu principal promotor, es perdé part de l’essència d’aquell esdeveniment que, tot i els esforços de molta gent, anà mutant fins a la seva desaparició.
Diven que les Nadales de Can Lliro, que provenen de les de Sa Pua, que són una continuació de les dels Esperits, que són herència de les del Bar Catòlic, són les filles heretges d’aquell mític concurs de Villancets de Porto Cristo.
En tots els anys que han passat des de la seva desaparició, cap iniciativa cívica ni institucional ha aconseguit fer vibrar culturalment el nostre poble de mar com ho feia aquell concurs durant els mesos de novembre i desembre. Porto Cristo no ha estat capaç de trobar un recanvi a l’altura de l’incombustible i polifacètic Paco Ramis. També corren altres temps. Ara, la fi de la tardor es viu amb calma i amb una pràcticament nul·la activitat cultural a la Colònia del Carme. Pens que la creació de la figura del dinamitzador i promotor cultural del Port, i de la zona costanera en general, està més que justificada.
Mentrestant, a la Junta de Districte del passat dilluns, el regidor Nadal confirmava que no tenen previst dins els Pressupostos de 2020 acondicionar la sala del carrer Gual ni amb grades ni il·luminació per a convertir-la en un espai escènic polivalent, i això que fou una proposta unànime de tots els partits de la Junta, el seu inclòs. S’han hagut d’ajustar el cinturó. No hi ha doblers per a tot i s’han de prioritzar inversions. Aquesta vegada, la prioritat ha estat la instal·lació d’una pista de gel durant les festes de Nadal a Manacor, amb un cost simbòlic de poc més de trenta mil euros. Bono, bono, bono, diria en Senisu en voltar pes Mercat.
No ho paga enfadar-se, i més ara que s’acosten festes i dies de germanor. Millor recordar les nadales que composava el mestre Ramis, com la de Un betlem a cada casa / Mallorca sempre tengué / i arran d’ell tothom cantava / més malament o més bé.

Mateu Mas Perelló